IX – Muñoz Nadales defensa l’erecció d’una diòcesi a Menorca

L’arribada de Dionisio Muñoz Nadales investit de les facultats jurisdiccionals que li corresponien com a capellà castrense –jurisdicció que, en principi, se cenyia a l’estament militar que s’havia desplaçat a l’illa (un cos d’exèrcit que ocupava milers de soldats)-, i la seva posició privilegiada com un element més de la Junta de Govern, va provocar un xoc immediat entre ell i el vicari general Antoni Roig. Aquest, que fins aleshores havia estat l’única autoritat eclesiàstica que tenia jurisdicció sobre el conjunt de l’Església menorquina com a vicari general del bisbe Rubio Benedicto, i com a gran i darrer defensor que havia estat de la immunitat eclesiàstica respecte del poder civil, es trobà de sobte amb la inevitable competència d’una nova autoritat eclesial que no estava subjecta al bisbe de Mallorca, perquè depenia directament del Cardenal Patriarca de Sevilla, decidida a marcar el seu terreny -i de quina manera!- per imposar a ultrança el regalisme de Carles III.

L’informe elaborat per Dionisio Muñoz Nadales per decisió de la Junta de Govern de Menorca, escrit per ser elevat a la Junta de Govern i, després, al rei, duu data de 15 de setembre de 1782. Consta de 270 paràgrafs numerats i l’autor l’escriu després d’haver analitzat les respostes a les enquestes adreçades a les Comunitats de clergues, tant seculars com regulars, als rectors i a les universitats de l’illa, on se’ls feien preguntes referents a una sèrie de qüestions respecte de les quals volia instruir-se «a fin de saber por ellos mismos los accidentes que padecía el estado y su Pueblo; lo que juzgaban necesario para sanarles; cual sería el más eficaz y dulce remedio; y por quienes [y] con qué fondos debía practicarse (paràgraf 8)». El llarg document mostra dues principals característiques: pretén, per damunt de tot, justificar al rei la necessitat d’erigir a Menorca un bisbat propi, segregant el territori insular de la diòcesi de Mallorca; i en segon terme, vol defensar el regalisme borbònic, o el que és el mateix, els drets reials per damunt dels episcopals. Ara que, segurament, en podríem trobar una tercera: desacreditar Antoni Roig, a qui farà moltes referències implícites i, al final del document, un llarg i elaborat atac de manera clara i directa. Tot i que no es pot negar la gran transformació que s’havia produït a Menorca al llarg del segle XVIII, tant des del punt de vista econòmic, com social, com demogràfic, Muñoz Nadales oferirà d’entrada una visió desoladora de la realitat a causa de la dominació britànica. En realitat, no observa a l’illa cap element positiu ni remarcable: ni l’augment demogràfic que s’ha produït al llarg del segle, ni l’auge del comerç, ni cap altra qüestió econòmica o social li mereix el més petit elogi. Encara més: la simple observació de Menorca li produeix una gran pena. No és, doncs, estrany que descrigui tot seguit la realitat d’una manera tan crua com esbiaixada. Abonant-se al ius patronatus (dret del rei a nomenar els principals càrrecs eclesiàstics), entén que el nomenament de les principals vacants de la nova catedral que proposa correspondrà al rei, no al bisbe, per bé que les canongies d’ofici (penitencier, lectoral i doctoral) s’hauran de proveir per rigorosa oposició, com la que es practica a d’altres catedrals de la península. Però les dignitats hauran de ser d’elecció directa del rei. I dit això, Muñoz Nadales afegeix discretament, com si no tingués importància, que si bé ell no pretén forçar la voluntat del rei, creu que seria desitjable que les peces eclesiàstiques de nova creació recaiguessin en naturals de l’illa, «pero por lo que respecta a los Ilmos. Obispos, y en general todos los que deban tener mando, o superioridad parece lo más seguro sean siempre españoles (paràgraf 130)», és a dir forans, amb la     qual cosa no hi ha dubte que es postulava per al càrrec, per bé que va tenir prou manya per incitar els jurats de Ciutadella perquè fossin ells qui el proposessin com a nou prelat en un memorial dirigit al rei.


Finalment, acaba proposant un pla d’estudis per al futur seminari, com si a l’illa els clergues no en seguissin cap, i com si, en aquest camp, el terreny fos un erm. Tanmateix creu que els menorquins «aunque poco civilizados, son por lo general ágiles,  bien dispuestos y [de] entendimiento claro (paràgraf 133)». És un consol. Muñoz Nadales conclou el seu informe amb una abrandada defensa de l’erecció d’una diòcesi a Menorca, proposta que eleva a la Junta de Govern convençut de les raons que ha esgrimit a la llarga argumentació que ha fet al seu informe.

 

VIII – L’arribada de «las Armas Cathólicas del Rey de España» el 1781

El 19 d’Agost de 1781 desembarcaven a la Cala Mesquida, a pocs quilometres de Maó, els exèrcits espanyols sota el comandament del duc de Crillon, que va ser rebut pels jurats a l’entrada de la ciutat com un vertader salvador. En definitiva, com el representant de «l’únic i natural sobirà de Menorca», en paraules de l’historiador Riudavets. La mateixa rebuda van tenir les tropes quan, uns dies més tard, arribaren a Ciutadella.

