I  N  D  E  X
II – diàleg ¿REENCARNACIÓ O RESURRECCIÓ?
I – diàleg FONAMENTALISMES


 

II – Diàlegs a la Catedral, ¿REENCARNACIÓ O RESURRECCIÓ?

 

Resum

Punt de partida: segons l’informe “Joves espanyols 1984-2017” (Fundació SM) en 2016 el 26’9 % dels joves creients d’Espanya deia creure en la reencarnació (i 2l 29’9 % en la resurrecció de Jesucrist). A Europa es calcula que un 25% de la població creu en la reencarnació.

Hi ha dues raons principals de la difusió d'aquesta creença: 1) la fascinació per l'oriental i exòtic que es dóna en occident. Moltes vegades s'idealitza el món oriental, la seva situació i les seves creences. 2) El silenci de l'ensenyament cristià sobre el més enllà. S'ha deixat de predicar sobre el cel o l'infern, sobre el judici i la resurrecció de la carn. Molts cristians pensen d'una manera molt difuminada en el més enllà

En què consisteix la creença en la reencarnació

Segons aquesta creença, quan morim les nostres ànimes abandonen el cos i s'encarnen en un altre, que pot ser humà o no humà, fins que estiguin plenament purificades. En aquesta concepció el cos és com un vestit que es tira quan està brut o inservible, per vestir-se de un de nou. Per això, quan naixem, tenim ja una llarga història darrere de nosaltres, la qual normalment ens és desconeguda.

El desenvolupament de la creença en la reencarnació

– La creença en la reencarnació procedeix de la Índia. Va aparèixer al voltant del segle VIII a. C. i es recull en els Upanisades. El cicle que existeix en la naturalesa (fases de la Lluna, les estacions de l'any) porta a pensar que també en la vida humana es donen aquests cicles. L'ànima humana va veient el cicle de l'existència (infància, joventut, maduresa i vellesa) i després de la mort torna a començar en un altre cos, fins que totalment purificada desemboqui definitivament en l'oceà de atman-brahman.

– Des de la Índia es va estendre fins a Grècia ja en els segles VI-V a. C., amb Pitàgores i els pitagòrics, Plató (segle V-IV a. C.), Plotí (segle III d. C.) i els neoplatònics.

– En la modernitat reapareix a Europa amb la Il·lustració i els poetes del romanticisme sobretot alemany. Molt especialment la creença en la reencarnació es va difonent a Occident des de finals del segle XIX per la proliferació i propagació de les sectes d'origen i empremta hindú, budista, etc., sobretot gràcies a la teosofia, l'espiritisme, el gnosticisme modern i a la Nova Era.

A Occident, però, s'ha tractat d'adaptar aquesta creença, silenciant el seu fatalisme. Generalment es consideren les reencarnacions com un procés d'autorealització individual, que segueix un camí ascendent. Una altra característica d'occident és que s'ha volgut elevar aquesta creença a la categoria de cosa seriosa i científica. Per això s'ha intentat demostrar científicament la reencarnació de les ànimes. En el seu suport s'al·leguen alguns fenòmens estranys: el fenomen conegut com del déjà vu (ja vist), records d'alguna cosa que a un no li ha passat, coneixements d'origen desconegut, etc. Aquests fets no tindrien altra explicació que el haver-los experimentat en una vida anterior.

Algunes justificacions de la reencarnació

Per què una persona que ha nascut i ha crescut en una civilització amb arrels cristianes s’inclina a favor d’aquesta creença d'origen oriental? Sabem que en els nostres dies moltes persones acudeixen al "supermercat espiritual" escollint creences que els resulten d'interès, encara que siguin racionalment inconnexes i fins i tot contradictòries. Entre les raons hi ha les següents:

  1. L'explicació de l'origen del mal i dels mals. Tot depèn del desenvolupament mecànic i inercial del karma i de les reencarnacions. D'acord amb aquesta creença, cadascú és responsable del mal que pateix quant la malícia de les seves accions en existències passades gravita sobre ell en la seva vida actual.
  2. La necessitat de purificació i de justícia. La creença en la reencarnació permet a l'ànima realitzar la seva purificació progressiva per les seves soles forces i esforços per tal que s'ajusti amb minuciositat a la seva nova condició en un cos diferent del de la vida anterior i a les seves obligacions específiques de la seva nova existència humana, animal o vegetal.
  3. Una manera de no jugar-se la destinació a una sola bassa (existència). Mitjançant les innombrables reencarnacions de la mateixa ànima, aquesta no es juga el seu destí etern en una sola existència. La creença en la reencarnació deixa oberta la via a la felicitat en el futur, llaurada per un mateix, sense purgatori ni infern.

 

La fe en la resurrecció

La creença en la resurrecció és pròpia de la fe cristiana. Encara que troba antecedents en algunes religions antigues (l'antic Egipte i el zoroastrisme) i també en l'Antic Testament, la fe cristiana és absolutament peculiar. No neix de la reflexió humana ni de la constatació empírica, sinó de l'esdeveniment únic de la glorificació de Jesucrist després de la seva passió i mort.

El fonament d'aquesta fe està en el fet absolutament únic de la resurrecció de Jesús. Aquell que van crucificar i van penjar de la creu, va ser exaltat pel Pare, entrant a una nova manera de vida. Des del començament de la predicació cristiana s'anuncia la resurrecció de Jesús i, al mateix temps, l'esperança de ser també nosaltres dignes de gaudir de la mateixa destinació, de ressuscitar com Ell. La resurrecció del crucificat obre una gran esperança als seus seguidors: "si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell " (Rm 6. 8; cf. 2Tm 2, 11).

La convicció cristiana és que la resurrecció no pot afectar només a l'ànima. No es tracta de la immortalitat de l'ànima, de la qual parlava ja el món grec. No és això el que va passar amb Jesús. La resurrecció és de la persona sencera i això vol dir que és també del seu cos, perquè el cos és part fonamental de la persona.

