Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

Una moral a-moral

 

Tots sabem que el viatge del Papa Francesc a Irlanda no era fàcil a causa de tot l’historial d’abusos sexuals a menors d’alguns capellans i l’actual escàndol a Pensilvania pel mateix motiu, però la cosa s’ha complicat encara més. A la segona jornada de la visita Papal es van conèixer les acusacions de l’ex Nunci de la Santa Seu als Estats Units, Monsenyor Carlo Maria Viganó, qui va demanar la renuncia  del Papa acusant-lo de conèixer des de juny de 2013 les acusacions d’abusos sexuals que pesaven sobre el cardenal Theodore McCarrick. Aquesta acusació a un Papa que constantment demana perdó per aquest motiu i en nom de tota l’Església és gravíssima.

Viganó va néixer el 16 de gener de 1941 a Varese. Ordenat capellà el 1968 va iniciar d’immediat la carrera diplomàtica. L’any 1992, fou nombrat nunci de Nigèria i, l’any 1998, regressa a Roma com oficial de la Secretaria d’Estat. Poc després és enviat de nou a una nunciatura, la de Washington. El Papa, l’any 2016, acceptà la seva renuncia just haver complert l’edat canònica dels 75 anys.

L’arquebisbe Viganó posa obstacles a la comunió i a la unitat amb el Papa com ho han fet en una altra ocasió cardenals com Carlo Cafarra, Joaquim Meisner, Walter Bradmüller i Razymond Burke. Ells sabran. I ells han de sospesar adequadament el silenci magistral del Papa Francesc front les seves manifestacions.

L’Església és una comunitat tan viva que a tots els qui desitjam i formam part d’ella ens surt del cor, en el moment de les promeses Baptismals, proclamar que creiem en una Església que és pecadora i santa a l’hora.

Quan, en aquest temps, surten constantment i a tota pàgina pecats reals de l’Església sumats alguns d’ells en una sola xifra encara que pertanyin a èpoques diferents, ningú ens ha de fer perdre la convicció que l’Església també és santa, també és creïble, també és del tot atraient per la gran llista de sants i santes i de màrtirs que si els suméssim també en una sola xifra seria impronunciable. Sants i santes que gaudeixen, per part dels catòlics, d’un reconeixement oficial i, tants i tantes d’altres, que mereixen reconeixement pel nostre tracte amb ells diàriament. D’açò molts en podem donar fe.

A vegades pens, i sense fer matisacions, que a nivell públic som més amants de treure els pedaços bruts d’uns i d’altres que el nets. És una llàstima! Per què tindrem aquesta mania tan arrelada de tirar-nos constantment pedres els uns als altres? Molts creiem que és a causa del pecat original que ens abraça a tots i ens esfondra com humans. Pecat que ens obstaculitza mirar-nos a la cara i accentuar els aspectes positius que tenim tots. Tots, també aquells que ens són més diferents. Aquesta sí seria una manera de construir una societat millor.

Una moral a-moral ens torna fariseus. Contra aquesta moral hi trobam Jesús de Natzaret i Pau de Tars, per cert molt abans de Nietzsche. Quan ens creiem que el mal sols el pateixen els altres, ens sentim amb el dret de jutjar-los i fins i tot de sentir-nos superiors. La carta als romans, i les paràboles del fariseu-publicà i la del “fill pròdig”, en són bons referents.

Necessitam canviar llenguatges i informar també del positiu. Necessitam  reconèixer que cadascú ha de fer una bona netejada personal i col·lectiva, també l’Església. I, pels qui formam part d’ella, hem de procurar aquesta neteja amb  voluntat si volem que el missatge de l’evangeli no sigui ofuscat a causa de les nostres actuacions.

Bosco Faner 

prevere

Publicat al Diari Menorca dia 22 / 07 / 2018