L’Església menorquina, representada pel bisbe de Mallorca, Pedro Rubio Benedicto, mostrarà ben aviat la seva gran joia per la conquesta de l’illa, i ho farà en una carta que dirigirà al comte de Floridablanca, on manifesta el seu agraïment per una acció militar que retorna els menorquins a la sobirania d’Espanya i permet que l’illa sigui  netejada dels errors i les sectes que hi pulul.len. Alhora lis ofereix el seu ajut  econòmic donant al monarca el fruit dels delmes que li corresponien (però que la mitra no havia percebut des que Richard Kane els va segrestar el 1714, amb el parèntesi de la dominació francesa).

Amos novament els espanyols de l’illa de Menorca, una de les primeres disposicions que va prendre Crillon va ser d’expulsar els grecs i els jueus que hi habitaven, alhora que va confiscar les seves propietats, ja que pertanyien a una religió «intolerable según el rito de la Iglesia Católica». Justificava aquesta mesura afirmant que el rei volia impedir que als seus territoris hi hagués hebreus, moros o gent d’altres confessions  que «se separen de la comunidad y creencia de nuestra Santa Madre Iglesia Católica».

La conquesta no quedà, però, tancada definitivament fins al 19 de febrer de 1782 quan els britànics van rendir el castell de Sant Felip. Uns dies abans, el duc de Crillon rebia ordres del Consejo de Castilla (màxima institució del regne després del Rei) perquè organitzés una Junta de Govern presidida per ell mateix i integrada pel ministre de la Reial Hisenda de l’expedició militar, Pedro López de Lerena; per l’auditor, Juan Bautista de San Martín; pel tinent vicari de l’exèrcit, Dionisio Muñoz Nadales; i per l’oficial que designés el duc. A la Junta s’hi van incorporar també el comte de Cifuentes i Benigno Panigo. Quedà constituïda a Maó el 9 de març de 1782.

A la segona reunió d’aquest òrgan de govern, que va tenir lloc el 14 de març de 1782, es van prendre decisions en tots els camps. I en matèria de religió, es va creure imprescindible fer un estudi dels costums morals del poble, de l’estat i la disciplina dels preveres i religiosos, i també de quina era l’observança del Dret canònic després del llargs anys de domini britànic. emorosos els espanyols de trobar-se a l’illa una pràctica de la religió viciada i malmesa, els calia detectar quin era l’estat actual d’aquesta matèria «para instruir a nuestro soberano», ja que «S.M., como vice Dios y Dueño de su casa –paraules que no necessiten cap més explicació per detectar  el regalisme superlatiu de la casa de Borbó-, no ha de permitir que dentro de ella se falte a los divinos mandamientos, ni a cosa alguna que pertenezca al obsequio u honor de Dios».

Pere Riudavets –sens dubte el principal historiador del segle XIX a Menorca-, avalúa les reformes que imposaren els espanyols en consolidar la conquesta de 1781, i ho fa molt críticament, ja que, diu, «sus innovaciones [no dejaron de afectar] a un pueblo amamantado con la libertad religiosa protegida por una nación culta, cual la inglesa, que tan a menudo se cita como modelo. A la posesión de los derechos individuales de que gozaban, y que actualmente es el caballo de batalla entre nuestros hombres políticos, siguió una completa reacción». I dit això es refereix a la vinguda dels missioners que envià el bisbe Rubio Benedicto amb unes paraules duríssimes: «En julio de 1782 llegaban a Mahón (…) algunos misioneros encargados de la misión apostólica, como si se tratara de catequizar un pueblo salvaje, y en Marzo del año siguiente, un representante del Tribunal de la Inquisición, consecuencia natural de la abolición de la libertad de cultos, que quedó suprimida al pisar la isla el Duque de Crillon (…), y de seguida se expulsaron los griegos y judíos, sin ninguna clase de miramientos a su arraigado comercio (…) ¿Cómo no debía echar de menos la generación pasada aquella libertad individual que gozaba al amparo del gobierno inglés, sin más restricciones que el respeto debido a la moral pública?»

 

VII – El Dr. Antoni Roig i Rexart 

El personatge eclesiàstic més remarcable de tot el segle XVIII és, probablement, Antoni Roig i Rexart (Maó 1750-Palma 1808), fill d’una família molt ben relacionada amb el bisbe de Mallorca, Llorenç Despuig. Enviat a Palma perquè estudiés humanitats al Col·legi de Montisió, cursà filosofia a la Universitat Literària del Regne de Mallorca. Deuria rebre després formació teològica en algun convent de Menorca i, més tard, probablement a la Facultat de Teologia de la Universitat de Mallorca, per bé que va ser a Avinyó on, als 20 anys, rebé el títol de doctor en Teologia i en Dret (Iuris utriusque). Essent encara diaca, Antoni Roig va obtenir per oposició la rectoria de Ferreries, de la qual va prendre possessió el 13 de setembre de 1774. Ordenat prevere aquell mateix any, passà a exercir-hi el seu ministeri. Gabriel Roig Cardona, que era paborde i vicari general de Menorca, mort el qual l’any 1778 va ser designat vicari general de Menorca. Tenia 27 anys. Confirmat en el càrrec pel nou bisbe, el Dr. Pedro Rubio Benedicto, l’ostentà fins al 1790, quan abandonà Menorca per prendre possessió de la parròquia de Felanitx. Morí a Palma el 1808 després de prendre possessió com a canonge de la catedral.

