Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

ENVEJA DE TAIZÉ

 Una nova experiència  d’immersió a Taizé ha estat  viscuda, just després de St.  Bartomeu, per 10 joves de Ferreries (7 al·lotes  i 3 al·lots) d’entre 15 i 19 anys que es diuen «en recerca», acompanyats per dos adults.

Taizé fa enveja per  diferents  motius:

 per l’ambient comunitari que s’hi respira: l’arribada una mica caòtica és prest substituïda per una acollida que et fa sentir un més dels reunits de països i llengües diferents. Acollit, comences a compartir sostre, menjar, serveis, jocs i rialles, silencis, pregàries. La diversitat de llengües no és obstacle a la comunicació.

 la presència nombrosa de joves contrasta amb l’absència de joves a les nostres comunitats. A Taizé els joves són majoria: aquesta setmana uns 2000 sobre uns 500 adults. Animats o empesos, hi acudeixen amb motivacions i interrogants diversos. Tenen en comú una vida per davant: una recerca, uns  un somnis, uns propòsits.

 la bellesa de la pregària dins una simplicitat que t’envolta per tot: el cants alternats amb la Paraula i els silencis, els llums que flamegen i els qui encesos no enlluernen, els vitralls, els dibuixos decoratius. Pregar és com deixar-se endur suaument per la dinàmica poderosa i persistent d’una brisa.

 l’austeritat dels mitjans emprats: no hi veus un negoci muntat ni una estratègia per a captar clients; és un muntatge elemental al servei de l’acollida. El menjar és just (encara que pots refegir de l’extra-food»), per seure bancs plans o en terra, les portes corredores que eixamplen o estrenyen els espais, la botiga de l’oiak, les carpes, els dormitoris.

 l’autenticitat de vida de la comunitat monàstica: en una església on no hi ha seus elevades, els monjos amb hàbits blancs seuen com la resta en la pregària, i en les activitats van de paisà com tothom.  Les icones ajuden a concentrar la mirada i el pensament. No hi ha llargs sermons i sí molt de lloc per a la Paraula proclamada i acollida.

 el silenci i recolliment de les celebracions: xoca amb el xerbet freqüent a les nostres esglésies des d’on es passa, sense intermedi, a la celebració. A Taizé uns quants joves es passegen amb un cartell que duu escrit en lletres grosses i ben visibles: «silenci». És que pot haver-hi escolta i resposta sense silenci?

 la proximitat als drames del nostre món, com es pot percebre en les pregàries. Dijous, després del prior, ens dirigí la paraula un jove de Paiwàs (Costa atlàntica de Nicaragua) que ens parlà de com s’ha obert camí en la vida i ens demanà de pregar pel seu país que passa avui per una situació crítica.

 el caire ecumènic de la comunitat de monjos i de la trobada de joves i adults: d’entrada no demanen a ningú si és catòlic, protestant, ortodox o no creient. Però la litúrgia  recull elements significatius de cada una de les tres grans branques de la tradició cristiana com la Paraula, l’Eucaristia, la Iconografia.

Fidel al germà Roger, que l’any 1940 fundà la comunitat, Taizé segueix essent una paràbola de comunió; un signe viu d’allò que l’església és cridada a ser, Jo pens que Taizé, tot i que és com un gran hivernacle, ens pot servir d’exemple i referent en la nostra tasca pastoral a la intempèrie. Justament ara estem a punt de comprometre’ns amb un pla diocesà que té per objectiu: «créixer com església de portes obertes, comunitària, acollidora, samaritana i en sortida».  Reunió agermanadora  i dispersió missionera són els dos batecs vitals de l’Església; vida de comunitat acollidora i oberta que surt en missió a les perifèries  per convidar tothom a la festa del Regne. Aquest ambiciós objectiu no s’aconseguirà del tot amb un any sinó pas a pas, dia a dia, amb pregària i esforç perseverants, en camí.

La humil tomba de Fr Roger, vora l’antiga església del poble, amb unes flors en terra i una creu amb el seu nom, és testimoni de la llavor sembrada que creix i arriba a donar fruits.  

Joan Febrer

 

publicat al Diari Menorca 16/09/2018