IX – Les primeres excavacions de la Basílica de Son Bou.

A prop de complir els 80 anys, Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig tingué l’alegria de reviure aquella seva afició de joventut per l’arqueologia.
En efecte, durant les primeres dècades del segle XX, el jove canonge palmesà havia participat en les excavacions de les basíliques mallorquines de Sa Carrotja i de Son Peretó. Hem de pensar, per tant, que el seu goig devia ser molt gran quan fou informat de les troballes efectuades a la Platja de Son Bou entre el 1951 i el 1952, que ell confirmà que eren «totalment religioses» en una monumental carta pastoral de data 8 de setembre del 1952.

«Tal vez, carísimos diocesanos, alguien extrañará que un descubrimiento arqueológico sea objeto de Alocución Pastoral», començava aquell text, que fou publicat amb una completa documentació adjunta sobre el jaciment, plànols i fotografies incloses. «La solicitud del Obispo, que nada puede descuidar, ha de extenderse, y más en determinadas circunstancias, a todo lo que tiene el sello de cristiandad; y lo tienen bien claro los retos del vetusto templo del que vamos a hablaros ». Més endavant encara afegia: «la arqueología cristiana no es ciencia de cosas muertas o de pura curiosidad y entretenimiento. Sus cosas y monumentos son manifestaciones de la vida perenne de la Iglesia y ofrecen lecciones de incontrastable y singular valor apologético […]. Si la historia en general es maestra de la vida, la arqueología sacra, parte de aquélla, es no pocas veces maestra de doctrina religiosa y hasta de vida espiritual ». Per tots aquests motius, els terrenys del jaciment foren donats a la Diòcesi i la seva excavació fou assumida per una Junta Diocesana de la qual formaren part, entre d’altres, l’acadèmic Joan Flaquer Fàbregues i el prevere Fernando Martí Camps.

Així les coses, el  descobriment de la basílica paleocristiana de Son Bou —que es glossat amb extraordinària minuciositat en aquella carta, que contextualitza la troballa amb la famosa epístola del bisbe Sever, les missions apostòliques de sant Pau, l’edicte de Constantí del 313, altres temples similars trobats en terres de Jordània, les antigues litúrgies per als catecúmens, la dominació aràbiga…— li serví de pretext al bisbe Bartomeu Pasqual per fer una contundent exhortació als menorquins no batejats: «la pila, grave y artístico monolito, descollando con singular nobleza entre todas las ruinas, predica de aquellos antiguos fieles su amoroso reconocimiento de la dignidad e importancia del Bautismo […] y ahora descubierta parece clamar así para que oigan y abracenla fe de nuestros padres ciertos hijos de algunas villas y ciudades —una de ellas muy cercana— que, con desdoro del nombre cristiano de toda la isla de Menorca, desdeñan la recepción de este primer Sacramento». Al final d’aquesta mateixa carta pastoral, Mons. Bartomeu Pasqual anuncià un proper acte de «presentació religiosa» de la basílica de Son Bou: «celebraremos, Dios mediante, la Santa Misa, allí mismo donde hace tantos siglos se celebró, y la aplicaremos en acción de gracias a Dios y en sufragio de los sacerdotes que sirvieron y de los fieles que frecuentaron dicho lugar sagrado». Aquesta Eucaristia s’oficià finalment dia 29 de setembre del 1952, a les 10 del matí, «en un altar instalado provisionalmente y sólo para este acto en el lugar mismo donde estaría el de la antigua basílica». El bisbe Pasqual celebrà de cara al poble —«según antigua práctica litúrgica», segons el cronista diocesà— i revestit amb una «preciosa casulla de forma antigua». Hi assistiren 30 sacerdots i religiosos, així com 17 seminaristes, que s’ocuparen dels cants litúrgics, i més de 300 fidels. De fet, la crònica acaba explicant que «el pueblo fiel manifestó durante el acto su religiosa veneración hacia las ruinas de la antigua basílica, y no dudamos de que éstas serán objeto de muchas peregrinaciones, no sólo de curiosidad e interés científico, sino de fervorosa piedad».

 

VIII – Ensenyaments Litúrgics del bisbe Pasqual

Es evidente, carísimos diocesanos, que la obra restauradora en nuestras iglesias no puede limitarse a su material edificación y ornato», escriví Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig el mes d’agost del 1944, «sino que, encaminada toda a una finalidad sobrenatural, ha de atender primordialmente a la sagrada Liturgia para que ésta se desenvuelva con la dignidad y plenitud que corresponde y alcance mayor eficacia de santificación revelando su espiritual nobleza, educadora de todos los órdenes sociales congregados dentro el templo del Señor».

