Parròquia de Sant Cristòfol

Direcció:
Plà de l’Església
GPS: 39°56’48.1″N 4°02’59.1″E
CP.
07749 – Es Migjorn Gran
Telèfon de contacte
971370020
Mail
psantcristofol@gmail.com
Responsables
Rector
Mn. Francesc Triay Vidal
.
.
TITULAR DE LA PARRÒQUIA – Sant Cristòbal  / Sant Cristòfol

La literatura y el arte han tejido unas hermosas guirnaldas con las que han adornado la figura de este mártir del siglo III, que dio su vida por la fe de Cristo. Su
testimonio ocurrió probablemente en la persecución de Decio, emperador que pretendió eliminar el cristianismo imponiendo un signo de apostasía por parte de los fieles, al exigir a todos los habitantes del Imperio ofrecer un sacrificio a los dioses.

El nombre de Cristóbal (Cristoforos) significa portador de Cristo. Según los relatos literarios referentes a este santo, él era un hombre alto y forzudo que quiso
poner esas cualidades suyas al servicio de los caminantes que debían vadear un río. Fray Paulino de la Estrella lo comenta en sus versos de este modo: «Vive Dios que habéis tomado, / Cristóbal, buen ejercicio; / pues al fin en ese oficio / tanto a Dios heis agradado, / que os ha hecho su privado /caminando ambos a dos». Se refiere a que se le manifestó Jesús enforma de un niño, al llevarlo sobre sus hombros al pasar el río.

El obispo y escritor húngaro Tihamer Thot, con acertado simbolismo teológico, dice que san Cristóbal fue portador de Cristo de cuatro maneras: sobre sus hombros al pasar el río, en sus labios por la confesión de la fe, en su corazón por el amor, y en todo su cuerpo por el martirio. San Cristóbal ha sido considerado protector de caminantes, viajeros y peregrinos, de cocheros y transportistas, así como finalmente de los conductores y pasajeros de los automóviles. Lo invocaban con piedad desde antiguo quienes recorrían el camino de Santiago. Su festividad, en efecto, coincidía con la del Apóstol el 25 de julio, si bien en España se trasladó al día 10, para que pudiera celebrarse de un modo más propio y específico. En la catedral de León, situada en dicho «camino», su figura aparece con proporciones gigantescas junto a una puerta del templo, caso que se repite en otros lugares, también en Iberoamérica.

Así lo he visto en la catedral del Cuzco y en una iglesia rural de un pueblo llamado Andahuaylias que está tan adornada de muchas pinturas de estilo cuzqueño, de tal manera que ha sido llamada «la capilla Sixtina de los Andes».

El culto de este santo goza, pues, de una notable universalidad, y en Menorca lo honra con singular devoción el muy peculiar y atractivo pueblo de Es Migjorn Gran.

Guillermo Pons

HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA

A les terres meridionals del centre de Menorca, dins del que era l’extens terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda, s’anà configurant lentament el que amb el temps seria es Migjorn Gran. El terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda era un dels quatre districtes municipals en què es dividia Menorca. A diferència dels altres, però, estava format per dues parròquies: la de Sant Martí des Mercadal i la de Sant Bartomeu de les Ferreries, a la qual pertanyien les terres des Migjorn Gran. Cap al segle XV, el seu territori es dividia en 8 grans alqueries, que serien les matrius de la quarantena de llocs actuals. La gran alqueria de Binicodrell ocupava una posició central i per aquest motiu, una cruïlla de camins. A poc a poc, les grans possessions inicials s’anaven subdividint, alhora la població augmentava. Però a més de les famílies pageses que vivien als llocs, al final del segle XVI i primeres dècades del XVII ja trobam famílies de jornalers que vivien en barraques i fins i tot coves, disperses per la contrada (Binicodrell, Ses Fonts Rodones). Aquests jornalers treballaven a les grans possessions properes, però també tenien cura de petits horts i vinyes. L’any 1624 la comunitat dels pares agustins del convent del Socors de Ciutadella adquirí les possessions de Binicodrell de Dalt, Binicodrell de Baix i Sa Vall. Ben prest, un frare agustí passà a residir a Binicodrell per tenir cura dels treballs que es realitzaven a la nova propietat monàstica. Els frares també edificarien una petita capella a Binicodrell de Dalt que degué ser utilitzada pels pagesos i jornalers de les rodalies per estalviar-se d’anar a Ferreries. Aquesta situació es regularitzà abans de 1745, quan s’atorgà permís per a celebrar missa en la capella dels agustins. En aquests moments, els migjorners ja estaven forjant una identitat col·lectiva diferenciada de la resta dels ferreriencs.