Però, com entendre aquesta corporeïtat? No pot ser del cos físic, perquè l'experiència ens diu que el cos físic es descompon. Sant Pau es va plantejar ja aquest tema. La seva resposta és que ressuscitarem amb un cos transformat, transfigurat (Cor 15, 42-44). No es tracta d'un cos físic sinó d'allò corporal de l'home. Per a l'ésser humà la corporalitat suposa sobretot estar al món, mantenir comunicacions amb els altres i viure en la història.

El model per a comprendre la nostra resurrecció és Crist ressuscitat, la identitat amb el crucificat és clara, encara que el seu cos té una aparença i qualitats diferents. Després de la resurrecció serem del tot "conformes" a Crist, "Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l’univers” (Fl 3, 12).

Diu el Compendi del Catecisme: "Amb la mort, que és separació de l'ànima i del cos, aquest cau en la corrupció, mentre l'ànima, que és immortal, va a la trobada del judici de Déu i espera tornar-se a unir al cos, quan aquest ressorgeixi transformat en la segona vinguda del Senyor. Comprendre com tindrà lloc la resurrecció sobrepassa la possibilitat de la nostra imaginació i enteniment" (Compendi 205).

 

Incompatibilitat de la creença en la reencarnació i en la resurrecció

Reencarnació i resurrecció són dues visions alternatives de la fi de la persona humana, però també de com es concep l'ésser humà, la seva història i al mateix Déu. Estem davant creences incompatibles.

Dos destins diferents per a l'home després de la mort

El Nou Testament afirma explícita i categòricament que l'home mor una sola vegada, no moltes: "als homes ens tocar de morir uns sola vegada, i després de la mort ve el judici” (He 9,27). En canvi, segons la creença en la reencarnació, l'ésser humà moriria moltes vegades.

Per a la fe cristiana, després de la mort, es produeix la trobada de la persona amb Algú que l'estima, que és Jesucrist. La meta de l'home és el goig d'estimar i ser estimat pel mateix Déu. La persona humana no perd, per això, la seva individualitat. Per a la creença en la reencarnació, però, el que espera després de la cadena de reencarnacions és la dissolució de l'ànima en l’atman-brahman o "l'U/ el Tot" que és una realitat impersonal i neutra.

Dues concepcions divergents de l'ésser humà

En la perspectiva de la reencarnació l'ésser humà queda reduït al seu constitutiu espiritual. El cos humà es converteix en una cosa secundària, és només un suport provisional, que no defineix constitutivament l'existència humana. El cos és com "un vestit", que un es canvia quan està brut, o com el pis llogat, que es deixa per viure en un altre.

En canvi, segons la lògica cristiana, cada persona és absolutament única i original, una criatura a la qual Déu ha volgut en la seva integritat, d'ànima i cos. Per això, el cos no és concebut com a presó de l'ànima sinó que representa una dimensió constitutiva de l'existència humana.

Dues concepcions oposades de la història

Reencarnació i resurrecció suposen també dues concepcions diferents de la història. La reencarnació suposa una concepció circular del temps, mentre que la resurrecció

Dues maneres diferents de viure

El que creu en la reencarnació tendeix a considerar les vides successives com una llei còsmica, de la qual els fenòmens estranys no són sinó signes exemplars. Habitualment, els que creuen en la reencarnació casi no parlen de pecat, perquè el pecat implica una instància divina de la qual depèn. El passiu es considera més aviat com insuficiència o fins i tot desequilibri.

En la concepció cristiana, però, no s’obeeix a una llei còsmica sinó que el mal consisteix en transgredir el manament emanat d'una voluntat santa. Pecat és violar aquesta voluntat que cerca el bé de l'home, desobeir. L'home és un ésser únic, amb capacitat de escollir i que decideix la seva vida de manera responsable.

En la versió occidental de la reencarnació, a més, s'accentua que no hi ha res irrevocable a la vida, tot es pot revisar, atès que sempre hi haurà més oportunitats. D'aquesta manera es banalitza la vida, ja que cada acte nostre no és vinculant. No obstant això, segons la fe en la resurrecció, cada acte de l'home és irrepetible, perquè és fruit de la seva intel·ligència i llibertat, i té un valor determinant.

En la creença en la reencarnació es dóna una mena de fatalisme. Es considera que les limitacions de les persones són conseqüència de les culpes comeses en vides anteriors, de manera que es propicia un conformisme amb aquestes situacions. Per la seva banda, la fe en la resurrecció promou la lluita per realitzar el Regne de Déu, amb els seus valors de justícia i fraternitat, que és el futur que espera a l'ésser humà.

Dues maneres molt diferents de pensar a Déu

La creença en la reencarnació fa recaure sobre l'home tota la responsabilitat de la seva salvació individual. Expressa una voluntat d'autoredempció per part de l'home. En aquesta creença, Déu no té lloc. La salvació consisteix, no en rebre un do de Déu, sinó en integrar-se en l'ordenació de la realitat, trencant amb les aparences.

En canvi, la creença en la resurrecció suposa la idea d'un Déu personal. Part de la consciència que l'home necessita ser salvat. La resurrecció és un do acompanyat d'un perdó. No depèn d'un principi de compensació com la reencarnació sinó de la voluntat d'un Déu que és amor. La lògica pròpia de la fe cristiana és la lògica de la gràcia.

 

Conclusió

Reencarnació i resurrecció són dues maneres de respondre a aquest gran misteri que envolta la vida de l'home. Totes dues pensen en la mort i en la vida, però, com esper haver explicat, es tracta de dues creences divergents i incompatibles. És absurd que un cristià afirmi creure en la reencarnació, com ho seria que un bon hindú pensarà que anava a ressuscitar.

 

¿REENCARNACIÓN O RESURRECCIÓN?