Antoni Roig esdevé un indiscutible prototipus del clergue il·lustrat en aquella Menorca on eclosionà brillantment el Neoclassicisme i la Il·lustració, dels quals n’és una bella mostra la «Societat Maonesa». Potser, doncs, podríem afirmar que, d’alguna manera, Roig és, en el món eclesiàstic, una mena d’alter ego del que serà Joan Ramis per a la historiografia i la literatura: tots dos són coetanis (Ramis és nascut el 1746 i Roig el 1750) i compartiran, per tant, el mateix món; tots dos es formaran intensament i seran persones cultes que sabran contemplar la realitat des de la crí- tica i faran una anàlisi acurada de l’univers en què viuen; i alhora, tots dos es veuran aclaparats per la realitat que els envolta, sobretot després de la conquesta de Menorca pel duc de Crillon, el 1781.

Roig mantindrà aleshores una dura pugna amb el vicari general castrense que arribà amb els espanyols el 1781, després d’haver tingut enfrontaments amb importants sectors del clergat. No sols pels plets que interposarà (amb la connivència del bisbe) contra Gabriel Olivar i contra Antoni Seguí en l’obtenció, respectivament, de la pabordia i rectoria de Ciutadella i de la rectoria de Santa Maria de Maó, sinó també amb altres membres de la clerecia, tant secular com regular.

Fidel servidor del bisbe Rubio Benedicto, ens deixarà una obra intel·lectual important, si bé en alguns aspectes contradictò- ria. No oblidem que Antoni Roig s‘haurà format sota la influència del barroc en el marc d’una religiositat profundament inspirada per aquest. Tot i així, l’oratòria sagrada d’Antoni Roig (hi ha publicats els seus principals sermons) no va ser, ni de prop, una oratòria vàcua i buida de contingut. En aquesta, com també a les Cartes d’ofici que va escriure com a vicari general, hi trobem un esforç indubtable per aprofundir en el missatge evangèlic de Jesucrist i de concebre l’Església encarnada en la mateixa societat, amarada d’una caritat «útil al servei de la felicitat col.lectiva ( conceptes molt adients al pensament il·lustrat). Però ben a la vora d’això, Antoni Roig voldrà també reprimir la lectura del que ell denomina «llibres prohibits o inconvenients», i dedicarà un dels seus edictes a denunciar els «perills de la lectura», cosa que potser ens podria sorprendre en un home que, anys més tard, escriurà obres d’assaig, de crítica històrica i d’anàlisi de la realitat pròpies d’un il·lustrat, si no fóssim conscients que, a Espanya, la Il·lustració difícilment es deslligà del cristianisme, amb tot el que això significa, i els il·lustrats assumeixen, per tant, una concepció de la vida que no contraposa mai els conceptes de raó i fe. Però dit això, no podem negar que Antoni Roig participa dels impulsos de la Illustració a les obres que ens ha deixat de caire historiogràfic, i ho fa especialment a l’estudi de l’epístola del bisbe Sever, (Palma 1787), així com a les Reflexiones crítico-apologéticas sobre algunos escritos relativos a la Isla de Menorca y a sus naturales, textos que constitueixen una encertada crítica de diferents interpretacions de la història de Menorca, algunes llunyanes i d’altres molt pròximes a ell -les referents a la dominació anglesa.

VI – La segona dominació britànica

Pel tractat de París, que posava fi a la Guerra dels Set Anys, Menorca va ser restituïda a Anglaterra en els termes que França se n’havia apoderat el 1756. El 3 de juny de 1763 arribà el coronel James Johnston com a nou tinent governador, el qual decidí segrestar novament els delmes del bisbe i del capítol de Mallorca. Alhora, exigí als jurats de les diverses universitats la més absoluta obediència a les seves ordres, requerí una llista nominal completa de tots els eclesiàstics de l’illa i ordenà que no fos admesa cap persona al clergat regular o secular sense la seva autorització personal. No cal dir que les decisions preses pel tinent governador van ser mal rebudes per les autoritats menorquines, que es mobilitzaren tot d’una, i aprofitant que havia
fet escala a Menorca de camí cap a Itàlia el germà del monarca britànic, el duc de York, li presentaren un extens memorial de greuges perquè el lliurés al sobirà. En aquest li pregaven que restituís els privilegis de l’illa, tant civils com eclesiàstics, confirmats pel tractat d’Utrecht. Les gestions dels jurats i les pressions diplomàtiques d’Espanya tingueren efecte i Jordi III va reconèixer que el tractat de París no implicava -com havia interpretat el tinent governador-, fer tabula rasa del sistema institucional i jurídic vigent a l’illa, perquè es limitava a restituir Menorca a la Gran Bretanya en el mateix estat en què els francesos l’havien trobada el 1856. Johnston va obrir també un altre front religiós amb la confiscació d’alguns temples. El vicari general, Gabriel Roig Cardona, protestà pel que considerava una vulneració dels privilegis eclesiàstics, i Edward  Clarke, governador interí mentre Johnston era a Londres, acabà per accedir i tornà l’església del Roser de Ciutadella al vicari general després de retirar els sentinelles que la custodiaven. Això succeïa el 15 d’agost de 1764. Aquell mateix dia, per la tarda, s’hi cantava un tedèum d’acció de gràcies per la recuperació. Però un cop Johnston va tornar d’Anglaterra, l’estiu de 1765, intentà posar en execució els articles referents a l’administració religiosa promulgats pel Privy Council l’any 1753, en temps del governador Blakeney (transsumpte dels que havia volgut imposar Kane el 1714 i el 1721). Johnston considerava erròniament
que durant els anys d’ocupació francesa el clergat regular i secular de l’illa havia augmentat de manera sensible, per la qual cosa, a més de reiterar que no s’admetessin nous professos, proposà l’expulsió de tots els clergues que no tinguessin beneficis per al seu manteniment, a menys que se secularitzessin. Més tard, el 1767, proposà al secretari d’Estat, Mr. Shelburne, la
necessitat d’expulsar tots els religiosos regulars al•legant que eren uns agitadors turbulents (sobretot els franciscans). De fet, Johnston creia que el clergat secular era suficient per atendre les necessitats espirituals dels menorquins. Els convents, doncs, podrien ser recaptats i dedicats a usos públics. A més, sol•licitava la dotació d’un bisbat per a l’illa, independent del de Mallorca.

