Marc Martí Totxo: l’home i el seu temps

La petjada de Marc Martí a la història de Menorca

No gaires coses destacables succeïren en els últims anys de la vida de Marc Martí, que sembla que acusava cada cop més la decrepitud pròpia d’una edat tan avançada. A més, almenys des de la seva primera estada a Madrid, arrossegava una malaltia que es manifestava en atacs de migranya que en ocasions el deixaven prostrat llargues temporades. El 23 de març de 1616 ordenà les seves darreres voluntats en el codicil que deixà en mans del notari Francesc Bruy. L’acta de defunció no ens diu el dia exacte de la seva mort. Sí precisa que havia rebut els sagraments i que rebé sepultura «en lo carner davant lo altar major» de la parròquia de Santa Maria de Ciutadella, avui
catedral. Amb ell es tancava tota una època de la història de Menorca.

A quatre segles de la mort del paborde, no cal dubtar que Marc Martí fou un dels protagonistes més importants de la Menorca del segle XVI i començament del XVII. Li tocà viure temps molt durs
en una illa fronterera i amenaçada, amb una societat que s’estava aixecant de nou després del trasbals de la Desgràcia, dividida i enfrontada amb bàndols oligàrquics que pugnaven pel poder i la infl uència. D’altra el paborde Martí és, segurament,el personatge d’aquesta època sobre el qual disposam un major cabal de documentació de tota mena. Però la seva biografi a completa, fonamentada i contextualitzada, encara està per fer. El meu propòsit ha estat intentar exposar
els trets fonamentals d’una densa biografia plena de clarobscurs i de contrastos, tot passant revista als múltiples caires del personatge: el tenaç negociador amb la cort; l’espia i rescatador de
captius en terres otomanes; l’eclesiàstic reformador; el reconstructor dels temples devastats de Ciutadella; l’inquisidor temut i confl ictiu que no dubtava en enfrontar-se als governadors i a perseguir aquells que, com Joan Seguí, podien perjudicar els seus interessos; i el cap d’un dels bàndols oligàrquics que permeté l’enriquiment dels seus familiars i protegits. Caldria afegir-hi el Marc Martí escriptor, per l’interès que mostra el seu epistolari recollit en els dos volums de la «Jornada de Constantinoble» que, en l’opinió de Josefi na Salord i Joan F. López Casasnovas, «són un tresor documental que palesa un ús lingüístic del català -una literatura- sentit, viu i funcional» que ens atraquen a la prosa privada de l’època. Entre els seus nombrosos documents n’hi ha molts escrits també en castellà i alguns en italià. Destaquen, tanmateix, els passaports originals redactats en turc i un interessantíssim vocabulari turc-menorquí que ja fou publicat per Rafael Oleo l’any 1876.

M’he referit a Marc Martí com una personalitat complexa i a vegades contradictòria. D’acord amb el que avui sabem del personatge els elogis que li tributaren Joan Ramis i Gabriel Vila s’haurien de matisar molt. Però tampoc hem de caure en l’extrem contrari i oposar una llegenda negra a la versió  amable i abnegada del personatge que ens havia transmès la historiografi a illenca fins fa poc temps. Tal volta el problema de Marc Martí ja ho havíem insinuatfou que concentrà massa poder durant massa anys i, com digué l’intellectual catòlic de l’època victoriana Lord Acton, si  el poder tendeix a la corrupció, el poder absolut corromp de manera absoluta. En temps de Marc Martí i ara.

En la nostra època no és gens rar extrapolar de manera acrítica els valors del segle XXI -que nosaltres no poques vegades transgredim- a edats en les quals vigien unes estructures socials i
culturals molt diferents. Marc Martí és fi ll del seu temps, d’una societat que en paraules del seu coetani Miguel de Cervantes, vivia en un segle de ferro, i de la qual un altre contemporani, l’anglès
Robert Greene, escrivia l’any 1592 que «Aquesta és una edat de ferro en que la iniquitat tenia les de guanyar». Més que dictar judicis morals de la història, més aviat es tracta d’acceptar i assumir
el passat tal com és, complex i ple de matisos, com ho són totes les èpoques i, per suposat, totes les persones que al llarg dels segles han contribuït a construir, amb major o menor mesura, amb
els seus encerts, febleses i errades, la nostra realitat actual. I en aquest sentit, bé que la fi gura de Marc Martí i Totxo, que ho fou tot en la Menorca del segle XVI, mereix esser estudiada i recordada

Miquel Àngel Casasnovas