Resumen de la intervención

 

Punto de partida: según el informe “Jóvenes Españoles 1984-2017” (Fundació SM) en 2016 el 26’9 % de los jóvenes creyentes de España decía creer en la reencarnación (y el 29’9 % en la resurrección de Jesucristo). En Europa se calcula que un 25 % de la población cree en la reencarnación.

Hay dos razones principales de la difusión de esta creencia. 1) La fascinación por lo oriental y exótico que se da en occidente. 2) El silenciamiento de la enseñanza cristiana sobre el más allá. Se ha dejado de predicar sobre el cielo o el infierno, sobre el juicio y la resurrección de la carne. Muchos cristianos piensan de un modo muy vago en el más allá.

En qué consiste la creencia en la reencarnación

Según esta creencia, cuando morimos nuestras almas abandonan el cuerpo y se encarnan en otro, que puede ser humano o no humano, hasta que estén plenamente purificadas. En esta concepción el cuerpo es como un vestido que se tira cuando está sucio o inservible para vestirse de otro nuevo. Por eso, cuando nacemos, tenemos ya una larga historia detrás de nosotros, la cual normalmente nos es desconocida.

El desarrollo de la creencia en la reencarnación

– La creencia en la reencarnación procede de India. Apareció en torno al siglo VIII a. C. y se recoge en los Upanisades. El ciclo que existe en la naturaleza (fases de la Luna, las estaciones del año) lleva a pensar que también en la vida humana se dan estos ciclos. El alma humana va viendo el ciclo de la existencia (infancia, juventud, madurez y ancianidad) y después de la muerte vuelve a empezar en otro cuerpo, hasta que totalmente purificada desemboque definitivamente en el océano de Átman-Brâhman.

– Desde la India se extendió hasta Grecia ya en los siglos VI-V a. C., con Pitágoras y los pitagóricos, Platón (siglo V-IV a. C.), Plotino (siglo III d. C.) y los neoplatónicos.

– En la modernidad reaparece en Europa con la Ilustración y los poetas del romanticismo sobre todo alemán. Muy especialmente la creencia en la reencarnación se va difundiendo en Occidente desde finales del siglo XIX por la proliferación y propagación de las sectas de origen e impronta hindú, budista, etc., sobre todo gracias a la teosofía, al espiritismo, al gnosticismo moderno  y a Nueva Era.

En Occidente, sin embargo, se  ha tratado de adaptar esta creencia, silenciando su fatalismo. Generalmente se consideran las reencarnaciones como un proceso de autorrealización individual, que sigue un camino ascendente. Domina el optimismo y no se piensa en una degradación de las almas, como en la creencia clásica. Otra característica de occidente es que se ha querido elevar esta creencia a la categoría de algo serio y científico. Por ello se ha intentado demostrar científicamente la reencarnación de las almas. En su apoyo se alegan algunos fenómenos extraños: el fenómeno conocido como del déjà vu (ya visto), recuerdos de algo que a uno no le ha pasado, conocimientos de origen desconocido, etc. Estos hechos no tendrían otra explicación que el haberlos experimentado en una vida anterior.

Algunas justificaciones de la reencarnación 

¿Por qué una persona que ha nacido y ha crecido en una civilización con raíces cristianas escoge esa creencia de origen oriental? Sabemos que en nuestros días muchas personas acuden al “supermercado espiritual” escogiendo creencias que les resultan de interés, aunque sean racionalmente inconexas e incluso contradictorias. Entre las razones están las siguientes:

  1. La explicación del origen del mal y de los males.  Todo depende del desarrollo mecánico e inercial del karma y de las reencarnaciones.  De acuerdo con esta creencia, cada uno es responsable del mal que padece en cuanto la malicia de sus acciones en existencias pasadas gravita sobre él en su vida actual.
  2. La necesidad de purificación y de justicia.La creencia en la reencarnación permite al alma realizar su purificación progresiva por sus solas fuerzas y esfuerzos con tal que se ajuste con minuciosidad a su nueva condición en un cuerpo distinto al de la vida anterior y a sus obligaciones específicas de su nueva existencia humana, animal o vegetal.
  3. Un modo de no jugarse el destino a una sola baza. Mediante las innumerables reencarnaciones de la misma alma, esta no se juega su destino eterno en una sola baza o existencia. La creencia en la reencarnación deja expedita la vía  a la felicidad en el porvenir, labrada por uno mismo, sin purgatorio ni infierno.

 

La fe en la resurrección

La creencia en la resurrección es propia de la fe cristiana. Aunque encuentra antecedentes en algunas religiones antiguas (el antiguo Egipto y el zoroastrismo) y también en el Antiguo Testamento, la fe cristiana es absolutamente peculiar. No nace de la reflexión humana ni de la constatación empírica, sino del acontecimiento único de la glorificación de Jesucristo tras su pasión y muerte.

El fundamento de esta fe está en el hecho absolutamente único de la resurrección de Jesús. Aquel al que crucificaron y colgaron del madero, fue exaltado por el Padre, entrando a un nuevo modo de vida. Desde el comienzo de la predicación cristiana se anuncia la resurrección de Jesús y, al mismo tiempo, la esperanza de ser también nosotros dignos de gozar del mismo destino, de resucitar como Él. La resurrección del crucificado abre una gran esperanza a sus seguidores: “si hemos muerto con Cristo, creemos que también viviremos con Él” (Rom 6. 8; cf. 2 Tim 2, 11).

La convicción cristiana es que la resurrección no puede afectar sólo al alma. No se trata de la inmortalidad del alma, de la que hablaba ya el mundo griego. No es eso lo que pasó con Jesús. La resurrección es de la persona entera y esto significa que es también de su cuerpo, porque lo corporal es parte fundamental de la persona.

Pero, ¿cómo entender esta corporeidad? No puede ser del cuerpo físico, porque la experiencia nos dice que el cuerpo físico se descompone. San Pablo se planteó ya este tema. Su respuesta es que resucitaremos con un cuerpo transformado, transfigurado (1 Cor 15, 42-44). No se trata de un cuerpo físico –como muchas veces se ha entendido- sino de lo corporal del hombre. Para el ser humano la corporalidad supone sobre todo estar en el mundo, mantener comunicaciones con los otros y vivir en la historia.