Johnston recuperava així els vells plans de Kane i Carpenter amb l’argument que un bisbat independent evitaria que el clergat menorquí pogués continuar rebent ordresdel bisbe de Mallorca per mitjà del vicari general (bisbe –recordem-ho- sobre el qual no tenia cap mena de jurisdicció, ja que Mallorca era espanyola). També considerava perniciosa la dependència dels ordes religiosos establerts a Menorca de les seves províncies respectives, per la qual cosa s’enfrontà als priors dels convents en prohibir-los la sortida per acudir als capítols provincials.

Tot això generà durs enfrontaments entre el tinent governador i les autoritats. El vicari general Gabriel Roig convocà aleshores la Junta d’Eclesiàstics, i ho va fer sense comptar amb l’autorització del tinent governador, fet que enfurismà Johnston, que respongué amb la destitució de Roig. Tanmateix, l’actuació conjunta de tots els eclesiàstics va fer que el Privy Council de Londres acordés reprimir el governador Johnston, al qual obligà que no posés cap impediment als eclesiàstics en l’exercici del seu ministeri, sempre que  actuessin com ho havien fet fins a 1756, ni  posés tampoc cap obstacle al gaudi dels seus drets i privilegis, sempre que no fossin contraris a la Corona.

Curiosament, les autoritats eclesiàstiques menorquines -sempre tan crítiques amb Johnston- trobaren encertada la decisió d’aquest quan, l’any 1766, denegà a la comunitat jueva de Maó el permís per construir una sinagoga al carrer de Gràcia d’aquella ciutat.

 

V – La dominació francesa

En guerra amb Anglaterra, els francesos arribaren a Menorca amb un exèrcit de 13.000 homes el 18d’abril de 1756. Era el diumenge de Pasqua. Desembarcaren a Ciutadella i, amb aquest motiu, es cantà un solemne tedèum a l’església parroquial de Santa Maria, amb gran alegria de la gent del poble, que va creure que les forces del Rei Cristianíssim deurien ser-los més propícies que les britàniques. També del vicari general, Dr. Morera, que respirà força més tranquil en veure que aquells militars s’agenollaven davant el Santíssim i assistien al culte catòlic. I amb ell, tota la clerecia, que coadjuvà a la bona rebuda dels francesos, de qui esperaven una major indulgència en la seva gestió eclesial. Semblava confirmar aquesta impressió l’assistència a la solemne processó del Corpus que se celebrà a Maó el 17 de maig de 1757, a la qual va assistir el mariscal francès amb tots els oficials exempts de servei i un gran destacament de granaders que cobria els carrers.

Tanmateix, aquest maridatge estret no va durar molt perquè els soldats francesos, que van ser allotjats a les cases particulars,es van mostrar força més llicenciosos que els anglesos. I es produí també el descontentament del clergat que, després de creure que els francesos eren molt devots i bons cristians, de seguida es van convèncer que eren tant o més indiferents que els anglesos pel que feia als deures religiosos. Coadjuvà també a aquest descontentament que ben prest s’apoderessin d’alguns temples de Ciutadella per convertir-los en hospitals i magatzems de comestibles, desoint les protestes del vicari general. També a Maó van confiscar la planta baixa del convent de Jesús (actual Museu de Menorca) per a hospital militar. Conquerit el castell de Sant Felip després de moltes setmanes de setge, enviaren presos anglesos a Ciutadella per tancar-los al convent de Sant Agustí, amb sentinelles per custodiar-los. També apressaren els menorquins que consideraven addictes al govern anglès i disposaren el desterrament de l’illa de molts eclesiàstics i religiosos, que es van refugiar a Mallorca, on van acudir alguns anglesos i grecs, obligats forçosament a emigrar.