Aquest fragment, tot i la seva brevetat, deixa perfectament clares les idees del Sr. Bisbe sobre la importància que havia de tenir la litúrgia en l’Església menorquina, que ell fou cridat a restaurar. Així, en el marc del seu programa episcopal més primerenc, emprengué la tasca d’erigir la Capella Davídica de la Catedral de Menorca (carta pastoral de 16 d’agost del 1944), que avui —73 anys després— s’ha convertit, ben merescudament, en una de les institucions musicals més prestigioses de l’illa. Segons el projecte del bisbe Bartomeu Pasqual, aquesta Capella fou constituïda «para que, sin menoscabo del canto gregoriano del Clero y del pueblo, antes bien para alternancia o complemento del mismo, interprete en las mayores solemnidades la música clásica polifónica de los antiguos y principales maestros […] y la de los modernos más acreditados y que se ajustan a las reglas de la Liturgia y del arte sacro». L’«emblema» de la nova Capella, però, hauria de ser el Llibre dels Salms del rei David, amb un propòsit ben precís:

«cuando en nuestros tiempos se nota felizmente un general acercamiento del pueblo más devoto a la Liturgia, ¿por qué los salmos, que en Israel y en los primeros siglos cristianos fueron de uso popular, no lo han de ser también ahora, con las fáciles fórmulas salmódicas del canto gregoriano en boca de la comunidad de fieles dentro de nuestras iglesias?».

Pocs anys més tard, la primavera del 1952, Mons. Bartomeu Pasqual implantà a la nostra Diòcesi un nou gest litúrgic que avui s’ha fet absolutament habitual: l’òscul de la pau. «La práctica litúrgica de darse la paz a los fieles y transmitírsela ellos entre sí», emprant la terminologia de l’època, s’efectuà per primera vegada a la Catedral el diumenge 1 de juny del 1952, durant la Missa de Pentecosta. Dies abans, com tenia per costum, el bisbe Pasqual publicà una extensa carta pastoral per explicar als diocesans el sentit d’aquesta novetat: «la amplitud inmensa de esta paz ofrecida por Dios —concloïa aquell document— convida a que no parezca restringida, sino que sea ampliada para todos, clero y pueblo, la participación en la amable ceremonia de la paz; lo cual, establecido aquí en estas circunstancias, será un memorial perenne del Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona». Certament, aquells mateixos dies, s’estava celebrant aquest gran esdeveniment religiós que comptà amb una nodrida participació menorquina: tres capitulars, tretze sacerdots i uns quants centenars de peregrins. I fins i tot un seminarista de la nostra illa, el ciutadellenc Josep Mascaró Pons, fou ordenat de capellà a la Missa celebrada a Montjuïc dia 31 de maig.

Tal vegada influït per l’experiència barcelonina, el bisbe Pasqual promogué l’organització del Congrés Eucarístic Diocesà del 1959 —l’únic que s’ha celebrat, fins avui, als nostres verals. La principal missió d’aquest Congrés havia de ser —segons les paraules emprades pel mateix Bisbe de Menorca en anunciar-lo— «organizar de manera uniforme, general y perfecta, la participación litúrgica interna y externa de los fieles de cada parroquia en la Santa Misa […]. Convenzámonos de que sin esto la generalidad del pueblo cristiano seguirá en sus tibiezas y decaimientos e inconsciencias; mas si bien lo logramos […] la vida cristiana quedará simplificada y ordenada a su  centro, profundamente arraigada, y con rica savia florecientes todas las ramas y formas de la piedad auténtica».

 

VII – El Culte a la Mare de Déu

Escrigué Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig en un passatge de la seva carta pastoral de 24 d’agost del 1943: «María, Madre de Cristo, ha adquirido verdadero dominio sobre nosotros principalmente por el título de ser Corredentora nuestra; pues, si la redención equivale a una compra, la corredención nos hace ser también de María, y por consiguiente le da derecho de exigir nuestra consagración». Per això, al cap d’unes poques setmanes, el Sr. Bisbe —en un acte d’inusitada solemnitat litúrgica— coronà pontificalment la Mare de Déu del Toro i consagrà la Diòcesi a l’Immaculat Cor de Maria, seguint la petició feta per la Verge de Fàtima la primavera del 1917. «Si así completamente a la Virgen nos consagramos, razón tendremos para no desfallecer en la esperanza, por grandes que sean las presentes y amenazadoras calamidades. Lo ha dicho Ella, y nosotros se lo pediremos: que intervenga pronto en ejercicio de su universal Señorío, y con demostración misericordiosa de su maternal amor».