El modelo para comprender nuestra resurrección es Cristo resucitado, cuya identidad con el crucificado es clara, aunque su cuerpo tiene una apariencia y cualidades distintas. Tras la resurrección seremos del todo “conformes” a Cristo, “el cual transformará nuestro cuerpo humilde, según el modelo de su cuerpo glorioso”, resucitado (Filip 3, 21).

Dice el Compendio del Catecismo: “Con la muerte, que es separación del alma y del cuerpo, éste cae en la corrupción, mientras el alma, que es inmortal, va al encuentro del juicio de Dios y espera volverse a unir al cuerpo, cuando éste resurja transformado en la segunda venida del Señor. Comprender cómo tendrá lugar la resurrección sobrepasa la posibilidad de nuestra imaginación y entendimiento” (Compendio 205).

 

Incompatibilidad de la creencia en la reencarnación y en la resurrección

Reencarnación y resurrección son dos visiones alternativas del fin de la persona humana, pero también de cómo se concibe al ser humano, su historia y al mismo Dios. Estamos ante creencias incompatibles.

Dos destinos distintos para el hombre tras la muerte

El Nuevo Testamento afirma explícita y categóricamente que el hombre muere una sola vez, no muchas: “el destino establecido del hombre es morir una sola vez y, después de la muerte, el juicio” (Hebr 9,27). En cambio, según la creencia en la reencarnación, el ser humano moriría muchas veces.

Para la fe cristiana, tras la muerte, se produce el encuentro de la persona con Alguien que le ama, que es Jesucristo. La meta del hombre es el gozo de amar y ser amado por el mismo Dios. La persona humana no pierde, por ello, su individualidad. Para la creencia en la reencarnación, sin embargo, lo que espera tras la cadena de reencarnaciones es la disolución del alma en Átman-Brâhman o “lo Uno/Todo” que es una realidad impersonal y neutra.

Dos concepciones divergentes del ser humano

En la perspectiva de la reencarnación el ser humano queda reducido a su constitutivo espiritual. El cuerpo humano se convierte en algo secundario, es sólo un soporte provisional, que no define constitutivamente la existencia humana. El cuerpo es como "un vestido", que uno se cambia cuando está sucio, o como el piso alquilado, que se deja para vivir en otro.

En cambio, según la lógica cristiana, cada persona es absolutamente única y original, una criatura a la que Dios ha querido en su integridad, de alma y cuerpo. Por eso, el cuerpo no es concebido como prisión del alma sino que representa una dimensión constitutiva de la existencia humana.

Dos concepciones opuestas de la historia

Reencarnación y resurrección suponen también dos concepciones distintas de la historia. La reencarnación supone una concepción circular del tiempo, mientras que la resurrección implica una concepción lineal.

Dos maneras distintas de vivir

El que cree en la reencarnación tiende a considerar las vidas sucesivas como una ley cósmica, de la que los fenómenos extraños no son sino signos ejemplares. Habitualmente, los que creen en la reencarnación no hablan del pecado, pues el pecado implica una instancia divina de la que se depende. El pasivo se considera más bien como insuficiencia o incluso desequilibrio.

En la concepción cristiana, sin embargo, no se obedece a una ley cósmica sino que el mal consiste en transgredir el mandamiento de una voluntad santa. Pecado es violar esa voluntad que busca el bien del hombre, desobedecerla. El hombre es un ser único, con capacidad de elegir y que decide su vida de modo responsable.

En la versión occidental de la reencarnación, además, se acentúa que no hay nada irrevocable en la vida, todo puede revisarse, dado que siempre habrá más oportunidades. De esta manera se banaliza la vida, pues cada acto nuestro no es vinculante. Sin embargo, la fe en la resurrección, cada acto del hombre es irrepetible, porque es fruto de su inteligencia y libertad, y tiene un valor determinante.

En la creencia en la reencarnación se da una especie de fatalismo. Se considera que las limitaciones de las personas son consecuencia de las culpas cometidas en vidas anteriores, con lo que se propicia un conformismo con estas situaciones. Por su parte, la fe en la resurrección promueve la lucha por realizar el reino de Dios, con sus valores de justicia y fraternidad, que es el futuro que espera al ser humano.

Dos maneras muy distintas de pensar a Dios

La creencia en la reencarnación hace recaer sobre el hombre toda la responsabilidad de su salvación individual. En esta creencia, Dios no tiene lugar. La salvación consiste, no en recibir un don de Dios, sino en integrarse en la ordenación de lo real, rompiendo con las apariencias.

En cambio, la creencia en la resurrección supone la idea de un Dios personal. Parte de la conciencia de que el hombre necesita ser salvado. La resurrección es un don acompañado de un perdón. No depende de un principio de compensación como la reencarnación sino de la voluntad de un Dios que es amor. La lógica propia de la fe cristiana es lógica de la gracia.

Conclusión

Reencarnación y resurrección son dos maneras de responder a ese gran misterio que envuelve la vida del hombre. Ambas piensan en la muerte y en la vida, pero, como espero haber mostrado, se trata de dos creencias divergentes e incompatibles. Es absurdo que un cristiano afirme creer en la reencarnación, como lo sería que un buen hindú pensará que iba a resucitar.

 

I – Diàlegs a la Catedral, FONAMENTALISMES

 

El passat 20 d'octubre es va iniciar unes trobades a la sagristia de La Catedral duent per títol  DIÀLEGS A LA CATEDRAL, lloc on se anirà desgranant diferents propostes de temes que anteriorment  setmanes abans haurà rebut Mons Francesc Conesa.

Aquest primer tema es va dur a terme en dues parts, una d'exposició del tema i d'altre banda a mode de preguntes dels assistents.

