La Veu dels Joves – Secretariat Diocesà de Joventut

Joves i silenci

No he estat conscient del que realment era el silenci fins que aquest m’ha parlat. He reconegut la seva grandesa quan deixant-me endur per ell m’ha aportat calma i serenitat.

Precisament ha estat quan m’he trobat més perduda, angoixada, trista i ofuscada dins els
meus pensaments, quan he sentit la necessitat d’apartar-los completament de mi i l’única
manera de fer-ho ha estat a través del silenci. Hi ha hagut moments en la vida en els quals he
cregut que el silenci no existia. Segurament perquè em negava acceptar un silenci “ple” que és
el que et transforma i et comunica. El silenci més enllà del “no-soroll” crec que és un estat. Encara
no sé com expressar-ho en paraules, però en molts moments de la meva vida he tingut  Oportunitat de deixar-me endur per un silenci interior que provoca pau. Un estat de la consciència que m’agradaria mantenir molt més i que, massa d’hora, el faig desaparèixer per posar-me a pensar… El silenci interior és el que costa més de trobar i encara més mantenir. Podem estar en
silenci però amb una discussió fortament intensa per dins.

Res més difícil. Què la meva identitat són els meus pensaments? Que jo m’identifico només
amb allò que penso? Crec que res està més lluny del que podem arribar a ser les persones. Poder
arribar a reconèixer, en el meu cas només de tant en tant, que els pensaments que passen per
la ment són simples pensaments, ser testimoni dels propis hàbits mentals i emocions… llavors
t’adones que es desplega una nova dimensió de consciència dins teu que t’aporta calma i alegria.

És tasca difícil, però m’he proposat, com a filosofia de vida no prendre massa seriosament
els meus pensaments i anar trobant cada vegada més moments pel silenci. Precisament per no
trobar-me atrapada, altra vegada, en les meves pròpies presons conceptuals. No vull menysprear
els pensaments, només faltaria, simplement atorga’ls-hi la funció d’eina útil, però no de finalitat.
He anat descobrint que quan perdo el contacte amb aquesta quietud interior, perdo el
contacte amb mi mateixa i em perdo en el món. Un món de pensaments repetitius que estrangulen la felicitat. Arribar a un aprofundiment d’aquesta consciència que neix del silenci i que
dóna sentit crec que és la tasca més difícil per a mi, però en la que no vull deixar de posar-hi ganes.

Quan vulguis que hi hagi silenci al teu voltant, escolta’l. És qüestió d’adonar-se’n, posar-hi atenció
i despertar la dimensió de calma dins d’un mateix. En aquest precís moment és en el que els pensament deixen d’existir i només “ets”. Crec que la veritable intel·ligència actua silenciosament
i no té res a veure amb el que ens han venut com a “ment” o “pensament”. És aquella quietud on trobem la creativitat i la solució als problemes. Suposo que la condició humana té tendència a anar sempre cap als laberints del pensament, en el qual ens hi perdem i ens deprimim. Però sempre tindrem l’opció de posar pausa al nostre ritme i contemplar la vida amb uns altres ulls.

(Escrit per una jove de 23 anys)