Certament, la devoció per la Mare de Déu és fonamental per entendre el pontificat del bisbe Pasqual. Queda palesa la feina constant per engrandir el Santuari del Toro —«la Catedral payesa y campestre de Menorca», com l’anomenà també en aquella ocasió—, però és que Mons. Bartomeu Pasqual fins i tot entronitzà, dia 15 d’agost del 1955, una imatge de la Moreneta menorquina a la bocana del Port de Ciutadella: «María es la Reina del Universo, y debe, por tanto, tener un trono en el cielo, en la tierra, en el mar».

Durant la dècada del 1960, gairebé al final de la seva vida, el bisbe Pasqual aconseguí que la Mare de Déu del Toro fos constituïda en Patrona principal de l’Església diocesana de Menorca. En efecte, sant Joan XXIII rubricà les corresponents lletres apostòliques en data 6 de novembre del 1961 i arribaren a Menorca el 1962.

Aquell mateix any, de fet, també s’obtingué la constitució de la Mare de Déu de Gràcia com a Patrona principal de la ciutat de Maó (14 de març del 1962), «consagrando así litúrgicamente —explicaria el propi bisbe Pasqual en donar aquesta darrera notícia— las dos grandes devociones marianas históricas y multiseculares de la Diócesis de Menorca». Aquest patronatge seria abellit l’any següent, el dia 8 de setembre del 1963, amb la coronació pontifícia de la Verge de Gràcia, obtinguda el 29 de març anterior. Durant la Missa d’aquella diada festiva, que coincidí pràcticament data per data amb el 25è aniversari de l’ordenació episcopal del bisbe Pasqual, el nostre Prelat recordà que la ciutat de Maó «es la de Menorca que tiene más templos dedicados a María; que honra hace siglos a la Virgen de Gracia como Patrona, no sólo religiosa, sino civilmente; su Ayuntamiento nombró a María hace dos años Alcaldesa Honoraria Perpetua de Mahón…».

A finals del 1963, per últim, també es constituí Maria Auxiliadora en Patrona principal de Ciutadella de Menorca (9 de novembre) i s’aconseguí la seva coronació pontifícia (20 d’octubre). Les celebracions d’ambdues concessions es retardaren fins dia 24 de maig del 1964: «al mediodía el Prelado procedió a la bendición y entronización de una imagen de María Auxiliadora, como Patrona de la Ciudad, en el Salón Gótico de las Casas Consistoriales, repletas enteramente de las Autoridades, representaciones y multitud de público». En aquella ocasió, el bisbe Pasqual aprofità per fer aquesta reflexió: «en medio del plausible progreso económico de nuestros tiempos y de las legí- timas comodidades y novedades de la vida, siempre crecientes en todas partes, aparecen también por desgracia desviaciones y nuevos peligros para las buenas costumbres y en la conservación de la piedad y hasta de la fe del pueblo cristiano. Esto es un motivo más para reafirmar nuestra devoción a María Santísima y poner más y más la Diócesis toda bajo su manto protector». 

 

VI – El foment de la religiositat popular menorquina 

En un document del 1940, Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig ja reivindica la «força evangelitzadora» -emprant unes paraules del papa Francesc a Evangelii Gaudium- dels antics costums
religiosos menorquins: «los vendavales han tronchado ahora y otras veces el árbol milenario; pero, antes que hacer nuevas plantaciones, debemos aprovechar los renuevos que brotan de la raíz antigua y saludable». El Sr. Bisbe volia que aquestes consuetuds fossin recollides amb tota sol•licitud i que -exhortava sobretot els seminaristes- «toméis después, como parte de la labor pastoral, el hacerlas revivir en nuestro pueblo, prefiriéndolas a ciertas prácticas de una modernidad aparatosa y sentimentalista y a veces casi profana».

El bisbe Pasqual coneixia bé la cultura popular de les nostres illes i tractà de ben a prop personalitats de la talla d’Antoni M. Alcover i Miquel Costa i Llobera. En un dels informes evacuats per la Nunciatura Apostòlica abans de la seva designació episcopal hi llegim que, «como todos los isleños, es muy regionalista y amante de su roqueta, como ellos la llaman, [pero] no lo creo separatista». Certament, el catalanisme del Sr. Bisbe fou sempre de molt baixa intensitat, però negar-lo seria tan injust com exagerar-lo. És ben eloqüent una disposició que donà la primavera del 1953, en constituir una nova Associació Sacerdotal Diocesana d’Estudis i Conferències, perquè no es descuidés, «además del de la lengua patria, el estudio y cultivo de la lengua vernácula, necesaria para la predicación y el  catecismo, sobre todo en determinadas parroquias ».

