Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

ROVIRA BELLOSO, ADÉU!

 En el seu darrer llibre («La fe ajuda a créixer les persones»), publicat el passat 2012, Mn. Rovira Belloso escrivia: «El mes de juny de l’any 2010 vaig sofrir una afecció seriosa: un trombe molt greu em va retenir deu dies a la UCI de l’hospital. Sóc conscient del que representa haver patit i haver superat l’afecció i, en conseqüència, he pensat -parlant des d’un punt de vista religiós – que calia viure més de cara a Déu. Cosa que vol dir insistir en la dedicació a la pregària, a l’espiritualitat, a la lectura, sense afluixar en l’acolliment dels que em vénen a veure o dels que jo vaig a visitar». Rovira Belloso ha viscut 8 anys més després d’aquesta malaltia. El dissabte dia 16 del passat juny moria a Barcelona a l’edat de 92 anys. Havia ensenyat a la facultat de teologia de Catalunya, ha deixat escrits molts de llibres, ha pronunciat incomptables conferències. Per a molts de nosaltres, Rovira Belloso no ha estat solament un teòleg important, sinó també un pastor i un amic.

A Menorca hem pogut comptar amb la seva saviesa en múltiples ocasions tant a l’escola de teologia com també en el conjunt de la diòcesi. No li feia cap vessa venir quan des d’aquí el convidàvem: l’any 1971, a l’escola de teologia, ens parlava de l’Església com a sagrament de salvació; el 1980, ens feia participar de la vivència de Déu en el compromís temporal; el mateix any dirigia encara unes jornades d’estudi per a capellans sobre la identitat del prevere; el 1986, ens ajudava a plantejar-nos què vol dir evangelitzar avui i aquí en el marc de la nostra participació en el congrés sobre l’Evangelització; el 1989, s’encarava als desafiaments d’avui a la fe i a l’Església; el 2001, ens feia viva l’actualitat i el dinamisme del Concili Vaticà II. La llista de les seves vingudes a Menorca podria continuar amb més dates i amb més dades.

Puc afirmar sense dubtar-ne que Mn. Rovira Belloso m’ha ajudat – i crec que n’ha ajudat més d’un de nosaltres- a mantenir el sentit del nostre compromís i, per tant, la nostra esperança contra tota instal·lació en el ja aconseguit, i contra tot derrotisme davant els fracassos. «Des d’una situació de no-amor, de no-fraternitat, d’instal·lació…no podem dir el Parenostre. Seria un déu ideologitzat, el déu clau de volta del sistema vigent. Aquest no seria el Déu impulsor de la justícia inter-humana…», ens deia el 1980. I afegia: «cada vegada que ens reunim per dir el Parenostre ha d’haver succeït qualque cosa en la nostra història gran o petita». Mai separava Déu del compromís per la justícia.

 Plantat sense complexos davant els reptes de la cultura moderna i post-moderna d’avui, Rovira Belloso l’any 1989 al Toro, insistia que la resposta dels cristians davant la indiferència religiosa i la descreença ha de ser dialogal i positiva. «S’ha de partir del respecte, la consideració i l’atenció a la persona i a les coses, però ha de ser també la resposta d’una església que creu en Jesucrist i l’ofereix als homes». En definitiva, «l’única manera de reeixir davant el problema del mal i la duresa de la vida és una fe plena d’esperança que actua des de l’amor sincer».

 El nostre amic Rovira segur que deu haver aprofitat aquests darrers 8 anys de la seva vida a la terra per complir el seu propòsit: «viure més de cara a Déu en la pregària sense afluixar en l’acolliment dels qui em vénen a veure o dels que jo vaig a visitar». Havent travessat l’abisme de la mort, pregam perquè s’hagi trobat cara a cara amb el Déu viscut i estudiat, conegut i sempre desconegut, explicat i pregat, el Déu de Jesús de Natzaret, el  motiu de la seva vida i la raó darrera de la seva esperança. Josep Mª, que visquis per sempre de cara a Déu. Adéu.

 

Joan Febrer

 

publicat al Diari Menorca 8/07/2018