Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

La mort, moment de la veritat

No són pocs els diàlegs que visc amb persones que reconeixen que la mort els surt a camí. Persones que es prenen seriosament el pas que estan a punt de donar. Persones que es troben cara a cara amb la realitat de la vida. Són ells els que avui em motiven aquesta reflexió i més quan molts ja ens preparam per a ben acollir la Festa de tots els Sants i de tots els Fidels difunts.

A causa d’un motiu o d’un altre, des de sempre, i no sols filòsofs i teòlegs, hem reflexionat sobre el misteri de la mort. La mort és una pregunta clau per tot aquell que no viu indiferentment. Ningú pot dir la darrera paraula sobre la mort. Tots, però, a partir de la nostra intel·ligència i cor, desenvolupam representacions que expressen en imatges el que en nosaltres i amb nosaltres passa amb la mort.

La mort és -ho diu Heidegger i qualsevol veí assenyat-, una condició fonamental de l’ésser vivent. La vida es fixa en la mort perquè la mort s’incorpora constantment a la vida. Karl Rhaner, teòleg, opina que amb cada coneixement i en cada acció, descobrim la limitació del món i de nosaltres mateixos. En cada sofriment, en cada fracàs, en cada infermetat hi ha un missatge de la mort.  Una qüestió diferent és si en fem cas o no.

La doctora suïssa Isabel kübler-Ross no sols ha descrit les fases del morir, també ha estat una de les primeres que s’ha ocupat del fenomen de les vivències després de la mort. Ella té el mèrit d’aconseguir que la mort sigui avui un tema social.

La Teologia cristiana manifesta que en la mort cada persona es troba amb Déu i amb ell mateix,  es troba amb la veritat. I el Déu que trobam en la mort és el Déu Pare, el Déu amor que se’ns apareix com a llum que sedueix: “Déu és llum, i en ell no hi ha foscor de cap casta!” (1Jn 1,5).

En la mort anam a l’encontre de la Veritat. Del Déu Amor que ens mira amb entranyes maternes i que, la seva mirada amorosa, ens provoca el dolor-purgatori del nostre egoisme, del nostre desamor. La trobada amb Déu, en el moment de la mort, serà al mateix temps la trobada més real que haurem viscut mai amb nosaltres mateixos. Qui, en aquests moments, s’aferri a ell mateix i es tanqui a l’Amor, a la Veritat de la Vida, s’exclourà a ell mateix de la vida. Ell mateix fabricarà el seu buit existencial, el seu infern.

L’esperança de que tots en aquest moment ens deixarem caure en l’amor infinit de Déu és defensada per una majoria de teòlegs com Walter Kaspar, Joseph Ratzinger i Hans Urs von Balthasar. Per açò l’Església no ha afirmat mai que algú visqui a l’infern, i sí ha proclamat clarament que hi ha una multitud de sants que estan definitivament al cel.

Parlar cristianament de l’infern és tenir present el valor absolut, totalment seriós de la nostra vida. Per açò viure amb amor o desamor no ens pot ser mai indiferent. Amb la mort anam a la trobada de la Veritat que ningú pot passar per alt. Açò és el que expressa el tradicional  “dies irae”.

Els creients pregam constantment per a viure una bona mort, per a ben viure en confiança el moment de la Veritat: “Encara que la consciència ens acusi, Déu és més gran que la nostra consciència” (1Jn 3,20). Pregant  pels difunts, pregant per obtenir una bona mort, la nostra pregària, ha dit K. Rhaner: “és sols el ressò de la paraula d’amor que els sants vivents, en el silenci de l’eternitat, ens xiuxiuegen silenciosament al cor” (K. Rhaner).

Bosco Faner 

prevere

Publicat al Diari Menorca dia 14 / 10 / 2018