Consolidada la conquesta, els francesos crearen la figura de l’intendent general com a cap de l’Administració, per bé que estava sotmès al governador, el comte de Lannion. El càrrec va recaure en la persona d’Antoine Causan, la primera preocupació del qual va ser d’avaluar elsingressos que generava l’illa, així com els diferents comptes públics que, en la seva opinió, estaven força descontrolats. L’Església –a pesar de les crítiques que va fer als costums llicenciosos dels nous ocupants- no en va sortir malparada, ja que una de les primeres disposicions que va prendre el comte de Lannion –seguint les instruccions de Lluís XV- va ser de restaurar els delmes del bisbe de Mallorca que Kane havia confiscat el 1713. D’altra banda, també van
reconèixer les prerrogatives del tribunal eclesiàstic que actuava a Ciutadella sota l’autoritat del bisbe de Mallorca, presidit,però, pel vicari general, les funcions del qual havien restringit els governadors anglesos.

La restauració del delme al bisbat es va fer el 1758, i pel febrer de 1760 es produí una nova visita pastoral del bisbe Llorenç Despuig, que va ser rebut amablement pel governador. El bisbe va restar a l’illa durant un mes per complir amb els seus deures pastorals, fonamentalment el d’administrar el sagrament de la confirmació, tot visitant les esglésies, els monestirs i els convents.

Va ser arran d’aquesta visita episcopal que s’impulsà la idea de construir una capella en una zona situada a uns cinc quilòmetres de Maó, denominada Garriga de Binifadet. L’intendent Causan, que disposava de 4.000 lliures procedents de l’erari públic, proposà que part d’aquestes fossin dedicades a la construcció de la nova església acordada amb el bisbe Despuig perquè les persones que ocupaven un centenar d’habitatges d’aquella zona poguessinanar a missa els dies obligats sense haver d’acudir a Maó.

La nova església es dedicaria a Sant Lluís, i es decidí que sobre la porta d’entrada s’hi posés l’escut d’armes del rei en relleu, ben al costat dels escuts del Comte de Lannion i del bisbe Despuig. I a la façana, amb grans lletres, s’hi gravaria aquesta inscripció: DIVO LUDOVICO SACRUM DEDICAVERE GALLI. AN. MDCCLXI»
(Temple que els francesos van dedicar a Sant Lluís).

 

VI –  La comunitat grega de Maó

El conflicte que va mantenir la Gran Bretanya a Flandes i l’Europa central provocà que Menorca patís greus restriccions en els intercanvis comercials, però convertí el port de Maó en una activa base corsària contra les potències borbòniques, Espanya, França i les Dues Sicílies, atès que les autoritats britàniques donaren força patents de cors i molts estrangers fixaren la seva residència a Maó o a Es Castell. Entre aquesta nova gent que recalà al port Maó és forçós que destaquem la colònia dels grecs, la qual assoleix tanta importància (ètnicament i econòmicament), que l’any 1745 demana al Governador Wynyard que, a l’empara de les lleis britàniques vigents, li permeticonstr uir una església on els seus membres puguin ser batejats, puguin casar-se, sepultar-se i, en definitiva, celebrar el culte escaient a la seva pròpia religió.

Wynyard posà en marxa la sol•licitud presentada, i féu que el monarca autoritzés l’erecció d’aquesta església, que no seria catòlica de ritu ortodox, sinó verament ortodoxa. No cal dir que la notícia va caure com una bomba entre els catòlics menorquins i, més encara, entre l’estament eclesiàstic, per al qual l’erecció d’una església dissident de l’apostòlica romana era un fet tan impensable com inusitat, i temorosos els jurats que, amb les noves pràctiques religioses, sofrís mancaments la religió catòlica, s’apressaren a escriure al vicari general, que era el Dr. Miquel Morera. L’escrit, datat el 3 de febrer de 1746, no va trigar a merèixer la deguda resposta del prevere, el qual es va dirigir als jurats dient que «en breus dias es pendrá la deguda resolució, que participaré á V. Mags., de cuya rectitud, y Christiandat me aseguro no omitiran diligencia alguna, per estorvar, y impedir el nou Ritu, que se intenta».

El Dr. Morera reuní tots els membres de les diverses universitats menorquines i també representants de la Junta d’eclesiàstics, on s’acordà que «caso de ser erigida la Iglesia que se proponen los griegos sin previo permiso de su Santidad se haga saber a los fieles cristianos en los púlpitos de todas las parroquias de la Isla que aquella Iglesia no es Cristiana Romana ni legalmente erigida, que persona alguna no podrá acudir a ella para recibir algún Sacramento, oír predicar, mirar ni advertir ninguna función de la misma y que en ella se hará: porque de otra manera incurrirán en las censuras que dispone el Derecho Canónico; que no atiendan a las tales funciones ni se les dé aquella veneración que se debe dar a semejantes ritos aunque se pretenda por algún Eclesiástico de la Iglesia griega llevar en algún acto el Santísimo Sacramento de la Eucaristía».

