Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

Què ens és prioritari com Església?

    Què respondríeu si us ho demanessin sorprenent-vos: Què penses de l’Església? Quins servei fa? No vull prejutjar respostes. Pot ser serien millors o pitjors del que crec.

    Què fa l’Església? Tinc a les mans una sèrie de dades que no sé quines remarcar per comunicar el seu servei. Tot i que, encara que en digui un reguitzell, reconec que el coneixement de les coses, de les Entitats, de les persones, de la mateixa Església s’acull millor per l’experiència propera que pel que diuen o veiem des d’un tros enfora.

    Us puc dir que l’Església a Espanya té 101.751 catequistes i 13.000 missioners. Però açò, en principi, sols interessa per qui sent necessitat d’una formació humana des de Jesucrist. Puc dir, també, que aquest any passat s’han batejar 213.254, han entrat en comunió amb Jesús 240.094, han desitjat viure sagramentalment el matrimoni 51.810, … Però també açò, en principi, sols interessa als qui valoram viure tal com Jesús espera. A més,  la Pastoral Penitenciària té 2.526 voluntaris i la de la Salut, 18.714 que atenen 63.587 malalts. 4.790.075 persones foren acompanyades a un dels 8.796 centres socials i assistencials de la mateixa Església. Un total de 9 milions de contribuents marquen la X a favor de l’Església catòlica i més de la meitat dels recursos econòmics de les diòcesis es dediquen a activitats pastorals i assistencials i a despeses de conservació d’edificis i de funcionament.

    Però les dades són dades que, segons sembla, resulten tant a favor dels qui pertanyem a l’Església com per aquells que no els interessa, pel que sigui, la nostra presència. I és que, segons un informe recent de l’Observatori per a la Llibertat Religiosa i de Consciència, el 2016 es van registrar 208 agressions en contra de l’Església, i no poques d’elles dutes a terme per partits polítics, com diu Carlos Amigo, cardenal emèrit de Sevilla (Revista “Vida Nueva, nº 3.041, pag.6): Marginació de la religió de la vida pública, prescindir de celebracions religioses, suprimir la subvenció econòmica per a l’assistència religiosa en els hospitals públics, oblidar la Llei de Mecenatge segons el que convingui i que l’Església pagui, agressions a llocs de culte, violència a les persones i signes pel seu caràcter religiós, traves a la llibertat d’ensenyança, etc. A més, la defensa de la laïcitat com a màxima i amb ganes de fer desaparèixer la religió de l’esfera pública, o la denúncia dels Acords d’Espanya amb la Santa Seu, etc.

    Tenint present aquesta realitat, què ens és prioritari com Església? Potser és convenient passar hores i hores defensant-nos i reclamant els nostres drets? El dret que tenim, com qualsevol ciutadà, a l’anunci del que creiem i a la seva vivència? No és açò mateix el que reclamen tants i tantes que també desitgen ocupar un lloc digne i respectat enmig de la nostra societat?

    La defensa dels nostres drets ens és un “deure”. Ho hem de fer. No tindríem consciència ciutadana si no ho féssim. Però el que ens ha de preocupar sobretot és servir a l’evangeli. Mentre uns reclamam drets a dreta i a esquerra, uns altres ni ho poden fer perquè els hi manca la dignitat del “sobreviure”, dret fonamental. Com Església, considerats o no a l’esfera pública, sempre serà la nostra prioritat comprometre’ns a favor dels més descartats. I no són pocs els qui descarten a molts, desitjant sobreviure només ells.

 

Joan Bosco Faner

Publicat al Diari Menorca dia 16 / 07 / 2017