Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

El compartir i els dejunis ens són necessaris

Ja guaita l’inici del temps quaresmal, serà el 14 de febrer, Dimecres de cendra (dies cinerum). Celebram el Primer de Quaresma, 46 dies abans de Pasqua. Quaresma té 40 dies de durada, ja que no es compten els diumenges. Per açò dura 7 setmanes.

L’inici de la Quaresma, tots ens hi hem fixat, pot variar anualment segons quan es celebri Pasqua que ha de coincidir amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera.  Així, el Dimecres de Cendra pot variar entre el 4 de febrer i el 10 de març.

La denominació que rep el seu inici prové d’una època tardana (s X), quan va ser instituïda la cerimònia de la benedicció i imposició de la cendra (obtinguda per la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge de Rams de l’any anterior) com a signe penitencial. Aquest dia és, pels catòlics, dia de dejuni i abstinència, igual que el Divendres Sant.

Tenint en compte que durant la quaresma els cristians som convidats a viure no sols el dejuni sinó també la pregària i l’almoina, tinguem present el pensament d’un cristià antic –del segle III i del nord d’Àfrica: Tertul·lià- sobre l’almoina. En obres com “Apologeticum” “De baptismo” “De patientia” “De ieiunio adversus psychicos, …”, Tertul·lià assenyala tres idees principals:

  1. a) L’almoina al servei d’altres problemàtiques. Insisteix que és bona per a l’Imperi ja que demostra el poc interès que els cristians tenen pels béns materials; que no s’ha d’actuar en benefici propi; que els dejunis són necessaris, …
  2. b) L’almoina és part essencial de la praxi cristian Demostra que el Déu cristià prefereix la misericòrdia als sacrificis (Os 6,6); que els cristians han entès que han de compartir,… Tertul·lià, per ratificar el que diu, treu a llum cites neotestamentàries: Mt 5,40; Mt 6,3; Lc 3,11; Lc 6, 30; Lc 11,41; Lc 16,9.

La praxi cristiana de l’almoina ha d’anar acompanyada d’altres obres de misericòrdia: visita als malalts, pregària, dejuni, sofrir amb paciència persecucions, participar a l’Eucaristia, …

No totes aquestes obres tenen la mateixa importància per Tertul·lià, però el seu conjunt conformen el que s’anomena  “vida cristiana”. L’almoina, signe com és de l’amor de Déu als altres i especialment als més necessitats, manifesta el que és important per a Déu.

Antoni J. Dols Salas, ens diu que de les primeres obres (Apologeticum) fins a les darreres (De ieiunio), Tertul·lià testimonia que l’almoina –entre els cristians- és entesa en un doble nivell: institucionalitzada i personal.

-Institucionalitzada. Els cristians del nord d’Àfrica feien una aportació mensual (o amb altra freqüència) totalment voluntària, amb la qual es constituïa un “quasidepositapietatis” amb que s’atenien els cristians necessitats: donar menjar i enterrar els difunts que morien sense mitjans, socorre els infants orfes i mancats de béns, ajudar els criats vells, ja jubilats, …

-Personal. El cristià s’atén a la norma evangèlica de “donar a qui li demana” (Lc 6,30) i es distingeix per la seva generositat. Tertul·lià assenyala que és gran la misericòrdia dels cristians pels carrers.

c)Relacions entre almoina i penitència. Tertul·lià insinua que tant l’origen –Déu- com els fruits de l’almoina –la salvació de l’home- són comuns a la penitència. Cert que  no diu mai que l’almoina sigui una acció penitencial, però el fet que comparegui entre altres pràctiques que sí ho són, deu significar alguna cosa.

Començam Quaresma. És un bon temps aquest per revifar la importància del compartir béns, temps i capacitats a favor dels altres, especialment dels més necessitats. Que sempre sigui present aquesta virtut, aquest valor, que ens fa creïbles com a persones humanes i com Església. Sense solidaritat ni la vida ni la fe no mereix ser viscuda.

 

Bosco Faner 

prevere

Publicat al Diari Menorca dia 11/ 02 / 2018