Raons d’esperança Joan M. Mercadal

La Missió, una actitud

En la setmana posterior al Domund, havent sentit les paraules de Mn. Antoni Calvera, missioner combonià que ens ha acompanyat durant 10 dies, havent llegit l’article del Sr. Bisbe en aquest mateix diari, crec que serà bo passar balanç i veure que ens queda d’aquestes Jornades d’Animació Missionera.

En primer lloc, la constatació que el Domund es molt més que una col·lecta, encara que la part econòmica de la jornada sigui important i un dels indicadors “fàcils” per a copsar la penetració del missatge missioner. Si es cert que molts anys enrere les vidrioles eren el centre de la jornada, ara ho són les xerrades als col·legis i les predicacions a les comunitats, la sensibilització i la presa de consciència.

En segon lloc, la realitat que la pregària és un element fonamental per a la missió, que els missioners necessiten la nostra oració tant com necessiten els nostres donatius, o fins i tot encara més. Al llarg dels anys, coneixent els missioners que ens han ajudat a viure mes intensament aquesta jornada de la Propagació de la Fe, he tingut ocasió de sentir-los contar aquesta importància, en el moments de dificultat, de “baixó”, quan les coses no van com el seus cors humans voldrien. És llavors que necessiten sentir que l’Església que els ha enviat els recolza.

El tercer punt, no menys important, és la convicció de que “missioners” no són només els qui són enviats, sinó tots els batejats, i que, per tant, hauríem de parlar de “missioners que treballen en frontera” i de missioners que treballen a la base”, però tots amb els mateixos objectius i els mateixos reptes: donar a conèixer Jesús -Fill de Déu, que ens estima i ens salva- a un món que no sent cap necessitat de conèixer-lo. La Missió, la tasca d’escampar l’evangeli i fer-lo arribar a tots els racons de món, és de tots.

I no vull dir només que entre tots hem de fer possible que els “missioners de frontera” facin la seva feina, sinó que vull dir que a tot arreu, també entre nosaltres, es necessari fer arribar la Bona Nova de Jesucrist als que no la coneixen, que són molts, i molts propers a nosaltres mateixos, en ocasions en la pròpia família.

La Missió, no es un territori definit, una destinació a la que se’ns envia, un país llunyà, un poble de raça diferent. La Missió es una actitud, que ens fa ser testimonis de la nostra fe, del nostre coneixement de Jesús davant els que ens envolten. Nosaltres no podem viure “com si no haguéssim conegut Jesús”; per açò tota la nostra vida ha de ser reflex d’aquest coneixement, d’aquesta adhesió.

Mentre pensem que la Missió es cosa d’herois, de religiosos, de xinets i de negrets, estarem deixant sense efecte la nostra vocació de cristians. La Missió es tasca de batejats. I tots els batejats hi hem de participar. No tots de la mateixa manera, però tots amb la mateixa intenció i amb la mateixa intensitat.

Els “missioners de frontera”, els que deixen casa i família, necessiten el nostre recolzament i la nostra col·laboració econòmica; la Missió de l’Evangelització necessita la nostra vida per arribar a totes les persones que viuen al marge de Jesús, que no el coneixen o que se n’han fet enfora.

Fem una passa al front i iniciem decidits aquest camí que ens durà a sortir de nosaltres mateixos, dels nostres cercles, de les nostres comunitats, per a ”sortir per places i carrers” com diu l’Objectiu Diocesà a compartir allò mes valuós que tenim –la nostra fe- amb els altres.

 

Joan Manuel Mercadal Victory

Diaca, Director del Secretariat Diocesà de Missions  i Director Diocesà de les Obres Missionals Pontifícies.

 

publicat al Diari Menorca 28-10-2018