Però la petita capella aviat es mostrà insuficient per a les necessitats d’una comunitat que no feia més que créixer. Per això, projectaren construir una nova església més capaç i que, a més, els pogués donar tots els serveis espirituals. L’any 1769 aquesta església ja s’havia construït i el 21 de juny d’aquell any, 63 habitants de la zona encapçalats per Cristòfol Barber i Ametller adreçaren un escrit al vicari general de Menorca perquè visitàs i beneís la nova església, fet que el vicari general delegà en el prevere Antoni Pizà. La visita es realitzà el 27 de juny i pocs dies més tard, el 3 de juliol, la capella major de l’església, dedicada a Sant Cristòfol, era beneïda pel vicari de Ferreries Llorenç Pons.

L’església beneïda l’any 1769 no era cap vicaria ni parròquia, sinó un simple oratori públic, i encara molt incomplert. En realitat, només s’havia beneït la capella major, per la qual cosa els migjorners procuraren prosseguir amb l’ampliació de l’església, que acabaria ocupant el que ara són els tres primers trams de la nau; l’absis es trobaria al lloc que ocupa el creuer. Tampoc es conformaven amb que fos només un oratori i feren gestions per aconseguir que s’hi erigís una vicaria, sufragània de la parròquia de Sant Bartomeu. Val a dir que fou un procés enrevessat perquè el rector de Ferreries, Antoni Roig, es negà a les pretensions dels migjorners. Finalment, el 16 de maig de 1775 el bisbe de Mallorca Juan Díaz de la Guerra decretava la creació de la vicaria perpètua. El primer
vicari fou Llorenç Pons Camps.

Mentrestant, continuava la construcció de l’església, que cap al final de segle XVIII ja estava pràcticament enllestida. El conjunt ens mostra una construcció de gran senzillesa arquitectònica. L’edifici és de nau única, amb capelles laterals comunicades, creuer cobert amb cúpula de mitja taronja i finestrons que li donen una notable lluminositat. Els trams de la nau, les capelles laterals i els braços del creuer estan coberts amb volta de canó. La capçalera inicialment era quadrangular, però a mitjan segle XIX es reformà afegint l’absidiola semicircular, amb la seva ornamentació consistent en estries de marès concèntriques sobre la hemiesfera. També s’allargà la capella del Santíssim (1861) i s’aprofundiren les tres primeres capelles del costat de l’Epístola (1880).

El 20 de setembre de 1812 el bisbe Pedro Antonio Juano emprengué una important reforma parroquial que inclogué la promoció de la vicaria perpètua de Sant Cristòfol en parròquia, amb la categoria de rectoria d’entrada. Enguany, idò, Sant Cristòfol celebra el seu bicentenari com a parròquia. El primer rector seria Francesc Sintes Pons. L’any 1877, el bisbe Manuel Mercader la declararia parròquia d’ascens. La vicaria, primer, i la parròquia, després, galvanitzaria els migjorners com a comunitat diferenciada. En esdevenir la independència municipal entre 1820-23 i, de manera definitiva, el 1989, el districte parroquial de Sant Cristòfol seria la base del terme municipal.

Miquel Àngel Casasnovas