Aquí vos deixam amb el resum de la ponència. Fonamentalismes.

RESUM DE LA PONÈNCIA

El tema dels fonamentalismes ha de ser afrontat d'una manera global, pensant en els diferents fonamentalismes que podem trobar avui en les societats occidentals.

Què és fonamentalisme

L'ús del terme “fonamentalisme” és ambigu i és emprat moltes vegades com a arma llancívola contra qui no pensa com nosaltres.

El fonamentalisme no és una doctrina, ni sosté unes creences concretes; es tracta d'una actitud, que presenta les característiques següents:

1.- Convicció de que es té la veritat absoluta (dogmatisme). El fonamentalista creu que està en la possessió de la veritat de manera que no sotmet el seu pensament a revisió ni a crítica.

2.- Imposició de les pròpies creences als altres (fanatisme). Per aconseguir-ho, de vegades, fa servir mesures coercitives.

3.- Divideix el món entre "nosaltres" i "ells", els que estan dins i els que estan fora, la qual cosa l'incapacita per al diàleg i predisposa a la violència (sectarisme).

4.- Obediència cega a l'autoritat, que pot ser la d'un individu (un líder carismàtic) o la d'un grup. Hi ha una renúncia a pensar per si mateix.

Diferents tipus de fonamentalismes

Existeixen formes religioses i formes seculars de fonamentalisme. Com assenyala el sociòleg de la religió Peter Berger, convé adonar-se que hi ha molts fonamentalismes seculars: “qualsevol idea o qualsevol praxi pot convertir-se en la base d'un projecte fonamentalista”. Afegeix Berger que el fonamentalisme pot ser reaccionari, si es recolza sobretot en el passat (real o fictici) i pot ser progressista, si el que sosté és un projecte de futur (com succeeix en molts moviments revolucionaris).

Fonamentalismes religiosos

Les religions, com qualsevol altre sistema de creences, corren el perill de convertir-se en fonamentalistes. El fonamentalista religiós és un fanàtic que pensa que està en possessió de la veritat, rebuda de Déu,  i d'aquesta persuasió brolla la seva actitud tancada i intransigent cap a tot el que no sigui la seva idea. En realitat, com observa el filòsof Bernhard Welte, el fonamentalisme és una forma d'ateisme, perquè el que fa el fonamentalista és suplantar a Déu. Amb la pretensió d'actuar nom de la religió i de Déu imposa la seva pròpia voluntat.

El fonamentalisme reemplaça la fe, la confiança, l'abandó i la inseguretat que s'experimenten davant Déu, per l'actitud de domini, de control i apoderament de la voluntat de Déu. Per això el fonamentalisme és una perversió de la fe religiosa, una falsificació de la religió.

Dins el cristianisme, el fonamentalisme s'ha estès especialment en alguns grups protestants dels Estats Units, que fan una lectura literal de la Bíblia que refusa tot qüestionament i tota investigació crítica. El fonamentalisme catòlic sol rebre el nom de "integrisme". És una forma d'enfrontament a les societats plurals i modernes actuals. Rebutgen tota obertura doctrinal de l'Església; denuncien com herètics a professors i bisbes; temen tota innovació. El fonamentalisme islàmic sorgeix al segle XX i promou el retorn a les creences i imperialisme dels primers segles musulmans. Advoca per l'estricta interpretació de les lleis alcoràniques (sharia) i per una volta al rigorisme en l'aplicació dels preceptes religiosos a les conductes públiques o privades. Té el seu origen, al meu parer: a) En la impossibilitat de realitzar una interpretació (hermenèutica) de l'Alcorà, ja que es considera inspirat per Déu lletra per lletra; b) A la no distinció entre religió i Estat; c) Reacció al colonialisme d'occident, als intents polítics i culturals per assimilar l'islam. En el món jueu hi ha diversos tipus de fonamentalisme. D'una banda hi ha els jueus ultraortodoxos (els "hasidim"), que són molt fonamentalistes situant-se al plànol de lectura literal de la Bíblia i del cultiu de la Llei; d’altra banda es situa el  fonamentalisme polític nacionalista (sionistes).

Fonamentalismes seculars

Hi ha també fonamentalismes seculars (en el sentit de no religiosos) que són moltes vegades més perillosos, perquè resulten més difícils de reconèixer. Les seves imposicions es presenten moltes vegades com avanços democràtics, però resulten igualment intolerants i dogmàtics que les seves versions religioses.

Alguns exemples dels que em semblen més rellevants.

– El relativisme, que impedeix tota afirmació d'una veritat. Hi ha un dogmatisme relativista, que consisteix a dir que totes les opinions són iguals, que no hi ha res definitiu i que és impossible arribar a la veritat. De manera paradoxal, imposa com a veritat que no hi ha veritat i qualifica de dogmàtica qualsevol postura que li sigui contrària.

La crítica d'aquest relativisme va ser un dels grans temes del magisteri de Benet XVI, que es va referir en nombroses ocasions a la "dictadura del relativisme" que no reconeix que res sigui definitiu i que deixa com a mesura només el propi jo i els seus desitjos. El relativisme és només aparentment tolerant, perquè la pitjor intolerància és l'exclusió de la veritat. En el llibre "Llum del món" explica que "ningú ha de ser obligat a viure la nova religió" del relativisme. I afegeix: "En realitat, però, aquest desenvolupament condueix cada vegada més a la reivindicació intolerant d'una nova religió que addueix tenir vigència universal, perquè és racional, més encara, perquè és la raó en si mateixa, que ho sap tot i que, per això mateix, assenyala també l'àmbit que a partir d'ara ha de fer-se normatiu per a tothom. El fet que en nom de la tolerància s'elimini la tolerància és una veritable amenaça davant la qual ens trobem ".