Acordaren també acudir a la Cort Romana per mitjà d’un representat perquè el Papa, assabentat del cas, es dignés dictar les providències més convenients al benefici espiritual de les ànimes dels menorquins. De fet, aconseguiren ajornar el projecte que aquests volien dur a terme, perquè quatre anys després que el monarca britànic hagués permès la construcció de l’església ortodoxa el temple encara no s’havia aixecat. William Blakeney, que assumí el comandament superior de Menorca el 10 de juny de 1748 en substitució de John Wynyard, va heretar el conflicte entre el clergat illenc i la comunitat grega maonesa. Conscient, però, que no podia deixar en mal nom el govern de Sa Majestat Britànica, que d’alguna manera quedava en entredit si es desobeïen les ordres reials, cridà el vicari general i els representants del clergat per fer-los present que el que havia disposat en favor dels grecs a la primera resolució de 28 de novembre de 1745 «se llevara a su debido efecto y que si cualquiera de ellos u otras persones hicieren uso de cualquier medio pública o privadamente para impedir la ejecución de la obra [la construcció de l’esmentada església ortodoxa] incurrirían en alto desagrado de S.M.; que prevendría, como se tenía ya ordenado, a los Jueces diputados de las Universidades y demás magistrados de Menorca para que dieran su asistencia con el fin de que sus órdenes fueran cumplidas, advirtiéndoles de paso que, en caso de que los griegos no encontraran localidad suficiente para la construcción de su templo y cementerio, se les daría terreno suficiente y gratuito del perteneciente a la Corona».

Davant aquesta actitud tan enèrgica del governador, el vicari general, Dr. Morera, va creure prudent retractar-se de la seva conducta i es plegà a la voluntat de Blakeney. Finalment, doncs, el temple ortodox s’acabaria construint al cós de Gràcia, i seria dedicat a Sant Nicolau de Myra (Bari, per als catòlics). Avui, aquest temple pertany novament a l’Església catòlica. És l’església dita de la Concepció.

 

III – L’esquer d’un bisbat propi

Tan bon punt el governador Richard Kane va veure que la seva relació amb els principals representants de l’Església catòlica a Menorca vindria marcada pels enfrontaments i les desavinences,cregué -i amb ell els seus superiors- que la solució només podia venir d’una ruptura amb el bisbat de Mallorca i amb l’erecció d’un nou bisbat exclusiu per a l’illa de Menorca.

Durant una estada a Londres per preparar el projecte de constitució de la diòcesi, Kane va mantenir una estreta relació amb l’arquebisbe de Canterbury, William Wake, amb el qual seguiria una rica correspondència, que ens ha revelat Bruce Laurie.

En una d’aquestes cartes Kane explica a l’arquebisbe que ha escrit a Lord Carpenter (governador principal de Menorca) recomanant-li la necessitat imperiosa de crear un bisbat a l’illa, que no fos responsable davant Mallorca sinó davant del Papa de Roma, per evitar els perills de connexió amb els interessos borbònics. Kane pensava ja en una persona en concret: l’antic vicari general Manuel Mercader, probritànic que havia fixat la seva residència a Londres després que el bisbe de Mallorca l’hagués destituït. D’aquesta manera, la nova diòcesi quedaria subjecta a la Santa Seu i el Papa seria, per tant, el seu únic superior eclesiàstic, la qual cosa faria que el bisbe pogués ser afí als nous dominadors, ja que no tindria cap dependència d’autoritats espanyoles. Alhora es resoldria el problema de les rendes episcopals, que no haurien de sortir de Menorca. L’error de càlcul de Kane va ser pensar que la creació del bisbat seria una manera de posar els menorquins de la seva part, però, com era previsible, el pla se n’anà en orris a causa de l’oposició aferrissada del clergat i de les institucions de l’illa, que s’adonaren tot d’una del parany. Si des del concili de Constança (1418) els menorquins havien reclamat de manera reiterada un bisbe propi, ara s’hi oposarien amb la mateixa força. Tampoc Roma va veure amb bons ulls la creació d’un bisbat, el patronat del qual quedava en mans del rei de la Gran Bretanya, cap de l’Església anglicana.

El tinent governador no es donaria per vençut davant la negativa de l’Església, i tornaria a l’afer del bisbat el gener de 1723, intentant atreure les autoritats de Maó, ciutat on Kane havia trasllat els tribunals reials. De fet, els jurats de Maó van remetre una carta als seus col.legues ciutadellencs tot proposant que es demanés al Papa el nomenament d’un bisbe per a Menorca, argumentant que seria la solució per tancar els litigis religiosos. Però la Universitat de Ciutadella i General de Menorca s’hi oposà.

Diguem que els esforços de Kane -com també els que duran a terme els futurs governadors- per controlar el clergat no estaven molt lluny de la política regalista que, en aquella mateixa època, practicaven moltes monarquies catòliques, incloses la francesa i la espanyola. Però el problema no era exactament aquest, sinó les insalvables diferències religioses que els separava d’una potència dominadora confessionalment anglicana que, a més, discriminava durament els catòlics. Sigui com vulgui, la poderosa mediació del monarca espanyol i les intervencions que va dur a terme el capítol de canonges de la catedral de Mallorca davant el sant Pare van fer que Benet XIII dictés un breu per reduir el Govern Britànic «á la legitima y verdadera interpretación de las Capitulaciones de Utrecht sobre el libre uso de la Religion Catholica; y para el caso de no poderse conseguir propuso el arbitrio de que en cambio de crear un nuevo Obispo de Menorca, independiente del de Mallorca, se nombrase por Su Santidad un Vicario General con patente del Obispo de Mallorca, con facultad de Ordinario, creándole Obispo in partibus, para ordenar, consagrar, y hacer todo lo peculiar al Obispo de Mallorca, con señalamiento de congrua en las rentas pertenecientes á este, en aquella Isla».

