Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

L’orant cerca més que pau

Avui conversam d’estar oberts a totes les dimensions. És important l’esport, però també ho és saber escollir el que menjam, l’estudi i la lectura, estar atents al món interior i a la contemplació, … I em deman, la pregària, la pregària és important?

Un bon grup de capellans partim aquesta setmana d’Exercicis espirituals al Toro, allà hi tenim la nostra Mare, Maria, i, arrecerats a la seva ombra, ens fixarem i viurem a qui ens assenyala, Jesús, revelació del Pare, revelació de Déu.

És bo fer vacances i deixar a part durant uns dies les tasques que duem a terme normalment. És bo gaudir de la llibertat que ens dóna no està fermats a un horari que ens va fixant el què hem de fer i cap on hem d’anar. És bo aixecar-se i anar al llit a una hora fora de la normal, dinar i sopar a un lloc que no és normal i a una hora que ens sembla fantàstica, hora que no ens ve imposada per res i per ningú. I no serà bo, em deman, aixecar els ulls més del que estem acostumats a fer o, a l’inversa, tancar-los a una hora inhabitual i d’una forma inhabitual per a concentrar-nos en el més profund del nostre jo i descobrir aquest món interior, que és fresc, que és inquietant, que és acollidor i a la vegada m’expandeix? No serà bo tenir present aquest món que em convida a tenir present…. Sí! tenir present Déu? No serà bo viure també aquesta experiència?

La pregària és una activitat que m’acompanya, que em defineix, que em ve de gust dir-vos avui que practic constantment. No entenc la meva vida si no és donant gràcies a Déu per la bellesa que hi ha al meu entorn i no sols per part de la naturalesa, també per part de tantes persones que m’acompanyen i que trob fent camí. No l’entenc, si no és oferint a Déu la meva alegria o el meu dolor per alguna cosa que veig, que escolt, que sent; si no és per dir senzillament: -A pesar de tot, Senyor, confii amb Vós; gràcies a Vós, Senyor, no perd ni l’alegria en el viure, ni l’esperança en el present i futur.

No pretenc convèncer ningú dels beneficis mentals, emocionals, espirituals,  i socials de l’exercici de pregar. Alguns diuen que viuen bé mitjançant altres experiències. Jo, com tants d’altres fan, sols us comunic el que em va bé personalment. Cadascú és cadascú.

Al Toro experimentarem que una cosa és ser persona orant i una altra és fer pregàries de tant en quant. Per a mi, importa ser persona orant. El que per cadascú no sols és important sinó essencial, no pot ser alguna cosa viscuda de tant en quant. L’essencial ho duem gravat al cor i ens acompanya al matí, al migdia, el capvespre i el vespre. És com una mare o un pare que, si estimen la seva maternitat o paternitat, no deixem de ser pare o mare ni un instant de les 24 hores. El que ens és del tot essencial, quasi bé sense adonar-nos ens acompanya a vegades silenciosament i, altres vegades, del tot conscientment.

Pregar és un diàleg, no un monòleg. És netejar el nostre espai interior perquè en ell hi trobi estada Déu. Sí, Déu! La seva Presència, la seva Paraula. I és que, qui prega, no té altre intenció que posar-se en mans d’Ell amb la intenció que ens vagi configurant segons el seu voler. L’orant sap que val més posar en mans de Déu la seva vida que voler-la conduir ell mateix. L’orant confia totalment amb Déu. L’orant cerca més que pau. El que desitja profundament és que Déu el moletegí segons el seu desig.

Qui pregau, pregau pels capellans. Pregau perquè visquem el sentit profund de la pregària. Pregau perquè siguem tal com Déu espera en aquests moments actuals del món i de l’Església. Gràcies.

Bosco Faner 

prevere

Publicat al Diari Menorca dia 01/ 07 / 2018