Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

QUÈ SERÀ AQUEST INFANT?

 

«Al costat de l’infant, l’home no és res en puresa, en joventut, en esperança, en infantesa, en innocència, en ignorància, en impotència, en novetat». Aquest pensament de Charles Péguy m’ha suggerit que un infant és portador d’una esperança oberta a un gran ventall de possibilitats. «Què serà aquest infant?», es preguntaven sorpresos els vesins d’Aïn-Karem, davant l’increïble nou nat dels ancians Elisabet i Zacaries. El seu enigmàtic nom, Joan, era   presagi d’un fillet cridat a ser un regal de Déu per al poble d’Israel.

Un infant és potencialitat, projecte, possibilitat; com un quadern en blanc on moltes històries hi podran ser escrites. No té passat, si no és en l’esperança dels pares i en el pensament de Déu. Què serà aquest infant? El seu futur farà honor al seu nom? Serà motiu de satisfacció per als pares? Seguirà el misteriós designi de Déu que l’ha cridat a la vida? En l’infant tot està per escriure, tot està per fer. Però l’abc de la resposta ja hi és com una llavor, una promesa, una esperança.

Al matrimoni amb vocació de pares que decidiren adoptar un infant, els movia una esperança invencible. «Qui espera desespera», solem dir, però aquests pares no van desesperar en la llarga espera de la preparació i els tràmits per veure el seu somni realitzat. A la fi, van poder recollir la filleta i després el fillet d’un orfenat on havien cuidadores però no pare i mare. I quan sentiren que els començaven a dir «mamà», «papà», devien sentir contents que la seva esperança es començava a acomplir.

Però l’esperança és més que una meta a curt termini, mira més enfora. Com que el futur no està del tot en les nostres mans, l’esperança es nodreix d’una gran confiança i un amor que fan fora la por i desborden la barrera del càlcul. Aquella esperança de tenir fills es projecta, llavors, com una redossa amable sobre els infants que omplen de joc i alegria, de demandes i preguntes, l’ambient de la casa. La casa perd quietud i guanya vitalitat.

Què esperau, pares, per als vostres fills? Que siguin feliços, autònoms i, alhora, bons germans, amics, companys. Comencen a ser feliços tant com se senten estimats, i valorats no sols pels pares a ca seva sinó també pels vesins al carrer i pels mestres i companys a l’escola. Aprenen de ser autònoms tant com van agafant petites responsabilitats. Creixen com a germans, amics i companys ampliant el rotlo de casa amb la catequesi, els escoltes, la música, el ballet i la gimnàstica, el bàsquet…

Per als pares, nodrir l’esperança dels infants és ben equipar-los perquè amb la seva vida responguin a la crida de Déu. I a la motxilla de la seva aventura hi posen temps, al preu de  regular horaris de feina o deixar  algunes ocupacions; s’hi posen ells mateixos com a models en l’alegria, la superació de dificultats, la servicialitat, la participació. I tot açò comptant que, en l’adolescència, aquests al·lots buidaran la seva motxilla d’allò que els pares hi han posat, i voldran triar per ells mateixos allò que té més valor per a la seva vida.

Què serà aquest infant? La llarga esperança és que siguin feliços, autònoms, solidaris pel llarg camí del sí i del no. I que, amb les seves decisions, responguin generosos a la crida de Déu.

 

Joan Febrer

 

publicat al Diari Menorca 29/04/2018