No tenim constància que l’expedició d’aquest breu papal es dugués a la pràctica ni que augmentés en els termes indicats les competències del vicari general, però el cert és que la llarga pugna entre Kane i els eclesiàstics menorquins acabaria amb una certa derrota del tinent governador. Aquest aconseguiria el més important: que el Sant Ofici fos abolit i que també fos efectiva la prohibició de donar asil a desertors i criminals dins les esglésies, però el compliment de la resta d’exigències que havia fet el governador va ser escàs o nul, i la iniciativa d’erigir un bisbat a l’illa sota el patrocini del rei de la gran Bretanya fracassà.

II – Sota el mandat de Richard Kane

Traspassa da l’illa a domini de la Gran Bretanya pel Tractat d’Utrecht (1713), el tracte del primer tinent governador Richard Kane amb el clergat va ser explosiu. L’enfrontament sorgí de la
diversa interpretació que es podia fer de l’article 11 d’aquest en relació a l’Església catòlica i a la llibertat de cultes, però també -i sens dubte- a causa del pes que tenia el clergat a la vida menorquina, atès el considerable nombre de persones que en formava part.

John Armstrong, primer historiador que ens parla en profunditat del segle XVIII, observa la composició de l’Església menorquina a l’inici de la dominació britànica en un text no exempt de crítica. Diu: «En 1713, había en Menorca 85 monjas, 140 frailes y 75 del clero secular, en junto 300 personas; y si calculamos el número de habitantes en 27.000 almas, como pienso que las hay, esta pobre isla mantiene sin trabajar 1 por 90 de toda su población; siendo así que Inglaterra no tiene un clérigo de la Iglesia establecida por 300 de los seglares; y como éstos en Menorca profesan el celibato y son estrictos modelos de continencia, su número revela fácilmente la despoblación y pobreza del país».

Entre el clergat que formava l’Església de Menorca hi havia persones procedents d’altres indrets (espanyols), que es mostraren tant o més contràries que els menorquins l’acceptació de la nova sobirania i a la ingerència que, sobre l’Església catòlica, volia exercir l’autoritat britànica, la qual, des del primer dia, va intuir que l’estament eclesiàstic esdevindria el seu pitjor enemic. L’historiador Riudavets ens dóna xifres força coincidents amb les d’Armstrong. Aquesta profusió de clergues és el que explica que, des del primer dia, Richard Kane vagi ser molt belligerant. Els menorquins -també el govern del rei d’Espanya, Felip V, i la Santa Seu- interpretaven l’article 11 del Tractat d’Utrecht en un sentit ampli, de respecte íntegre als drets i privilegis de l’Església tal com aquests es reconeixien i s’exercien abans de la transferència de domini a la Gran Bretanya. Kane, en canvi, considerava que una cosa era la lliure pràctica de la religió catòlica i una altra molt diferent els grans privilegis de què gaudia l’estament eclesiàstic. Per al tinent governador, la clàusula que matisava «que para la conservación de esta religión [católica] en aquella isla se tomen aquellos medios que no parezcan enteramente opuestos al govierno civil y leyes de la Gran Bretaña», no l’obligava, ni de prop, a respectar les prerrogatives socials i econòmiques del clergat. Richard Kane era un protestant convençut, nascut a l’Ulster, havia lluitat de jove del costat protestant en la famosa batalla del Boyne (símbol encara avui de l’amarga lluita entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord), i presenciat, després de la derrota del rei Jaume II, l’aplicació de les «lleis penals» contra els catòlics del seu país. Tenia, doncs, poques simpaties envers els catòlics, circumstància que s’agreujava encara més aplicada a l’illa de Menorca pel fet que aquesta no constituís una diòcesi independent, sinó que formés part del bisbat de Mallorca, vassall del rei d’Espanya.

A pesar que hi va haver intents de diàleg, hem de constatar que, des d’un primer moment, el clergat va ser el centre de la resistència passiva contra els nous dominadors. Però també hem de convenir que Richard Kane i els altres governadors que Londres destacà a l’illa van respondre amb la mateixa intransigència. Una de les primeres mesures que Kane adoptà va ser la confiscació de les rendes del bisbe i del capítol de Mallorca (unes 4.000 lliures anuals, que foren aplicades a les obres de fortificació), confiscació que va anar seguida, el 1714, d’un primer decret que retallava molt la jurisdicció eclesiàstica. De totes aquestes mesures, la més lògica des del punt de vista del governador va ser la més discutida: la supressió del Sant Ofici de la Inquisició. Però era del tot comprensible que no es permetés l’existència d’un tribunal que no sols entenia en les causes de fe -teòricament hauria hagut de perseguir els mateixos dominadors protestants-, sinó que era alhora una formidable estructura de control ideològic i social que, a més, depenia jeràrquicament del tribunal de Mallorca i del Suprem Consell de la Inquisició de Madrid, és a dir, d’una potència estrangera i hostil. Així i tot, els funcionaris de la Inquisició continuaren actuant a l’ombra de manera precària, passant informació als seus superiors del tribunal de Mallorca sobre la situació religiosa de l’illa o informant sobre els casos que se’ls requeria.