– El cientifisme a ultrança és una altra forma de fonamentalisme. Aquest declara que només hi ha una manera vàlida de conèixer la realitat, que és el propi de les ciències experimentals. Es clausura tota altra forma d'accés a la realitat. Imposar la veritat no científica que només la ciència és vertadera, és fonamentalisme. Parlar com si fos una il·lusió o una poesia qualsevol reflexió filosòfica o aspiració espiritual de l'ésser humà, és ignorar que som éssers que no ens podem conformar amb el fàctic; que aspirem a saber per què i per a què tot.

El cientifisme és especialment agressiu contra la religió. El moviment denominat "nou ateisme", sobre bases suposadament científiques sosté que la fe religiosa és una superstició mancada de proves, una actitud infantil, fruit de la credulitat il·limitada de l'home, del seu tancament davant la realitat i la seva voluntat de ceguesa (Onfray) . Sostenen que ha de ser abandonat el principi de tolerància: "Hem d'abandonar el principi del respecte automàtic a la fe religiosa" (Dawkins).

– Un tercer fonamentalisme secular és el del que és "políticament correcte". Que Algú decideixi el que és correcte o no dir… i fins i tot pensar, fins al punt que s'exclou a qualsevol que digui el contrari. S'imposa un pensament únic amb les mateixes armes i energies amb les que en un altre temps es cremaven heretges i bruixes a la foguera.

Per exemple, en els últims temps assistim a una imposició brutal de la "ideologia de gènere" per part dels poders públics. Aquesta ideologia, que ben analitzada resulta irracional, és imposada sense el consens de la societat per determinats grups de pressió.

Existeixen altres formes de fonamentalismes seculars. Pens en determinats nacionalismes, en defenses a ultrança de l'ecologia o en el laïcisme excloent.

Qui alça avui la veu davant d'aquests fonamentalismes seculars? Resulta significatiu comprovar que només ho fan els creients. Precisament els homes religiosos són més sensibles a les intoleràncies i imposicions perquè tenen unes conviccions, un credo i una moral i no es troben sotmesos al vaivé dels criteris morals de les nostres societats benestants i burgeses. Són els cristians els que alcen la veu crítica i conviden a obrir els ulls davant Estats que es converteixen en dictadures de allò que és bo o dolent i davant grups de pressió que imposen sense contemplacions les seves idees.

La reacció d'aquestes dictadures és arraconar el cristià, excloure'l del debat públic, desprestigiar-lo i equiparar-ho als fonamentalismes, perquè provoqui el rebuig. Deia Rahola en una entrevista: "Crec que els cristians són avui per avui, en les societats lliures i també en moltes altres parts, les víctimes silenciades. Pateixen l'estigma de la lletra escarlata, com el que es posava a aquestes dones franceses. Durant molt de temps han estat considerats com la cultura dominant, han estat considerats com el poder i en això s'han equivocat molt. Però avui ser cristià en el món occidental comença a ser un problema. La creu està mal vista. I és interessant el fenomen perquè ara el cristianisme està retornant a la seva arrel ".

Resposta al fonamentalisme

Com fer front a aquests fonamentalismes impositius, que amenacen la convivència? Són molts els elements que caldria considerar. Assenyalo els que em semblen més importants.

1.- Obertura a la raó

La primera recomanació per fer front o evitar el fonamentalisme és ser racional. Una clau important del fonamentalisme és el tancament en si i la incapacitat de diàleg. Tant els fonamentalismes religiosos com els seculars s'han d'obrir a la racionalitat.

Una resposta als fonamentalismes és ajudar-los a ser racionals, a obrir-se a les exigències de la raó. Va escriure Benet XVI que "la religió té sempre necessitat de ser purificada per la raó per mostrar el seu autèntic rostre humà" (Caritas in veritate, 56). El nucli de la lliçó de Ratisbona del Papa Benet (2006.09.13), que va ser tan criticada, és que la fe sense la raó genera fonamentalisme, així com la raó sense la fe genera la dictadura del relativisme. Per això, propugna "ampliar el nostre concepte de raó i la seva aplicació"; "Només ho aconseguirem si la raó i la fe avancen juntes d'una manera nova, si superam la limitació imposada per la raó mateixa al que és empíricament verificable, i si una vegada més generam nous horitzons".

2.- Educar en el respecte de la llibertat

La paraula "respecte"  indica el reconeixement de l'altre, l'acceptació de qui pensa de manera diferent. Respectar a algú és, literalment re-specere, tornar a mirar, considerar, no quedar-se amb la primera idea que ens fem sobre alguna cosa, revisar-la i tornar a mirar-ho.

Aquest respecte per la llibertat de l'altre té dos sentits:

a.- Les persones creients han de respectar als que no creuen; qui sosté una ideologia no ha de desqualificar a qui no la segueix. Respectar la llibertat de l'altre és evitar qualsevol forma d'imposició, sigui explícitament o implícita.

b.- Els Estats i els poders públics han de respectar la llibertat dels creients. Es precís tenir presents els Estats sobreprotectors que es autodesignen com a educadors dels homes i s'estableixen com a jutges del que es pot dir o pensar. Aquests Estats acaben violant els drets de les persones.

3.- Generar espais de diàleg

Una manera de fer front als fonamentalismes és generar espais de diàleg, en els quals es pugui debatre sobre el que afecta a tots, sobre el que és comú. És precís perdre la por a l'altre, a qui és diferent en els seus pensaments o en la seva espiritualitat. Els éssers humans creixem com a persones no aïllant-se, sinó mitjançant el diàleg amb els altres.

4.- Purificar constantment la imatge de Déu

Als fonamentalismes religiosos cal ensenyar que el creient mai es pot conformar amb la imatge de Déu que posseeix, sinó que ha d'estar en procés continu de purificació, per evitar fer-ho semblant a nosaltres (antropomorfismes) i per evitar atribuir intencions que no té. Cal un procés constant de purificació perquè el Déu en qui creiem s'assembli menys a nosaltres i sigui realment qui és.

