Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

Necessitat d’un diàleg honest i sincer

Avui, i front el nostre context actual, alguns treuen a llum persones com Simone Weil,  personatge significatiu en l’àmbit filosòfic, literari i cultural del món contemporani. Va néixer a Paris el 3 de febrer de 1909 i morí a Ashford, el 24 d’agost de 1943. Tot i que no va ser batejada, és considerada per a molts com una mística cristiana. La major part dels seus escrits ha estat publicada per Albert Camus i el dominic Joseph-Marie Perrin. Amb ganes d’experimentar el patiment dels oprimits va abandonar la seva càtedra de Filosofia i entrà a treballar com a pèon fresador a la fàbrica Renauld de la capital francesa. Quan a Espanya va tenir lloc la Guerra Civil, experimentà directament el dolor i la tragèdia d’un país que, dividit, pateix la passió suïcida quan margina el seny, el diàleg i el bon fer.

Aquesta fràgil, dinàmica i valent dóna francesa és, per a molts, referent d’honestedat front a les misèries humanes. Vivint el que avui vivim, Pere Font, escriptor, ens diu que un comprèn com devia ser la nostra societat en aquells anys brutals de la Segona República i els que vingueren després amb la Dictadura, aquells anys d’exaltació i desgràcia col·lectiva. A una carta a Georges Bernanos, ens ho recorda Pere Font, Simone Weil  li parla escandalitzada de l’actitud dels combatents espanyols front “el fet de matar algú”. I conta com “homes aparentment valents contaven amb un somriure fraternal, enmig d’una taula compartida vessant camaraderia, com havien matat preveres i fascistes”.

Hi ha profunditat humana, seny i experiència en algunes de les seves expressions: “Hi ha que realitzar el que és possible per aconseguir el que ara és impossible” “La creença en l’existència d’altres éssers humans, és amor”.

Quan el diàleg, el mirar-se cara a cara, el trabucar damunt l’altre el millor d’un mateix, ens abandona a uns o a uns altres, o a amb dues parts, els mals pitjors poden aparèixer. Quan ser sincers, honests, verídics, és vist com una feblesa, aleshores la força, qualsevol força, passa a ser igualment feble. La força és incapaç de construir un present i un futur en pau. Avui per avui, l’experiència de tots aquells que examinam serenament el pas del temps, concloem que el diàleg no és una alternativa front qualsevol tensió, és més bé una necessitat. Allà on el diàleg sincer i decent desapareix, no és possible la convivència, no és possible el consens, no és possible el descobriment de la dignitat inalienable de l’altre, no és possible la pau. El diàleg ens implica a tots a viure’l sincerament.

Allà on no hi ha diàleg, preval el sentiment de confrontació. Allà on no hi ha diàleg, com han experimentat i experimenten Simone Weil i tants i tantes en històries passades i actuals, s’entra en un terreny confús i perillós que obra portes a la irracionalitat.

El seny i el cor ens diuen que ens hem d’educar per a comprendre, des de la sinceritat i decència, les raons de l’altre, i mai “imposar” les  nostres, i sempre excloure la violència que es fonamenta sobre la força, sobre la incapacitat personal o col·lectiva, sobre la inhumanitat.

Quan vivim circumstàncies personals i col·lectives difícils, ens hem de proposar seriosament –uns i altres- ser amics “sempre” de la veritat, de la decència, del diàleg sincer, de la pregària. Un creient en el Déu Amor sempre prega perquè la convivència apagui el foc desassenyat de la violència i perquè el diàleg sigui l’expressió més clara de l’assumpció benèvola de la nostra diversitat. I ja ho sabem, perquè hi hagi diàleg hi ha d’haver ganes de dialogar sincerament d’ambdues parts. Cosa no fàcil.  Educar-nos per al diàleg sincer i per a la bona convivència és una necessitat.

Publicat al Diari Menorca dia 29 / 10 / 2017