Església de Santa Eulàlia

 

 

 

 

 

 

 

 

Direcció:
Carrer de la Infanta, 124
GPS: 39°53’07.3″N 4°16’00.3″E
CP.
07702 – Maó
Telèfon
971364257
Mail
Responsables
Rector
Mn. Llorenç Sales Barber
Prevere Adscrit
Mn. Josep Sastre Portella
Diaca Adscrit
Mn. Vicent Llabrés Riudavets
TITULAR DE LA PARRÒQUIA
HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA

La segona meitat del segle XIX és una època de grans transformacions. La industrialització i la construcció de la fortalesa de la Mola impulsen la recuperació econòmica a partir de 1850 després de gairebé trenta anys de depressió. Però també és un moment de canvis polítics, culturals i ideològics. L’aparició de la nova classe obrera, la difusió d’un ideari polític progressista i les primeres mostres de republicanisme i del moviment obrer organitzat, l’avanç de la secularització i l’anticlericalisme palesaven, en efecte, que moltes coses que fins no feia gaire temps estaven fora de discussió començaven a trontollar. A Menorca tot això es va manifestar sobretot a Maó, ciutat oberta als nous corrents ideològics i polítics, sobretot arran de l’esclat de la revolució de 1868 que obrí el període conegut com el Sexenni Revolucionari (1868-1874). Encara que la Restauració borbònica (1875) moderaria una mica els ànims, res no tornaria a ser igual. L’Església catòlica, en efecte, havia perdut el monopoli espiritual amb l’eclosió del protestantisme. Ja no es tractava, com en el segle XVIII, d’estrangers que professaven una nova religió, sinó que eren molts els menorquins que havien crescut dins del catolicisme els que abraçaven la religió reformada. D’altra banda, la maçoneria actuava amb total llibertat i engrescava no poques persones, mentre que el republicanisme tenia entre les seves senyes d’identitat la llibertat de cultes i d’ensenyament, alhora que advocava per retallar dràsticament la influència de l’Església.

L’església diocesana veia amb gran preocupació tot aquest procés. Així, el bisbe Manuel Mercader (1875-1890) dedicà molts esforços durant tot el seu pontificat a recuperar les posicions perdudes davant de la implantació del republicanisme anticlerical, la maçoneria i el protestantisme. Aquest és el context polític i social en què nasqué l’església de Santa Eulàlia de Maó, a la barriada del Cap de Creus, urbanitzada a partir de 1805, un moment de fort creixement demogràfic. Es tractava d’una barriada poblada sobretot per famílies de classe treballadora, de condició modesta. Moltes d’elles es mantenien dins del catolicisme, però d’altres, a partir de 1860, es van sentir atretes per les ideologies obreres i republicanes o pel protestantisme. Sovint tot això anava lligat i no era rar trobar republicans eren també maçons i protestants. Justament els locals de les lògies maçòniques, el club republicà i la capella evangèlica (que comptava amb una escola) s’ubicaren aquells anys en les barriades contigües de les Tanques del Carme i Cap de Creus.

Dins del programa de contraofensiva catòlica hi hagué el projecte de construir una nova església que donàs servei als habitants del Cap de Creus i intentàs barrar el pas al protestantisme. El capdavanter del projecte fou el capellà Miquel Pons Pons, el qual començà instal·lant una escola per a fillets i filletes en una casa del carrer de Sant Llorenç, regentada per monges carmelites de la Caritat. Mossèn Pons marxà a Cuba, on hi havia una important colònia de menorquins emigrats, per tal de recaptar fons per al projecte de construcció de l’església. Aviat entre els fons enviats des de Cuba i el que es recaptà a Menorca es pogué començar les obres. L’any 1876 es constituí una junta presidida pel rector del Carme, Antoni Orfila per tal de gestionar la construcció del temple, les obres del qual foren dirigides pel mestre Miquel Carreras Pons seguint el projecte del pèrit Josep Gahona. La primera pedra de l’església, sota l’advocació de la màrtir Santa Eulàlia, fou posada el 12 de gener de 1879. Les obres es realitzaren a bon ritme i l’11 de desembre de 1881 era beneïda i oberta al culte, per bé que no estava totalment acabada. El primer capellà de Santa Eulàlia fou mossèn Llorenç Vanrell.

L’església ocupa la cantonada dels carrers Infanta i Sant Llorenç i es correspon a un estil eclèctic, propi d’aquella època, però queda perfectament integrada en l’entorn urbà de la barriada. Els contemporanis la definiren com d’estil “bizantí”, segurament per les cúpules que configuren la coberta. La planta és de nau única dividida en dos espais, a més de l’absis semicircular del presbiteri que configuren un espai interior harmoniós i d’una notable qualitat. Com hem dit, la coberta està formada per dues cúpules sobre petxines definides per arcs ogivals. La cúpula més gran, situada a la part de l’entrada, està rematada per un llanternó que permet l’entrada de llum natural, mentre que la més petita, a la part central, s’asseu sobre un conjunt de petites finestres que difonen la llum per tota l’església. L’absis, per la seva banda, està cobert amb mitja volta. Les dues façanes són molt senzilles pel que fa a ornamentació. La principal, al carrer Infanta està dividida en dos cossos per una motllura. Al cos inferior hi ha el portal d’accés emmarcat per un arc de mig punt; al cos superior hi ha tres finestrals rematats amb arcs de mig punt (els dos laterals estan cegats). Inicialment aquesta façana tenia dues torres campanars, però una d’elles va caure en la dècada de 1940, per la qual cosa es decidí enderrocar també l’altre. Durant la guerra civil el temple havia patit els efectes de l’explosió d’una bomba d’aviació que havia caigut al carrer de Sant Llorenç. Aquesta circumstància i les humitats aconsellaren la seva restauració, la qual tingué lloc en 1981-1992 a cura de Joan J. Gomila i Domènec Enrich.

Miquel A. Casasnovas