FUNDAMENTALISMOS

Resumen de la intervención

El tema del fundamentalismo debe ser afrontado de una manera global, pensando en los distintos fundamentalismos que podemos encontrar hoy en las sociedades occidentales.

Qué es fundamentalismo

El uso del término “fundamentalismo” es ambiguo y es empleado muchas veces como arma arrojadiza contra quien no piensa como nosotros.

El fundamentalismo no es una doctrina, ni sostiene unas creencias concretas; se trata de una actitud, que presenta los siguientes rasgos:

1.- Convicción de que se tiene la verdad absoluta (dogmatismo). El fundamentalista cree que está en la verdad de manera que no somete su pensamiento a revisión ni a crítica.

2.- Imposición de las propias creencias a los otros (fanatismo). Para lograrlo, en ocasiones, usa medidas coercitivas.

3.- Divide el mundo entre “nosotros” y “ellos”, los que están dentro y los que están fuera, lo cual le incapacita para el diálogo y predispone a la violencia (sectarismo).

4.- Obediencia ciega a la autoridad, que puede ser la de un individuo (un líder carismático) o la de un grupo. Hay una renuncia a pensar por sí mismo.

Distintos tipos de fundamentalismos

Existen formas religiosas y formas seculares de fundamentalismo. Como señala el sociólogo de la religión Peter Berger, conviene percatarse de que existen muchos fundamentalismos seculares: “cualquier idea o cualquier praxis puede convertirse en la base de un proyecto fundamentalista”. Añade Berger que el fundamentalismo puede ser reaccionario, si se apoya sobre todo en el pasado (real o ficticio) y puede ser progresista, si lo que sostiene es un proyecto de futuro (como sucede en muchos movimientos revolucionarios).

Fundamentalismos religiosos

Las religiones, como cualquier otro sistema de creencias, corren el peligro de convertirse en fundamentalistas. El fundamentalista religioso es un fanático que piensa que está en posesión de la verdad, recibida de lo alto y de esta persuasión brota su actitud cerrada e intransigente hacia todo lo que no sea su idea. En realidad, como observa el filósofo Bernhard Welte, el fundamentalismo es una forma de ateísmo, porque lo que hace el fundamentalista es suplantar a Dios. Con la pretensión de actuar nombre de la religión y de Dios impone su propia voluntad.

El fundamentalismo reemplaza la fe, la confianza, el abandono y la inseguridad que se experimentan ante Dios, por la actitud de dominio, de control y adueñamiento de la voluntad de Dios. Por eso el fundamentalismo es una perversión de la fe religiosa, una falsificación de la religión.

Dentro del cristianismo, el fundamentalismo se ha extendido especialmente en algunos grupos protestantes de Estados Unidos, que realizan una lectura literal de la Biblia que rehúsa todo cuestionamiento y toda investigación crítica. El fundamentalismo católico suele recibir el nombre de “integrismo”. Es una forma de enfrentamiento a las sociedades plurales y modernas actuales. Delata miedo a la evolución de la sociedad. Rechazan toda apertura doctrinal de la Iglesia; denuncian como heréticos a profesores y obispos; temen toda innovación. El fundamentalismo islámico surge en el siglo XX y promueve el retorno a las creencias e imperialismo de los primeros siglos musulmanes. Aboga por la estricta interpretación de las leyes coránicas (sharia) y por una vuelta al rigorismo en la aplicación de los preceptos religiosos a las conductas públicas o privadas. Tiene su origen, a mi juicio: a) En la imposibilidad de realizar una interpretación (hermenéutica) del Corán, puesto que se considera inspirado por Dios letra por letra; b) En la no distinción entre religión y Estado; c) Reacción al colonialismo de occidente, a los intentos políticos y culturales por asimilar el islam. En el mundo judío hay diversos tipos de fundamentalismo. Por una parte están los judíos ultraortodoxos (los “hasidim”), que son muy fundamentalistas en el plano de la lectura literal de la Biblia y del cultivo de la Ley; por otra parte hay otros judíos que son muy fundamentalistas sobre todo en el plano político y militar (sionistas).

Fundamentalismos seculares

Existen también fundamentalismos seculares (en el sentido de no religiosos) que son muchas veces más peligrosos, porque resultan más difíciles de reconocer. Sus imposiciones se presentan muchas veces como avances democráticos, pero resultan igualmente intolerantes y dogmáticos que sus versiones religiosas.

Algunos ejemplos de los que me parecen más relevantes:

– El relativismo, que impide toda afirmación de una verdad. Hay un dogmatismo relativista, que consiste en decir que todas las opiniones son iguales, que no hay nada definitivo y que es imposible alcanzar la verdad. De modo paradójico, impone como verdad que no hay verdad y califica de dogmática cualquier postura que le sea contraria.

La crítica de este relativismo fue uno de los grandes temas del magisterio de Benedicto XVI, quien se refirió en numerosas ocasiones a la “dictadura del relativismo” que no reconoce que nada sea definitivo y que deja como medida sólo el propio yo y sus deseos. El relativismo es sólo aparentemente tolerante, porque la peor intolerancia es la exclusión de la verdad. En el libro “Luz del mundo” explica que “nadie debe ser obligado a vivir la nueva religión” del relativismo. Y añade: “En realidad, sin embargo, este desarrollo conduce cada vez más a la reivindicación intolerante de una nueva religión que aduce tener vigencia universal, porque es racional, más aún, porque es la razón en sí misma, que lo sabe todo y que, por eso mismo, señala también el ámbito que a partir de ahora debe hacerse normativo para todos. El hecho de que en nombre de la tolerancia se elimine la tolerancia es una verdadera amenaza ante la cual nos encontramos”.

