Raons d’esperança Joan M. Mercadal

El Servei a les comunitats

Ahir, dissabte, va tenir lloc a la parròquia de sant Esteve una celebració, diferent a les eucaristies setmanals. No va ser una celebració extraordinària, però tampoc normal. Després d’un temps de preparació i de discerniment personal i de l’Església, en Sebastià Bosch va ser admès com a candidat al Diaconat, manifestant públicament el seu propòsit de continuar el seu camí de preparació, de formació, de creixement.

El Diaconat és un dels tres graus del Sagrament de l’Ordre, que es confereix als diaques. Els altres dos, el Presbiterat i l’Episcopat, es confereixen als preveres i als bisbes.

Diakonia és la paraula grega que fixa la funció dels diaques Aquesta paraula significa servei, i és de tanta importància per a l’Església que es confereix per un acte sacramental anomenat “ordenació”, és a dir, pel sagrament de l’ordre.

El Catecisme de l’Església Catòlica diu “Correspon als diaques, entre altres coses, assistir al bisbe i als preveres en la celebració dels divins misteris sobretot de l’Eucaristia i en la distribució de la mateixa, assistir a la celebració del matrimoni i beneir-lo, proclamar l’Evangeli i predicar , presidir les exèquies i lliurar-se als diversos serveis de la caritat (Catecisme de l’Església Catòlica, 1570).

Per tant, el diaconat no es només un pas intermedi cap al sacerdoci, com era abans del Concili Vaticà II, sinó que ofereix a l’Església la possibilitat de comptar amb persones de gran ajuda per a les tasques pastorals i ministerials. No poden celebrar el sagrament de l’Eucaristia (missa), confessar o administrar el sagrament de la unció dels malalts. Però la seva ajuda és inavaluable, especialment en els nostres temps en què calen tantes persones que ajudin al sacerdot en les múltiples tasques que tenen encomanades.

Es per açò que d’ençà el Concili Vaticà II està establert el Diaconat com a grau Permanent, i es permet que siguin ordenats diaques, amb la formació humana, teològica i espiritual necessàries per a poder acompanyar les comunitats cristianes en les tasques que li siguin encomanades, sense que sigui només un pas previ a l’ordenació sacerdotal.

Mentre les Esglésies Orientals sempre han mantingut la possibilitat d’ordenar homes casats, l’Església catòlica l’ha recuperada amb el Concili, de manera que homes casats poden rebre l’ordre del diaconat, de manera permanent. D’aquesta manera, l’Església Catòlica, a semblança de la paràbola de l’home que del seu tresor treu el nou i el vell, sempre està oferint formes noves i atractives en la seva tasca d’ajuda a tots els homes.

Des de sempre l’Església ha posat en mans de l’Esperit Sant l’elecció de les persones idònies per als diversos ministeris. També nosaltres, ahir pregàvem per que l’Esperit susciti vocacions als diversos ministeris, a les diverses formes de vida consagrada, i també a la vida matrimonial.

Els Diaques permanents casats feim real l’esforç per a compaginar les dues vocacions: el matrimoni i la vida de servei a les comunitats. En aquest esforç per a aconseguir aquesta compaginació, les nostres esposes hi tenen molt a veure, amb el que ens ajuden a fer, amb el que ens deixen fer, amb el que ens fan fer…sense la seva cooperació, no seria possible.

El compromís personal i familiar amb l’Església de Menorca d’en Sebastià s’enforteix; que el Senyor enforteixi també el seu cor i el seu esperit, per fer possible aquest pas cap al Diaconat.

Joan Manuel Mercadal Victory

Diaca, Director del Secretariat Diocesà de Missions.