Església de Sant Gaietà

 

 

 

 

Direcció:
Plà de l’Església de sant Gaietà
GPS: 39°52’08.6″N 4°14’28.3″E
CP.
Telèfon
971350636 ( vinculat a la parròquia de sant Antoni de Maó )
Mail
Responsables
Rector
Mn. Joan Tutzó Sans.
TITULAR DE L’ESGLÉSIA – Sant Gaietà
HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA

Almenys des del segle XVII, les terres del sud de l’antic terme de Maó ―que abastava també els actuals municipis des Castell i Sant Lluís― experimentaren una progressiva fragmentació de la propietat. Al mateix temps, aparegueren petites agrupacions de cases, les anomenades casolanies (Trebalúger, Binifadet, Torret, es Pou Nou, etc.). Llucmassanes serà una d’aquestes casolanies que anirien guanyant importància a mesura que es desenvolupava el conreu de la vinya, sobretot durant el segle XVIII i primeres dècades del XIX. L’any 1859 hi havia una quarantena de cases entre Llucmaçanes i les veïnes sa Cúdia i Malbúger i la població es trobava en plena expansió. Pocs anys més tard, el 1876, ja eren 65 les llars dels voltants. Els seus veïns havien vist la necessitat de construir una església per atendre millor les seves necessitats espirituals. Per atendre aquesta funció, s’havia adaptat com a oratori la casa d’Àngel Garcia Gahona. En aquest oratori improvisat, els fidels hi veneraven Sant Gaietà, sant del qual Garcia Gahona era un fervent devot.

El 26 de febrer de 1876 el bisbe Manuel Mercader Arroyo, que feia poc que havia pres possessió de la diòcesi de Menorca, visità Llucmaçanes. El prelat cregué convenient promoure la construcció d’una església que pogués substituir l’oratori per donar un millor servei als habitants de la contrada. Aviat el projecte prengué forma i s’obrí una subscripció pública per aconseguir diners per al finançament de les obres. Al mateix temps, es constituí una junta encarregada d’impulsar el projecte. Aquesta junta estava formada pel reverent Joan Morillo i diversos habitants del poble: Joan Orfila, Miquel Caneros, Gabriel Tudurí, Miquel Pons, Jaume Fargas i Àngel Garcia, el propi Àngel Garcia, propietari de l’oratori primitiu. La gestió de la comissió fou prou profitosa, ja que el 6 d’agost del mateix 1876 es celebrà per primera vegada la festa de Sant Gaietà, mentre que el 4 de febrer de 1877 es beneí l’església provisional dedicada al mateix sant. El capellà que durant els primers anys celebrava a Llucmaçanes era Jaume tutzó.

Però l’església provisional, que havia estat construïda en menys d’un any, aviat es mostrà insuficient per a una població que continuava creixent, sobretot en les celebracions més importants de l’any. Això s’havia posat de manifest durant les festes de Sant Gaietà de 1883. Calia un temple més capaç i de bell nou tota la població es mobilitzà. El bisbe hi aportà un donatiu de 1.400 pessetes, una quantitat prou respectable en aquella època. El 8 de juliol de 1884 començà l’enderrocament de l’església provisional perquè al seu mateix emplaçament s’hi havia d’aixecar el nou temple. Les obres es desenvoluparen a bon ritme i el 8 de març de 1885 l’església fou beneïda. En aquest acte hi predicà el reverent Roc Coll. Construïda d’acord amb el projecte de Camil Mir Febrer, es tracta d’un temple d’estil neogòtic ―molt en voga en aquella època―, esvelt i senzill de línies, destacant per la seva verticalitat. La façana està rematada per un frontó escalonat que fa les funcions d’espadanya, flanquejat per sengles pinacles. La portalada és arquitravada, decorada amb un arc apuntat sobre el qual s’obre una rosassa. La coberta és de teulada de doble vessant sostinguda per arcs ogivals que descarreguen sobre contraforts, visibles des de l’exterior. Els finestrals que s’obren entre els contraforts i la rosassa donen llum natural a la nau. El temple es troba exempt, sense construccions adossades.

Pere Riudavets, escrigué l’any 1888: «Este caserío, distante unos tres kilómetros de Mahón, va aumentando en poblado, y adquiere el carácter de aldea rural, gracias a la fecundidad de su terreno, ocupado en su mayoría por viñedo. En el día ya cuenta con un pequeño templo dedicado a San Cayetano, y con escuelas de niños de ambos sexos». Encara que no hi havia encara centres recreatius, Riudavets ens explica que cada diumenge, durant l’època estival, s’hi feien balls i que les festes de Sant Gaietà es celebraven «con función cívico-religiosa, sin que falten las obligadas carreras de caballos, y baile público en seguida».

Avui Llucmaçanes ja no és aquella petita població rural, sinó un poble residencial. Però un poble amb una intensa vida associativa i una personalitat ben diferenciada a la qual hi ha contribuït, sens dubte, l’església de Sant Gaietà.

Miquel A. Casasnovas