Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

FRACÀS DE L’ÈXIT, FRACÀS DE L’HOME?

 El fracàs i l’èxit, formen part de les nostres experiències vitals. Hem de cercar l’èxit en els estudis, els negocis, la feina, l’esport, l’educació pròpia o dels fills o dels alumnes, en l’apostolat…; però també podem fracassar. Hi ha èxits i fracassos personals i n’hi ha de col·lectius. L’èxit i el fracàs tenen relació amb els objectius que ens proposam aconseguir. Ara bé, podem distingir entre petits objectius, a petita escala i a curt o mitjan termini, i grans objectius en els quals ens hi jugam la vida o, si no la vida, sí la raó de ser de la nostra vida i de la dels altres. Segons quin sigui l’objectiu cercat, pot ser ben ver allò que diu en Blai Bonet: «o no saps que, en la lluita, el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el fracàs de l’home?». La meva pregunta és: pot haver-hi esperança encara després d’un fracàs?

 «El fracàs a la Bíblia» és el tema abordat pel jesuïta Ramírez Fueyo en un escrit a la revista «Sal terrae» recollit a «Selecciones de Teología» (nº 227). Realment, a l’Antic Testament (la bíblia hebrea) hi trobam tota casta de fracassos personals i col·lectius: en el matrimoni, en la guerra, en el projecte d’un món en pau, en l’objectiu de la justícia, en el projecte polític de la monarquia i de la unitat de les tribus d’Israel, en la saviesa com a garantia d’èxit. Job, triplement fracassat en el seu negoci, en la família, en la seva salut, es pregunta: «per què Déu m’ha enviat aquests fracassos si jo som innocent?». I referint-se a la figura de Jesús segons els evangelis, el biblista Senén Vidal parla dels seus fracassos que culminen amb la crucifixió i la dispersió dels seus deixebles.

L’experiència de fracàs pot enfonsar l’ànim del fracassat o submergir-lo en un amarg sentiment de culpa, o el pot dur també a cercar culpables a fora i a tancar-se en les seves justificacions. Per contra, el fracassat pot també reaccionar amb un escreix de resiliència i resistir-se no solament al descoratjament sinó mantenir-se ferm com a persona i seguir esperant contra tota esperança. El fracassat en un objectiu concret que no abraça la vida sencera, pot reaccionar cercant nous camins amb una cura de realisme i de previsió. Per açò no és bo dipositar totes les esperances en un objectiu de curta volada: aleshores sí que el fracàs pot enfonsar fins a la depressió  o fins a la fuita en paradisos tan enlluernadors com irreals. La desgana, la desmotivació, el sentiment d’absurd de la vida no poden ser el resultat d’un fracàs humà; després d’aquest, la història d’un o de la humanitat no està tancada; queden capítols per escriure. Hi ha fets no cercats ni volguts, com la malaltia i la mort d’un fill, que poden fer miques projectes i, amb tot, no acabar en derrota. «És molt el que s’aprèn en una experiència com aquesta», ens ha deixat escrit en Miquel-Àngel Lladó en el seu savi llibre-testimoni «Mai no caminaràs sol».

Els cristians som seguidors no d’un Messies exitós sinó d’un Messies humanament fracassat però no enfonsat; d’un Messies crucificat, però finalment ressuscitat. Ni les petites morts ni la mort darrera no tenen la darrera paraula. Per açò és transcendental demanar-nos en què i en qui dipositam la nostra Esperança.

Joan Febrer

 

publicat al Diari Menorca 21/10/2018