Raons d’esperança de Joan Miquel Sastre

Citius, Altius, Fortius.

Les notícies han anat i en van plenes, n’ha parlat i en parla la televisió, la radio, internet, els periòdics. Del 5 al 21 d'agost se'ns dubte haurà estat l'esdeveniment més important del món. Després n'hi haurà unes altres anomenades paraolímpiques entre el 7 i 18 de setembre, però aquestes darreres, si també importants, dubto que tinguin la mateixa transcendència. Serà per la seva “disminució”? Serà perquè no mouen tant de diners? Vés a saber, però és el que és i són com són. De les primeres, no paraolímpiques, realment impressionant quan hom llegeix que hi hauran participat més d'onze mil atletes. El desplegament per dur-les a terme no diguem, 33 recintes esportius i 5 estadis han estat l'escenari a més de tantes infraestructures per l'allotjament i més i més i més. Val la pena? De tot s'haurà dit i es dirà. Sentírem com l'organització de l'esdeveniment estigué envoltat en diverses controvèrsies, com la inestabilitat política del país, la presència del virus del Zika, la contaminació de la Badia de Guanabara, etc. No obstant més enllà de tot açò, majoritàriament es creu, en un primer moment, que no hi ha tant per a objectar. Al cap i a la fi, qui més o menys, pensa, mal no en fa l'esport! Mentrestant, molts hauran estat pendents per comptar quantes n'han conquerit d'or, argent i bronze. I no diguem, de com ens n'omplim d'orgull amb els guanyadors si són de la nostra terra. Bon invent els grecs que les varen inventar. N'està bé, seguir-les, si més no, es pensa que ajuden a conrear sanament els ideals de l'humanisme i la fraternitat, que falta fa.

Però si ara han estat les olimpíades de Rio de Janeiro, cal situar-nos també en les de la ment de Sant Pau, per aprendre el que diu en relació a la vida cristiana. Antuvi eren cada dos anys a Corint, eren els Jocs Ístmics i com avui, apassionaven també a la gent. L'apòstol les visqué i en tragué unes lliçons per ensenyar-nos el que és la vida cristiana: "Lluita en el combat de la fe i guanya’t la vida eterna"; "No sabeu que en les carreres de l'estadi tots corren, però només un s'emporta el premi? Correu bé si voleu guanyar!"; "Els atletes es priven de moltes coses i això, per una corona que es marceix el mateix dia, mentre que nosaltres en canvi, n'hem de guanyar una que no es marcirà mai, per això, en la meva cursa, no corro sense nord, en el meu combat no dono cops de puny en l'aire, els dono contra el meu cos, per sotmetre'l, no fos cas que jo quedés desqualificat, després de proclamar la victòria dels altres". Aquest era, segons ell, el millor atleta, l'heroi, el millor corredor de Grècia!

En contraposició, quant de temps durava incorrupta la corona, quant de temps estaven les lloances en la boca de tots? I no obstant, feien tants i tants de sacrificis. Pau en treu la conseqüència: I nosaltres, els cristians?… No una corona de llorer, ni una medalla d'or, sinó la vida eterna, que ja és a dir!… Per sacrificis i deures que imposi la vida cristiana, què són davant la glòria que espera als triomfadors?… Senzillament, preciós. Però encara se supera més quan explica la seva conversió: "No he atrapat encara del tot Jesucrist. Encara no sóc perfecte. Però segueixo endavant en la meva carrera fins a apoderar-me de Jesucrist; puc fer-ho, ja que Jesucrist s'apoderà de mi. Germans, no m'imagino pas haver-me'n apoderat. El que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo a allò que tinc al davant. Corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist".

Per a nosaltres cristians d'avui, sense desmerèixer les actuals olimpíades, però diguem-ho: sublim Pau, que entusiasma amb aquelles que realment valen la pena.

Si, a tot els qui som deixebles ens hi col·loca a l'estadi i ens ajuda a veure-ho amb el que escriu al seu deixeble: "Així, doncs, també nosaltres, envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang (Hbr 12,1-4).

Ànim!, corre! de pressa! no et detinguis!, que ja falta poc! ens diu, Envoltats d'un núvol d'espectadors que ja varen triomfar: sants i santes innombrables, que entre crits i aplaudiments van animant a tots des del Cel perquè aconseguim no la de bronze, sinó la d'or que és Jesús, qui no va tenir por a la creu, i el va condecorar el Pare i no es marceix.

Són polides les que es fan cada quatre anys i veiem per la tele, però són limitades. Mentre que les Olimpíades cristianes compten amb un Déu que és esplèndid en les medalles que reparteix i t’anima dient-te: més ràpid, més alt, més fort (Citius, Altius, Fortius). I tu, cristià, de quines vols ser atleta d'aquestes?

Joan Miquel Sastre

Publicat al Diari Menorca dia 28 / 8 / 2016