– El cientificismo a ultranza es otra forma de fundamentalismo. Este declara que sólo hay un modo válido de conocer la realidad, que es el propio de las ciencias experimentales. Se clausura toda otra forma de acceso a lo real. Imponer la verdad no científica de que sólo la ciencia es verdadera, es fundamentalismo. Tachar de ilusión o poesía cualquier reflexión filosófica o aspiración espiritual del ser humano, es ignorar que somos seres que no nos podemos conformar con lo fáctico; que aspiramos a saber por qué y para qué todo.

El cientificismo es especialmente agresivo contra la religión. El movimiento denominado “nuevo ateísmo”, sobre bases supuestamente científicas sostiene que la fe religiosa es una superstición carente de pruebas, una actitud infantil, fruto de la credulidad ilimitada del hombre, de su cerrazón ante la realidad y su voluntad de ceguera (Onfray). Sostienen que debe ser abandonado el principio de tolerancia y respeto de las religiones: “Debemos abandonar el principio del respeto automático a la fe religiosa” (Dawkins).

– Un tercer fundamentalismo secular es el de lo “políticamente correcto”. Alguien decida lo que es correcto o no decir e incluso pensar, hasta el punto de que se excluye a cualquiera que diga lo contrario. Se impone un pensamiento único con las mismas armas y energías con las que en otro tiempo se quemaban herejes y brujas en la hoguera.

Por ejemplo, en los últimos tiempos asistimos a una imposición brutal de la “ideología de género” por parte de los  poderes públicos. Esta ideología, que bien analizada resulta irracional, es impuesta sin el consenso de la sociedad por determinados grupos de presión.

Existen otras formas de fundamentalismos seculares. Pienso en determinados nacionalismos, en defensas a ultranza de la ecología o en el laicismo excluyente.

¿Quién alza hoy la voz frente a estos fundamentalismos seculares? Resulta significativo comprobar que sólo lo hacen los creyentes. Precisamente los hombres religiosos son más sensibles a las intolerancias e imposiciones porque tienen unas convicciones, un credo y una moral y no se encuentran sometidos al vaivén de los criterios morales de nuestras sociedades acomodadas y burguesas. Son los cristianos los que alzan la voz crítica e invitan a abrir los ojos ante Estados que se convierten en dictaduras delo bueno o lo malo y ante grupos de presión que imponen sin contemplaciones sus ideas.

La reacción de estas dictaduras es arrinconar lo cristiano, excluirlo del debate público, desprestigiarlo y equipararlo a los fundamentalismos, para que provoque el rechazo. Decía Rahola en una entrevista reciente: “Creo que los cristianos son hoy por hoy, en las sociedades libres y también muchas otras partes, las víctimas silenciadas. Sufren el estigma de la letra escarlata, como el que se podía a las adúlteras francesas. Durante mucho tiempo han sido vistos como la cultura dominante, han sido vistos como el poder y en eso se han equivocado mucho. Pero hoy ser cristiano en el mundo occidental empieza a ser un problema. La cruz está mal vista. Y es interesante el fenómeno porque ahora el cristianismo está retornando a su raíz”.

Respuesta al fundamentalismo

¿Cómo hacer frente a estos fundamentalismos impositivos, que amenazan la convivencia? Son muchos los elementos que habría que considerar. Señalo los que me parecen más importantes.

1.- Apertura a la razón

La primera recomendación para hacer frente o evitar el fundamentalismo es ser racional. Una clave importante del fundamentalismo es la cerrazón en sí y la incapacidad de diálogo. Tanto los fundamentalismos religiosos como los seculares deben abrirse a la racionalidad.

Una respuesta a los fundamentalismos es ayudarles a ser racionales, a abrirse a las exigencias de la razón. Escribió Benedicto XVI que “la religión tiene siempre necesidad de ser purificada por la razón para mostrar su auténtico rostro humano” (Caritas in veritate, 56). El núcleo de la lección de Ratisbona del Papa Benedicto (13/9/2006), que fue tan criticada, es que la fe sin la razón genera fundamentalismo, así como la razón sin la fe genera la dictadura del relativismo. Por eso, propugna “ampliar nuestro concepto de razón y su aplicación”; “Sólo lo lograremos si la razón y la fe avanzan juntas de un modo nuevo, si superamos la limitación impuesta por la razón misma a lo que es empíricamente verificable, y si una vez más generamos nuevos horizontes”.

2.- Educar en el respeto de la libertad

Un segundo aspecto es educar en el respeto a la libertad. La palabra “respeto” indica el reconocimiento del otro, la aceptación de quien piensa de manera diferente. Respetar a alguien es, literalmente re-specere, volver a mirar, considerar, no quedarse con la primera idea que nos hacemos sobre algo, revisarla y volver a mirarlo.

Este respeto por la libertad del otro tiene dos sentidos:

a.- Las personas creyentes deben respetar a quienes no creen; quien sostiene una ideología no debe descalificar a quien no la sigue. Respetar la libertad del otro es evitar cualquier forma de imposición, sea explícita o implícita.

b.- Los Estados y los poderes públicos deben respetar la libertad de los creyentes. Hay que llevar cuidado con los Estados sobreprotectores que se autodesignan como educadores de los hombres y se establecen como jueces de lo que se puede decir o pensar. Estos Estados acaban violando los derechos de las personas.

3.- Generar espacios de diálogo

Una manera de hacer frente a los fundamentalismos es generar espacios de diálogo, en los que se pueda debatir sobre lo que afecta a todos, sobre lo que es común. Hay que perder el miedo al otro, a quien es diferente en sus pensamientos o en su espiritualidad. Los seres humanos crecemos como personas no aislándonos, sino en el diálogo con los demás.

4.- Purificar constantemente la imagen de Dios

A los fundamentalismos religiosos hay que enseñar que el creyente nunca se puede conformar con la imagen de Dios que posee, sino que debe estar en proceso continuo de purificación, para evitar hacerlo semejante a nosotros (antropomorfismos) y para evitar atribuirle intenciones que no tiene. Es preciso un proceso constante de purificación para que el Dios en quien creemos se parezca menos a nosotros y sea realmente quien es.