La jaculatòria «Dolcíssim Cor de  Jesús, Vós, que l’Església amau tant, ajudau el Pare Sant» és, amb tota seguretat, la troballa més preuada que féu Mons. Bartomeu Pasqual en els fèrtils camps de la religiositat tradicional de Menorca.«¿Podrá hallarse en ninguna parte -es demanava el 1942- una muestra más pura de reverencia y devoción popular a la Santa Sede que la que registran las colecciones folklóricas de las costumbres del pueblo menorquín? Cuando los rústicos labradores tomaban descanso en medio de sus faenas, […] elevaban a Dios, y repetían hasta tres veces, esa oración:

“Dolcíssim Cor de Jesús…”. Advertid y admirad, carísimos diocesanos, esa breve oración,  tan piadosa y tan teológica, en su popular sencillez. ¡Hermosa flor espiritual del antiguo campo de Menorca!». Amb la seva habitual  tenacitat, el bisbe Pasqual emprengué una veritable campanya de recuperació d’aquesta oració papal: se l’indulgencià amb 50 dies i fou inclosa, en versió de Mas i Serracant, a l’himnari diocesà. El nostre Ordinari la presentà al papa Pius XII les  dues vegades que el visità ad Limina Apostolorum -el 1947 i el 1957- i el nunci  Ildebrando Antoniutti l’utilitzà en el seu viatge a Menorca el mes de febrer del  1957: «ya el primer día de su estancia entre nosotros -relatava el cronista diocesà Fernando Martí Camps- Mons. Antoniutti  aprendió y recitó en lengua menorquina la antigua y popular jaculatoria por el Papa […], que en medio de la mayor emoción de todos repetía invariablemente al final de sus alocuciones, y alabó como tesoro de la Diócesis y plegaria en que se resume toda la fuerza y la ternura de los corazones menorquines ».

El bisbe Pasqual també va ésser un gran promotor de la devoció per la Mare de Déu del Toro i treballà de valent per embellir el seu Santuari, sobre el qual escriví: «si es un centro geográfico de la isla, es también un centro espiritual, cuya importancia, dignidad e influencia creemos [que] se debe de cada día más y más acrecentar». El maig del 1942, instaurà la benedicció anyal dels camps des del Toro, costum que encara avui perdura. I, en anys successius, efectuà la coronació pontifícia de la nostra Patrona (setembre del 1943), beneí el monument del Sagrat Cor de Jesús (octubre del 1944) i celebrà la nova consagració del Santuari (setembre del 1946).

 

V – Mons. Bartomeu Pasqual, rector del Seminari

Una de les dades més desconegudes de la biografia de Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig és que ell mateix fou el rector del Seminari Diocesà de Menorca entre el 1939 i el 1964, quan nomenà per al càrrec el canonge Francesc Anglada Juaneda. La seva experiència en aquest àmbit és indubtable: havia exercit com a professor del Seminari de Mallorca durant 40 anys i en seria rector, a més a més, entre el 1915 i el 1939. La seva decisió queda justificada si tenim en compte la penúria de clergat diocesà que ell denuncià incansablement, sobretot durant els primers anys de pontificat. «Lo decimos otra vez —escrivia el març del 1944— y muy alto: urge la restauración; pero principalmente la espiritual de nuestras iglesias ¿De qué nos serviría, en efecto, tener de nuevo erigidos y embellecidos los altares, si faltaran los ministros del Señor, que sobre ellos han de ofrecer el Santo Sacrificio?». I un any més tard recordava «que el golpe más duro que sufrió la iglesia de Menorca durante la dominación impía, fue el que la privó en pocos días de la mitad de su Clero». El programa vocacional del bisbe Pasquals’orientava sobretot cap a les famílies en atenció a la següent «influència recíproca»:«el clero santo con su ministerio de la graciade Dios santifica las familias, y las familias santificadas ofrecen a la Iglesia los que han de ser sacerdotes santos». De fet, per la Quaresma del 1946, dedicà una extensa carta pastoral (22 pàgines) al tema de «les vocacions sacerdotals en les famílies cristianes ». I l’any 1944 havia fet, sobre el mateix assumpte, la següent admonició: «hemos sabido con dolor que en varios casos los padres han desviado la vocación de sus hijos, ora por cálculos de interés material, ora por miedo del porvenir y siempre por ignorancia y poca estima de la gran dignidad sacerdotal. ¡Que teman los que tal hicieren
los castigos de la Providenciad de Dios!». Durant una llarga temporada, per mor de l’escassesa d’alumnes dels cursos superiors i de la falta de sacerdots idonis per donar classes, els seminaristes que cursaven Filosofia i Teologia hagueren d’ésser enviats fora de la Diòcesi. El Sr. Bisbe, conscient de la inquietud de molts pares, recalcà que aquesta circumstància «será a
breve plazo beneficiosísima para Menorca, porque nuestros seminaristas, educados en los principales seminarios y universidades pontificias de España, vendrán después a trasfundir en sus ministerios sacerdotales el mejor espíritu y la más amplia doctrina».

