Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

DEVORAR-HO TOT: PER A QUÈ?

 

 L’ànsia de devorar-ho tot és empesa per la insaciable avidesa que ens prem per dintre i des de fora ens estimula: per dintre, el desig de tenir i de xalar sense mesura; des de fora, la incitació constant de la publicitat motor de la societat de consum. Reprimir aquesta ànsia sentida i fomentada desperta objeccions raonables: la repressió no allibera, més tost controla diferint la sortida per vies furtives. Fomentar l’austeritat pot anar contra molts interessos econòmics dels quals poc o molt tots ens en beneficiam.

 Així i tot l’intent extremat de devorar-ho, més prest o més tard, acaba perjudicant la nostra salut integral i corcant l’aspiració a una justa igualtat fraternal entre tothom. L’evangeli de Lluc ens dibuixa, amb nítids perfils, la caricatura d’una vida regida per l’avidesa egoista de devorar-ho tot: «hi havia un home ric que portava vestits de púrpura i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre, de nom Llàtzer, estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, desitjant de satisfer la fam amb les miques que queien de la taula del ric; fins i tot venien els cans a llepar-li les nafres».

 La lliçó de la historieta és ben clara: la situació s’acaba capgirant finalment i el ric veu perdut el seu tren de vida, mentre que el pobre se sent acollit en la companyia d’Abraham. La paràbola és un avís que, en paraules actuals del papa Francesc, sona així: «dejunar és aprendre de canviar la nostra actitud en relació amb els altres i amb les creatures: de la temptació de devorar-ho tot per assaciar la nostra avidesa, passar a la capacitat de sofrir per amor que pot omplir el buit del nostre cor». No es tracta de reprimir-nos per una obligació imposada, sinó de revisar els nostres desigs i orientar-los en la direcció de l’amor que ens edifica com a persones alhora que fomenta la fraternitat.

Ja ens arriben propostes en aquesta línia: «un dia sense cotxe, un dia sense tabac, unes festes sense alcohol…», que podríem allargar amb nous suggeriments: «un dia sense tele, sense carn, sense discursos agressius…». Consider aquestes propostes molt bones si  són educatives i conscientitzadores, i no reduïdes a un dia l’any i prou. Amb tot ens hauríem d’aclarir l’objectiu que cercam amb aquestes abstinències. Jo hi veig una doble finalitat: personal i social.

 Personalment és saludable alliberar-nos dels excessos que ens perjudiquen la salut física i mental. És engrescador experimentar que jo no som la suma de béns acumulats o consumits i sentir que no visc per tenir sinó per ser. Açò en durà a triar només allò que m’ajuda a ser més i millor en capacitat d’estimar. I socialment és bo actuar tenint en compte els altres que, com el pobre Llàtzer, esperen tal vegada desesperançats les miques – les deixalles – de les nostres xauxes i disbauxes consumistes. És bo controlar el consum tenint en compte un planeta que hem de deixar en bones condicions als qui ens seguiran.

 Aquest camí comporta aprendre de dir no, un no raonat i ferm a l’orgia consumista, a l’entreteniment alienador, a la dependència d’allò que ens ve de fora. Renunciar a tot açò és difícil: és el sacrifici per amor. En Francesc Torralba, en un llibre que gos recomanar («Saber dir no. La saviesa que allibera»), escriu: «És insensat creure que, a l’hora de fer opcions fonamentals no cal renunciar a res ni a ningú. Qui es compromet afectivament amb una persona i s’hi casa, renuncia a totes les altres persones d’aquest món. Qui fa l’opció per la paternitat renuncia a molt de temps i espai lliure personal  i es consagra a l’educació del seu fill. Qui fa l’opció de la vida consagrada renuncia a la vida profana amb totes les seves llums i ombres».

 A la sortida d’un funeral per una persona nonagenària que, amb la seva esposa, havia criat, alimentat i educat un munt de fills, una mare es preguntava: «són els nostres joves capaços de sofrir com ho han estat aquestes persones grans?», I concloïa pessimista» «el joves només van a la seva». Aquest és el repte antic i actual: aprendre d’estimar tot renunciant a allò que anul·la o empetiteix l’amor. Que la Quaresma cristiana (i el Ramadà musulmà i el despreniment budista) ens hi ajudin en bé de tots.

Joan Febrer

 

publicat al Diari Menorca 10/03/2019