Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

PREGAR ENCARA VAL AVUI

 

El 2 de gener de 1825, el capellà Sanxo, de Sta. Maria de Maó, ens deixava escrita aquesta nota en el seu interessant diari recentment publicat per en Xavi Martín: «després de missa major se començarem pregàries per aigua a petició de la Sala segons el Ritual diocesà… No havia plogut des de 1824 i molt de blat no era nat». I el 15 del mateix mes i any escrivia: «…igualment cantaren el Tedèum per haver plogut». A part del seu interès històric, un meteoròleg d’avui ben segur somriurà davant l’efectivitat d’aquestes rogatives; i potser pensarà que avui en dia ja té cap sentit pregar perquè plogui, o que la pregària de petició ha quedat superada per la modernitat. La pregunta és ben pertinent: té sentit avui pregar demanant a Déu el seu favor protector? ¿Pregar només com a recurs desesperat quan ens veim en perill? Record que, volant en avió, una al·lota no creient companya de viatge, davant una inesperada sacsejada de l’avió, em va dir sense pensar-hi gens: «Joan, resa». No vaig tenir temps de resar perquè, en qüestió de segons, l’avió recuperà l’equilibri, però en aquells instants ens havia unit l’instint de supervivència que ens duia a recórrer a Déu com a darrera instància: «que no ens passi una desgràcia»

 Per mi, pregar avui encara té sentit, però és evident que no resam igual després de Freud i, en general, després dels grans avenços científics i tecnològics moderns. La pregària creient arrela en la confiança que Déu proveirà, ell qui, amb la seva inescrutable providència, regeix els fenòmens naturals i històrics mirant sempre pel bé de la humanitat. Ara bé, tal com reconeix en Pere Lluís Font («Cristianisme i modernitat), des de la Il·lustració ençà hi ha un supòsit àmpliament compartit qualment «es fa difícil de pensar les intervencions divines puntuals per la creença en l’autonomia del funcionament del món, regit per  les lleis constants de la natura i per les decisions de la llibertat humana». I no obstant, tot i que és possible seguir creient en el Déu Creador i provident fins i tot després de la il·lustració, sí que hem de revisar la manera de dirigir-nos a ell, ja que no podem tancar els ulls als coneixements científics ni al nou sentit de responsabilitat que ens dona avui la tecnologia.

La pregària requereix silenci, i el silenci, com diu el jesuïta Xavier Melloni, no és l’absència de renous sinó l’absència d’ego. I la pràctica avui més estesa de la meditació és un indici esperançador que tots convergim cap un nou estadi en què té sentit l’obertura al Misteri que ens envolta per totes bandes»; un Misteri que, tot i la seva dimensió de foscor, se’ns ha anat aclarint amb la revelació de Déu tal com és consignada en la Bíblia i aprofundida en la tradició cristiana i d’altres tradicions religioses. Ara bé, la pregària no és només silenci, és també aquell diàleg que comprèn callar i escoltar, rallar i deixar a Déu parlar, com podem aprendre  en el llibre de Job o dels salms; o com el profeta Habacuc el qual, després de plantejar-li a Déu una bateria d’interrogants, fa silenci tot esperant una resposta aclaridora que li ve finalment donada per aquest senzill pensament: «el just viurà per la seva fidelitat».

Pregar idò tant si plou com si no plou, perquè no es tracta de convèncer Déu sinó de convertir-nos als seus misteriosos designis, com la súplica amb què s’expressaven els pagesos de Ferreries en la recent festa de St. Isidre: «ara que no plou, demanem a Déu de saber-nos adaptar a les circumstàncies». O com li vaig sentir dir a un catequista, que es queixava de mal d’esquena, en una trobada al Toro: «jo no li deman a Déu que em canviï l’esquena sinó que em canviï a jo» .

Què és que aporten les ciències i la tecnologia a la nostra pregària? Un major coneixement de nosaltres mateixos, del funcionament de la realitat, dels condicionaments històrics, de noves possibilitats i responsabilitats; però no ens han de fer perdre la humilitat de la nostra condició de creatures. Pregar no és adreçar-nos a un déu de butxaca, com una espècie de mòbil on prement un botó com  l’112 o el 061 o el de la tele-assistència, obtenim immediatament la resposta. Pregar implica assumir la realitat tal com és i l’ha creada Déu, acceptar la nostra humanitat en la seva grandesa i fragilitat. I posats davant Déu, ser conscients que no tenim sempre la resposta volguda des del nostre interès particular ni segons el nostre limitat punt de vista. Aleshores, la pregària, nodrida amb la meditació sobre els reptes de la vida a la llum de la Paraula de Déu, ens podrà obrir un camí de sortida on tot semblava embarrat; o si més no, ens donarà forces per seguir caminant en la foscor, esperant contra tota esperança: «qué bien sé yo la fonte que mana y corre, aunque es de noche…».

Joan Febrer

 

publicat al Diari Menorca 19/05/2019