El 15 de març del 1946, el Bisbat de Menorca i l’Ajuntament de Ciutadella deixaren resolta a la notaria de Nicolau Verdaguer la situació dominical de l’edifici on s’ubica el Seminari d’ençà la seva fundació: en tractar- se d’un edifici desamortitzat, la Corporació municipal conservava sobre el mateix un dret de reversió que la Diòcesi adquirí, després de llargues negociacions, per import de 200.000 pessetes. Un lustre més tard, dia 12 de juliol del 1951, fou inaugurat el Seminari d’Estiu que s’havia construït, per iniciativa del bisbe Pasqual, dins l’antic complex monàstic del Santuari  del Toro.

En acabar el curs 1939-1940, Mons. Bartomeu Pasqual convocà per primera vegada un certamen literari per als alumnes del Seminari que s’acabaria convertint en tradicional: «al comenzar las vacaciones de verano, que bien sabéis no pueden ser de ociosidad, siempre mal sana, os invitamos, carísimos seminaristas, a espaciar libre y descansadamente vuestra mirada más allá de los rígidos programas del curso académico, sobre variados temas de cosas también útiles para vuestra formación y para nuestras iglesias». Podien fer exercicis pràctics d’homilètica, estudiar la cèlebre carta del bisbe Sever, preparar una monografia sobre una església de Menorca o el mapa detallat d’una demarcació parroquial, proposar idees per a la promoció del cant gregorià o, també, compilar «características y edificantes costumbres populares» de la nostra illa.

 

VI – «Dioceseos Restaurator»

La primavera del 1939, després d’acabats els fastos de la seva entrada a la Diòcesi de Menorca, Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig es trobà amb un Bisbat en una situació deplorable: les esglésies de l’illa havien estat destruïdes i fins a 40 preveres diocesans de totes les edats havien estat assassinats. Tot això sense tenir en compte les circumstàncies generals de la postguerra:
fam, misèria, repressió, por… Però el bisbe Pasqual no defallí davant totes aquestes dificultats. Ben al contrari: amb promptitud i eficàcia inicià una tasca ingent que ben bé podríem qualificar de «restauració diocesana». Per algun motiu, certament, damunt la seva tomba davant el presbiteri de la Catedral hi foren inscrites les paraules llatines «Dioeceseos Restaurator». Com veurem, aquesta «restauració » fou alhora material, espiritual i personal.

Les múltiples activitats desenrotllades pel Sr. Bisbe durant els primers mesos del seu pontificat, a mitjans del 1939, deixen clar que no volia perdre ni un minut. Ell mateix reconcilià diversos esglésies parroquials —Santa Eulàlia d’Alaior dia 12 d’agost i Sant Francesc de Ciutadella dia 3 d’octubre— i urgí als respectius responsables perquè el culte diari fos restablert com més prest millor. A partir del 13 de novembre, l’al•ludida Parròquia de Sant Francesc acollí les celebracions pròpies de la Catedral mentre aquesta romania en obres. Probablement, la restauració —que en el fons fou reforma— del primer temple de la nostra Diòcesi és l’esdeveniment més emblemàtic d’aquests anys. Les obres de la Catedral, que no seria reoberta fins l’abril del 1941, marcaren una època i avui podem interpretar-les en un sentit clarament programàtic, en la mesura que li serviren de pretext al bisbe Pasqual per bastir, a través de les seves al•locucions pastorals i les seves exhortacions, una doctrina sòlida i renovada que fins i tot tindria repercussió defora del perímetre insular. Explica, en efecte, el professor Gabriel Julià i Seguí que les dues cartes pastorals que publicà Mons. Bartomeu Pasqual la tardor del 1939 en començar la reforma de la Catedral —especialment la cèlebre «Surgamus et aedificemus»— «esdevingueren antològiques i foren comentades i estudiades en molts Seminaris pel dens contingut teològic i litúrgic». Perquè la restauració diocesana, com dèiem, també havia de ser espiritual. La contribució dels seus interessants escrits fou, en aquest sentit, indubtable, però també hem de tenir en compte la seva actuació pròpiament pastoral: durant els mesos d’estiu del 1939, el bisbe Pasqual visità tota l’illa —Sant Climent i Fornells  inclosos— i, a més a més, administrà la Confirmació a molts centenars de persones, sobretot infants, que encara no havien pogut rebre aquest sagrament.

