Parròquia de Sant Lluís

Direcció:
Carrer sant Lluís
GPS: 39°50’57.0″N 4°15’29.4″E
CP.
07710 – sant Lluís
Telèfon
971150111
Mail
Responsables
Rector
Mn. Jesús Llompart Díaz
.
.
TITULAR DE LA PARRÒQUIA
HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA

Des del segle XVI s’havien anat configurant al que avui és el terme municipal de Sant Lluís diversos agrupaments de cases o casolanies, que a mitjan segle XVIII ja estaven ben consolidades: ses Barraques, Consell, Biniparrell, s’Ullastrar, Binifadet i es Pou Nou. La població disseminada en aquella zona era de devers 400 persones. Després de la conquesta francesa (abril-juny de 1756) el bisbe de Mallorca Llorenç Despuig va fer una visita pastoral a Menorca. Els habitants del que aleshores era el sud del terme de Maó van demanar al bisbe la construcció d’una església per atendre les necessitats espirituals de la població de la contrada, que així no es veuria obligada a anar fins a Maó. Justament en aquell moment els ocupants francesos projectaven la creació d’una nova població a la zona de la garriga de Binifadet. La construcció de l’església seria, idò, un motiu per aglutinar una població que aleshores vivia dispersa.

El principal promotor del projecte va ser el cap de l’administració civil francesa a Menorca, Antoine de Causan. Amb una partida de diners aportada pel govern francès i pel bisbe de Mallorca, l’any 1760 s’iniciaren les obres d’acord amb el projecte dissenyat per l’arquitecte Antoine d’Allemand, sota la direcció del seu fill Hilarion Louis, que es trobava a Menorca en la seva qualitat d’oficial de les tropes ocupants. L’església estaria dedicada a Sant Lluís, rei de França, en honor al monarca d’aquell moment, Lluís XV. La construcció anà progressant a bon ritme, però no estava lluny d’estar acabada quan els francesos hagueren d’abandonar Menorca l’any 1763, en compliment de les clàusules del Tractat de París.

La urbanització de la nova població va anar en paral·lel a la construcció de l’església. La vila de Sant Lluís va ser el primer dels pobles planificats d’acord amb els paràmetres de l’urbanisme il·lustrat. El plànol urbà fou projectat per l’intendent Causan i consistia en una retícula de carrers rectes que es tallaven perpendicularment, la qual cosa era tota una novetat a Menorca. L’església ocuparia una posició central en la trama urbana i actuaria com a element ordenador del conjunt i punt de referència de tota la contrada, atès que era amb diferència l’edifici més alt.

Antoine d’Allemand havia projectat el temple de Sant Lluís d’acord amb les pautes de l’arquitectura neoclàssica. El resultat fou un edifici exempt, lluminós i de proporcions harmonioses. L’interior és de planta de nau única i capçalera rectangular, sense diferenciació amb la capçalera. La nau està dividida en tres trams dividits per arcs faixons. La coberta és de volta d’aresta simple. Les sis capelles laterals, tres a cada costat, s’obren a la nau principal mitjançant un arc de mig punt. La capella major o presbiteri s’obre també a la nau mitjançant un arc concebut com un arc de triomf, delimitat per dues pilastres. Als peus de l’església hi ha el cor, en una tribuna sostinguda per una volta de creueria. Pel que fa a la façana, s’organitza mitjançant tres arcades que inicialment donaven accés a un pòrtic exterior. L’any 1806 aquest pòrtic s’eliminà per allargar l’església i construir el cor. Aquesta reforma resultà molt polèmica, ja que el pòrtic era molt apreciat per la població. Sobre les arcades de la façana hi trobam la inscripció llatina que recorda que el temple va ser dedicat pels francesos a Sant Lluís: Divo Ludovico Sacrum Dedicavere Galli An. MDCCLXI”. Un frontó triangular amb les armes del rei de França esculpides al seu interior, remata el cos superior de la façana.

Les obres de l’església s’acabarien durant la segona etapa de la dominació britànica. Quan l’any 1782 el bisbe de Mallorca Pedro Rubio Benedicto visità Sant Lluís, trobà les obres gairebé enllestides. El campanar no s’acabaria fins 1793, encara que fou reformat al segle XIX segons un projecte del bisbe Manuel Mercader, que hi afegiria les imatges dels quatre evangelistes. Aquestes escultures, però, foren destruïdes durant la Guerra Civil.

A partir de juny de 1783 l’església comptava amb un capellà i el 9 d’octubre d’aquell any es procediria a la seva benedicció i inauguració. El 27 de novembre de 1789 el bisbe Rubio constituí la vicaria perpètua de Sant Lluís, depenent de la de Maó. El primer vicari fou Joan Pons, nomenat el 1790. L’any 1807 el bisbe Pedro Antonio Juano decretà l’erecció de la parròquia de Sant Lluís, però per les circumstàncies històriques del país el decret episcopal no fou sancionat per Ferran VII fins l’octubre de 1814 i rebé el districte territorial que més tard serviria de base pel terme municipal de Sant Lluís, independitzat de Maó l’any 1904.

Sant Lluís, rei, fou declarat, per votació popular, patró del poble el 14 d’agost de 1825. Com en tants altres llocs, població i parròquia han fet camí junts al llarg dels segles.

Miquel A. Casanovas