I – L’estructura eclesial menorquina de 1287 fins al 1795 

A partir de la conquesta catalana de 1287, i especialment del Pariatge de 1301 (document que estableix l’organització eclesiàstica), les institucions que formaran l’Església menorquina com, en general, l’Església espanyola- seran el bisbe (en aquest cas el de Mallorca), el paborde (que representarà el bisbe a l’illa), i més tard, el vicari general, que presidirà la Cúria i el Tribunal eclesiàstic. Les parròquies conformaran l’estructura local als nuclis poblats, i en diferents indrets s’aniran instituint al llarg dels segles convents i monestirs que acolliran els religiosos dedicats a la vida conventual o monàstica.

A mitjan segle XV s’instaura el Tribunal del Sant Ofici, que coneixem com la Inquisició (conegut també com la Suprema). Aquest el vèrtex del qual era a Madridés, en realitat, un tribunal eclesiàstic amb clares ramificacions polítiques, concebut com un instrument poderós per controlar la dissidència religiosa.

Per butlla de Bonifaci VIII, de 18 de juliol de 1295, l’Església de Menorca va quedar adscrita a la diòcesi de Mallorca, i a pesar dels diversos intents dels menorquins per obtenir un bisbat propi, Menorca no aconseguirà independitzar-se de Mallorca  fins a les acaballes del segle XVIII (1795). El fet de no ser diòcesi i de no poder gaudir de bisbe ni de catedral empobria la vida espiritual i intel.lectual de l'illa, ja que, estant la comunitat eclesial menorquina subjecta als bisbes de Mallorca, aquests la visitaven molt de tant en tant. La primera visita pastoral documentada és la del bisbe Diego de Arnedo, l’any 1568, i fins disset anys més tard, no va tornar a efectuar-ne cap altre. L’any 1582, el bisbe Vich y Manrique de Lara escrivia al paborde Martí: «Yo estoy todavía con el deseo acostumbrado de pasar a esta isla. Placiendo a Dios ahora que cesará la nueva de los moros, ofreciéndome ocasión y dándome Dios salud, no dejaré de ejecutar mi intento». Finalment, la va fer el mes de març de 1585 i va ser l’única del seu llarg pontificat. A les visites pastorals, els bisbes administraven el sagrament de la confirmació, visitaven els temples, comprovaven el funcionament de les institucions dependents de les parròquies, com les obreries, i dictaven ordinacions tendents a la millora dels edificis eclesiàstics i
els seus ornaments, el culte o la catequesi. Subjecte a l’autoritat episcopal, la figura que, de fet, governava l’Església menorquina era el paborde, amb les prerrogatives que li reconeixia el Pariatge de 1301. Dotat, doncs, de gran autonomia, aquest càrrec duia aparellat el de rector de la parròquia de Santa Maria de Ciutadella, que era de patronat reial i exercia certa jurisdicció i drets de visita sobre lesaltres parròquies de l’illa, sota la dependència de l’ordinari de Mallorca. El paborde era l’únic que assistia als sínodes diocesans en representació del clergat menorquí, ateses les dificultats del desplaçament.

El nomenament, doncs, d’aquest requeia sempre en un clergue que tenia el favor del rei i es beneficiava de les rendes del càrrec, però abans de la reforma tridentina, més d’un cop, el nomenat no es traslladava a Menorca per exercir-lo directament. La situació canviaria a partir de 1567, quan Felip II nomenà paborde el clergue alaiorenc Marc Martí Totxo. Aquest exercí el càrrec durant mig segle, fins a la seva mort, l’any 1617. Aleshores,les disposicions tridentines havien decretat l’obligació de residència dels clergues allà on havien d’exercir el seu ministeri,
i aquest deure obligava també els bisbes i, naturalment els pabordes, que, des del nomenament de Marc Martí, sempre residiran a Menorca.

Una altra peça essencial en el govern de l’Església menorquina era el vicari general, que, cap al segle XV, s’introdueix dins l’estructura eclesiàstica. Nomenat directament pel bisbe de Mallorca, el vicari general era el delegat d’aquest a l’illa, amb potestat judicial per jutjar les causes civils i eclesiàstiques originades entre els habitants de l’illa amb fur eclesiàstic. El vicari general presidia, doncs, la cúria o tribunal eclesiàstic, radicat a Ciutadella, i les sentències que dictava podien ser apel.lades davant la cúria episcopal de Mallorca.

L’existència de dues autoritats eclesiàstiques a l’illa -paborde i vicari general- provocà, però, seriosos problemes que es van resoldre a partir de la segona meitat del segle XVI, quan el bisbe de Mallorca Juan Vich i Manrique de Lara (1573-1604) decidí que Marc Martí Totxo assumís conjuntament els càrrecs de paborde i vicari general.