El diumenge dia 18 de juny, al Santuari del Toro, tingué lloc la primera ordenaciógeneral després de la fi de la Guerra: reberen ordes —presbiterat, diaconat, subdiaconat i ostiariat— vuit seminaristes. Hi hauria noves celebracions d’aquestes característiques al llarg dels mesos següents: així, durant el primer semestre del 1939, Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig ordenà nou sacerdots, entre els quals alguns —com Jaume Cots de Riera o  Miquel Petrus Marquès— que acabarien essent veritables personalitats diocesanes. Però, així i tot, la falta de capellans persistia, de manera que el Sr. Bisbe establí la celebració mensual d’un exercici piadós per impetrar vocacions sacerdotals: «cuán grande sea nuestra necesidad de sacerdotes —llegim en la seva carta pastoral de data 29 de febrer del 1940— y por tanto la de orar instantemente y ayudar por todos los  medios al Seminario donde se forman, bien claro se ve al considerar el número, los cargos y las cualidades de los que nos arrebató la impiedad con los asesinatos del año 1936; pero sin duda alguna lo experimentamos más angustiosamente en este santo tiempo de Cuaresma, durante el cual […] pesa una labor incomportable sobre el pequeño resto del clero menorquín hábil para la predicación y los más difíciles ministerios».

 

III – «Victòria» i presa de possessió

La Guerra Civil retardà gairebé tres anys l’ordenació i la presa de possessió del nou bisbe Bartomeu Pasqual i Marroig i, encara més, marcà tot el començament del seu pontificat. Dia 8 de febrer del 1939, com és prou sabut, acabà la fratricida contesa bèl·lica a la nostra illa. Un mes i mig després, dia 23 de març, després de solucionats els problemes canònics derivats de la mort de Mons. Joan Torres i Ribas des del seu confinament a l’Hospital de Ciutadella el dia 6 de gener anterior, el prevere mallorquí Mateu Bosch Caldentey es possessionà de la Seu menorquina en nom del nostre nou bisbe Bartomeu. El qual arribà a l’illa el dematí de dia 1 d’abril i féu l’entrada solemne a la seva Diòcesi en sol demà, o sigui: el Diumenge del Ram del 1939.

Escriu el cronista diocesà: «la llegada del Obispo, símbolo y promesa de paz moral, coincidió providencialmente con el advenimiento de la paz victoriosa para toda España: a las 23 horas del mismo día 1º de abril, la Radio Nacional, con laconismo emocionante, anunciaba la terminación de la guerra con el triunfo de Dios y de Franco. El entusiasmo de Ciudadela fue entonces indescriptible».

Aquell diumenge 2 d’abril fou, segons el mateix cronista, «una jornada notabilíssima en la història de Ciutadella» i és raonable creure que fou realment així: després de tants mesos de bombes i por, l’esperança —almanco per alguns— renaixia al mateix temps que la primavera. «Bajo un sol esplendoroso, la ciudad aparecía artística y profusamente adornada. Las calles semejaban jardines. Por doquier colgaduras y banderas con los colores nacionales, de Falange o del Requeté. En la Plaza del Borne, un monumental arco de triunfo, rematado por grandioso escudo imperial. En varios lugares las armas del Prelado […], timbradas por el capelo verde. Inscripciones de salutación y bienvenida alternando con atributos episcopales». Una
colcada de caixers nobles acompanyà el Sr. Bisbe en el seu trajecte en cavall blanc, seguint l’antic costum litúrgic, i l’«aviació nacional» efectuà «vols acrobàtics» sobre Ciutadella mentre la comitiva processional es dirigia cap a la Catedral. Les primeres paraules del bisbe Pasqual foren de record pel seu antecessor i per «la mort heroica de tants sacerdots diocesans immolats pels impius»; als capellans, en una posterior al.locució des de Cal Bisbe, els demanà «oració i propaganda » per procurar un ressorgiment vocacional.

Dues setmanes més tard, el Diumenge II de Pasqua (16 d’abril), Mons. Bartomeu Pasqual visità Maó per primera vegada. I el Dilluns de Cinquagesma (29 de maig), després d’una grandiosa peregrinació diocesana, fou reposada al seu Santuari la imatge de la Mare de Déu del Toro. El bisbe Pasqual volgué donar a aquells actes de culte -que es perllongaren per espai de quatre dies- un doble caràcter: «expiación de las profanaciones y sacrilegios perpetrados durante el dominio marxista (particularmente en esta venerada Efigie de María) y acción de gracias por todos los beneficios recibidos por su mediación y por la providencial Liberación de la Isla».

