Raons d’esperança de Miquel Ángel Limón

Fernando Martí Camps: Un record de cor i en silenci

 

    Per què hem de recordar els morts? Per què hem de tornar-los la paraula i de tenir-los en el nostre pensament d’ara mateix? És, potser, un acte de pietat? Ho és per raons d’humanisme, per historiografia, per fe cristiana? Ho és, en realitat, per la vanitat de qui fa l’evocació, veient-se mogut per lluir els vincles que, un dia, va mantenir amb les glòries del difunt?

    No sabria ara determinar-ho amb justesa i serenor. Em podeu creure, però, que la Menorca eclesial i la Menorca de cultura són els dos segments socials que no haurien de passar per alt el centenari del prevere Fernando Martí Camps (1917-1992).

    Són aquelles dues facetes (l’amor a l’Església i l’amor a la història de Menorca) allò que va determinar la biografia de Martí Camps fins al moll de l’os. Una i altra travessaren el batec del segle XX, ple de llums i ombres per tantes circumstàncies de guerres, dictadures, secularització extensa, concilis reformadors, augment exponencial del nivell educatiu i científic, benestar o democràcia, etc.

    Però, al capdavall, després del seu traspàs el 6 de febrer de 1992, crec —i ara faig meu el parer de Florenci Sastre (un germà seu en el presbiterat)—, Martí Camps és un home injustament oblidat, com si la llosa de la mort fos més pesant que l’esperança en la vida nova en què ell havia cregut. Em sembla que ni el recordam prou com a sacerdot consagrat a l’Església gairebé cinquanta anys, ni hem reaccionat amb prou rotunditat als valors literaris que anà forjant, des dels més deliciosament creatius als més erudits de la historiografia.

    En el bell mig de la dècada dels seixanta, quan la cultura menorquina malvivia entre ofecs i obstacles, Josep Pla —admirat per la personalitat de Martí Camps— va deixar escrit: «[…] Vaig pensar en Ciutadella i en un escriptor d’aquesta ciutat que ha escrit el llibre literari —prosa narrativa— millor —per al meu gust— que s’ha escrit a Menorca. Vull dir El rellotge de caixa de Martí Camps. És un llibre sense dialectalismes, pensant en la llengua que s’hauria de construir, adorable».

    Martí Camps, en efecte, va ser un ministre de ploma: ploma confessional a favor de Déu i ploma de volada literària a favor de l’art, tot formant una trajectòria excepcionalment rica i vasta. Fou cronista diocesà trenta-dos anys (1941-1973); arxiver, cinquanta-u (1941-1992); i, successivament, professor del Seminari, vicari de Sant Francesc (1943-48), beneficiat de la Catedral (1948) i canonge (1987).

    En el camp civil, també fou cronista honorari de Ciutadella, i un escriptor incansable i constant. Féu una obra polifacètica, amb novel·la, investigació, biografia, poesia i, fins i tot, teatre, a més d’una llarguíssima sèrie de dietaris personals començada abans de la guerra civil i que encara emplenava trobant-se a l’hospital en què havia de morir unes setmanes després de complir 75 anys.

    L’enorme llegat de creació avui és custodiat a l’Arxiu Històric Municipal per disposició de la família Crespo (que en va ser hereva). La concessió és per un període de vint-i-cinc anys. Però, no ens enganyem: els papers dormen —es moren, diríem millor— tancats a les prestatgeries. Ningú no hi ha demostrat el més petit interès, malgrat que traspuen importància a mans plenes. A Martí Camps ni el resam com a bon prevere que visqué fidel a l’Evangeli, ni l’estudiam gens en els vessants extraordinaris d’home de lletres i d’investigació historiogràfica.

    Així la doble negligència, ho repetiré en els mateixos termes amb què aquest article ha estat començat: ¿per què hem de recordar els morts? Per què hem de tornar-los la paraula i de tenir-los en el nostre pensament d’ara mateix? Valgui com a resposta que, potser, en teníem el deure per una lògica creient: un cristià, un bon cristià, ha de maldar d’enterrar els morts si ha procurat, primer, de guarir-li l’ànima i, després, de salvar les seves millors obres. ¿Ho tenim així complit en la persona del prevere Martí Camps? Contestem-nos-ho dins el cor i en silenci.

 

Miquel Àngel Limón Pons

Publicat al Diari Menorca el 09-4-2017