Parròquia de Sant Climent

Direcció:
Plà de Sant Climent,10
GPS: 39°52’18.4″N 4°12’28.8″E
CP.
07712
Telèfon
971153074
Mail
Responsables
Rector
Mn. Joan Tutzó Sans
.
.
TITULAR DE LA PARRÒQUIA
HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA

L’any 1301 Jaume II de Mallorca ordenà que al lloc conegut com Mussuptà, al sud de Maó, hi hagués una capella depenent de la parròquia de Santa Maria. El rector de Santa Maria hi estaria obligat a dir missa una vegada en la setmana, però sense precisar quin dia ho havia de fer. Res més sabem d’aquesta capella fins el segle XVII. La població d’aquella contrada havia anat augmentant i ja eren diverses les famílies que habitaven a la zona de Mussuptà. La primitiva església devia haver desaparegut feia temps, ja que l’any 1640 els habitants dels voltants començaren la construcció d’una nova església. Devia ser aleshores quan es tornà a oficiar missa de manera regular a Mussuptà, però els rectors de Maó la feien dir els divendres, quan els veïns la volien els diumenges. Per això, els habitants de la rodalia protestaren davant de la reina regent Mariana d’Àustria (mare de Carles II, encara menor d’edat). L’any 1669 Carles II ordenà que a l’església de Sant Climent ―la capella ja apareix sota l’advocació de Sant Climent, papa― s’hi celebràs missa cada diumenge. El primer responsable d’oficiar la missa fou el reverend Miquel Pons i Vidal. Els capellans de Sant Climent rebrien com a compensació sis quarteres de blat anuals.

L’església de Sant Climent era considerada un oratori públic i així consta en les actes de la visita pastoral de 1686, les quals palesen l’existència del mobiliari i els ornaments litúrgics per a la celebració regular del culte. Diversos obrers, un d’ells eclesiàstic, tenien cura de la capella. Aquesta primitiva capella no era gaire gran, tenia una única nau i una porxada a l’entrada. El creixement de la població de la zona de Mussuptà, impulsada per l’expansió de la vinya i la fragmentació de la propietat agrària, aconsellà d’ampliar l’església, potser a mitjan segle XVIII, allargant la nau. El resultat fou un edifici desproporcionat, molt llarg i estret. Les obres estaven acabades l’any 1784. Més tard, ja al segle XIX, s’hi afegiren dos àmbits a banda i banda del presbiteri, resultant una planta en forta de T.

La població també creixia i a l’inici del segle XIX es volgué planificar la trama urbana d’una nova població que portava el nom del titular de la capella, Sant Climent. L’any 1817 es dissenyà el plànol de la població seguint una trama ortogonal, en la línia dels pobles des Castell i Sant Lluís. En el cas de Sant Climent, la trama urbana es distribueix a l’entorn de l’església, que està precedida per una plaça espaiosa. A partir d’aquí s’organitza la retícula de carrers rectes i paral·lels, tallats per uns altres en sentit perpendicular tot delimitant les illes de cases com un tauler d’escacs. El fet que el bisbe Jaume Creus i Martí elevàs l’oratori de Sant Climent a vicaria l’any 1818, amb pica baptismal i llibres sagramentals propis, posa de manifest la importància que anava guanyant el lloc. La vicaria de Sant Climent depenia encara de la parròquia de Maó fins que el 1877 el bisbe Manuel Mercader l’elevà a la dignitat de parròquia.

L’Arxiduc Lluís Salvador ens proporciona una descripció de l’església de Sant Climent, poc abans de 1890: «La petita església compta, a la dreta, amb un senzill campanar coronat per una creu, i presenta un pòrtic amb arc de mig punt. L’interior ofereix de sobte una cúpula sustentada per suports cuneïformes i, just al darrere d’una volta ogival, una altra de més petita que cobreix el creuer; a l’esquerra, una volta cruciforme addicional i la sagristia».

Tanmateix, l’església feia temps que es trobava en mal estat i l’any 1884 es creà una Junta d’Obra per construir un nou temple parroquial. Els plànols foren dibuixats l’any 1889 per l’arquitecte català Antoni Vila Palmés i la primera pedra es va posar l’u d’octubre del mateix any, essent l’ecònom Eduard Turmo. El projecte de Vila Palmés seguia les pautes de l’estil neogòtic i el resultat fou una església de tres naus separades per columnes de secció lobular. A la banda del creuer, la projecció dels murs cap a l’exterior allargant el transsepte i el presbiteri acabat en absis, li donen una aparença de creu llatina. El material utilitzat és el marès, però dels capitells cap amunt es fa servir el formigó. L’interior es diàfan gràcies a la llum que penetra pels rosetons i els finestrals. La façana, en canvi, té poc interès arquitectònic i segueix un esquema neogòtic senzill, obra del mestre de cases Manuel de los Ríos. L’església actual ocupa el mateix emplaçament de la primitiva i la seva construcció fou molt lenta, de manera que no quedà totalment acabada fins l’any 1950.