Hem de fer un esforç per situar en el seu context tots aquests esdeveniments i, en concret, la imbricació estreta que palesen entre la nostra Església diocesana i els capitosts del nou règim que en aquell moment s’estava organitzant. És òbvia  l’absoluta identificació entre el bisbe Pasqual i la «victòria» -perquè en realitat fou derrota per a molts- del bàndol acabdillat pel general Francisco Franco. Però no podem oblidar que, com digué Mons. Teodor Úbeda Gramage en una homilia del 1981, «el Bisbe Pasqual va ser fill del seu poble i del seu moment. Va encarnar
les seves virtuts, i no es va alliberar de les seves ombres. És una figura humana i propera al nostre camí personal». Què hauríem fet nosaltres si ens haguéssim trobat en la seva mateixa situació l’any 1939?

 

II – Vicissituds d'un nomenament

A principis del 1936, la situació de la Diòcesi de Menorca preocupava molt a la Nunciatura Apostòlica a Madrid: el venerable bisbe Joan Torres i Ribas tenia més de 90 anys i feia temps, des del 1924, que estava cec. El 1928, és cert, havia estat nomenat bisbe coadjutor de Menorca el canonge eivissenc Antoni Cardona i Riera, però la relació entre ambdós prelats no funcionà i, la
primavera de 1935, aquest darrer va rebre una nova destinació i tornà a deixar tot sol Mons. Torres al capdavant d’una Església que es desgavellava per moments: indisciplina sacerdotal, indolència dels responsables parroquials, efervescència republicana, relaxació dels costums, augment descontrolat de les criatures sense batejar i els enterraments civils…

El mes de febrer del 1936, com dèiem,el nunci Federico Tedeschini reactivà les gestions diplomàtiques per elegir un nou ordinari per a Menorca i no tingué gaires dubtes sobre la idoneïtat del canonge lectoral Bartomeu Pasqual i Marroig, que aleshores frissava els 60 anys d’edat, era rector del Seminari de Mallorca i exercia càrrecs de responsabilitat dins la Cúria de l’illa vesina des de finals del segle XIX. El candidat Pasqual, que ja havia figurat en altres ternes episcopals anteriorment, va rebre informes molt favorables dels bisbes Josep Miralles (Mallorca), Joan Perelló (Vic), Rigobert Domènech (Saragossa) i Salvi Huix (Lleida). És veritat que alguns d’aquests informants feren notar la «fredor» del seu caràcter, així com també que era «reservat», «inflexible » i «un poc absolut», però tots aplaudiren —fins i tot, podríem dir, amb entusiasme— la seva elecció perquè es tractava d’un home castíssim, prudent i de tracte delicat, eminent en ciència eclesiàstica i de talent extraordinari. De fet, en reportar aquests informes a la Santa Seu, el nunci Federico Tedeschini indicà al cardenal Eugenio Pacelli, secretari d’Estat del papa Pius XI, que aquell canonge era digne «de càtedres episcopals molt més importants que aquella modestíssima ».

Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig acceptà la seva designació a començaments d’abril del 1936, de manera que tot semblava resolt perquè la nostra illa pogués tenir un nou pastor als voltants de l’estiu. Aleshores, emperò, sorgí un nou obstacle, en aquest cas d’índole diplomàtica: la República Espanyola, on des de primers d’aquell any governava el Front Popular, es negava a reconèixer el nou bisbe coadjutor de Menorca. La mateixa actitud havia adoptat amb altres prelats electes com ara Manuel Moll Salord, natural de Ciutadella, que havia estat elegit per a la Diòcesi de Tortosa. El Govern apellava a determinats preceptes de la Llei de Confessions i Congregacions del 1933, però en el fons el problema era senzillament que la Santa Seu no havia anticipat les designacions al Consell de Ministres perquè aquest pogués avaluar si el nom de l’elegit generava qualsevol tipus d’objecció política. Hi hagué un intercanvi de notes entre el cardenal Pacelli i l’ambaixador espanyol Luis de Zulueta, fins que al final la Santa Seu s’avingué a retardar uns dies la publicació del nomenament de Bartomeu Pasqual perquè l’ambaixador pogués donar-ne compte al Govern. Així, la bona nova no es divulgà fins a mitjans de juny del 1936, després de la seva preconització en un consistori secret celebrat a Roma el dia 15 d’aquell mes. Al cap d’unes setmanes, la premsa anuncià que l’ordenació episcopal del nou Bisbe de Menorca es verificaria dia 24 d’agost del 1936 a la Seu de Mallorca, aprofitant l’avinentesa d’ésser aquell dia la festa del patró de l’ordenand. No cal dir que aquesta celebració no arribaria a tenir lloc: la Guerra Civil esclatà a mitjans d’aquell mes de juliol i separà les dues illes vesines en situar-se cadascuna en bàndols enfrontats.

Al final, Mons. Bartomeu Pasqual i Marroig hauria d’esperar fins a dia 2 d’octubre del 1938 per rebre la consagració episcopal de mans de l’arquebisbe Josep Miralles i Sbert.

I – La forja d'un bisbe

Dia 6 de març del 1875, els cònjuges Lluís Pasqual Vidal i Francisca Marroig Mesquida van viure l’alegria del naixement del seu fill major, que fou batejat ensoldemà a la Seu de Mallorca amb el nom de Bartomeu.
L’any següent, dia 24 d’octubre del 1876, el petit Bartomeu Pasqual va rebre també el sagrament de la Confirmació de mans de Mons. Mateu Jaume i Garau, que entre el 1858 i el 1875 havia estat Bisbe de Menorca. De la infantesa del seu futur successor, «nos ha quedado la imagen del escolar agudo de ingenio, dócil a sus educadores, inclinado a la piedad, que acompañaba a los suyos a la vecina Catedral o recorría las calles de su barrio». Són paraules escrites pel prevere mallorquí Antonio Pérez Ramos al seu llibre, absolutament recomanable, El Obispo Pascual. Un tiempo/Una iglesia (Palma de Mallorca: Cort, 1980). L’any 1885, el futur bisbe Pasqual entra al Seminari de Mallorca, on cursa amb brillantor els estudis eclesiàstics: màxima qualificació en la majoria d’assignatures, bons costums, conducta irreprensible… Dia 26 de març del 1898, el diaca Bartomeu Pasqual i Marroig és ordenat de capellà juntament amb dos religiosos agustins de la residència de Palma i sengles companys seminaristes, l’un de Felanitx i l’altre de Palma mateix. Curiosament, aquesta ordenació és oficiada per Mons. Salvador Castellote i Pinazo a la Catedral de Menorca, perquè Mallorca es trobava en seu vacant. Pocs mesos després, en efecte, pren possessió de la Diòcesi vesina el nou bisbe Pere Joan Campins, que immediatament nomena Bartomeu Pasqual amb 23 anys d’edatsecretari de Cambra i Govern del Bisbat. Comença aleshores una impressionant trajectòria eclesiàstica que té centres neuràlgics: la Cúria i el Seminari. El mateix 1898, de fet, es llicencia en Sagrada Teologia pel Seminari de Burgos i comença a exercir de professor; l’any venidor, concretament l’abril del 1899, obté per oposició la canongia lectoral, o sigui: esdevé el teòleg de capçalera del Capítol de la Seu mallorquina. Tot i les seves múltiples ocupacions, el canonge Bartomeu Pasqual troba temps per seguir estudiant: des de la seva passió per l’arqueologia fins al seu viatge a Alemanya, el mateix estiu que esclatà la Primera Guerra Mundial, per conèixer els principals escripturistes de l’escola germànica.

El 1915, el futur bisbe Pasqual inicia la seva llarga labor com a rector del Seminari de Mallorca, on crea un Museu Bíblic totalment pioner. També es dedica a certes missions socials, com ara un hospici d’orfes o una caixa d’estalvis, i participa en les principals institucions culturals de l’illa, des de la Societat Arqueològica Lul.liana fins a la Reial Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. Els seus treballs docents són interromputs la primavera del 1925, quan és elegit -després de nou votacions- vicari capitular de la Diòcesi de Mallorca, que havia quedat vacant pel trasllat del bisbe Rigobert Domènech. El seu mandat dura quatre mesos, fins a la presa de possessió del nou bisbe Gabriel Llompart, el qual el confirma al capdavant del Seminari. Durant la convulsa dècada del 1930, en el decurs del pontificat de Mons. Josep Miralles, amic seu de tota la vida, el canonge Bartomeu Pasqual té un paper molt rellevant en l’organització del Sínode Diocesà de 1932-1933, que servirà per aprovar les normes que seran aplicades a l’Església de Mallorca per espai d’un quart de segle. L’any venidor, a finals del 1934, rep el nomenament com a Prelat Domèstic de Sa Santedat. I l’estiu del 1935, abans que comencin els episodis més decisius de la seva vida, veu acomplert el somni de viatjar a Terra Santa, acceptant la invitació que li havia dirigit el rector de l’Institut Bíblic de Jerusalem. Allí aconsegueix nous materials per al seu Museu: monedes antigues, un herbolari de Palestina i fins i tot un exemplar autèntic de la Torà.