Raons d’esperança de Miquel Ángel Limón

Una resposta de voluntariat

No és gens infreqüent que algunes amistats, a l’empara de la confiança, em demanin per la meva condició catòlica. La tenc —que jo solec dir-los— perquè m’ha vingut transmesa en el si de la família, talment com la pluja fertilitza els camps o fa córrer els rius. Una certa atmosfera de naturalitat, idò, intervé en el procés.

Ara: mirant d’aprofundir més en el perquè de la conducta que, tal volta, uns i altres observen en mi, la qüestió seria determinar si, en els últims catorze o quinze anys, hi he projectat un cert compromís més viu i actiu, socialment visible. La resposta, clar, és afirmativa. Però, en els darrers temps, quins fets concrets han vigoritzat aquest vincle? Unes determinades circumstàncies, just quan el nou segle començava, en el 2001, em van posar en el camí d’una forma de voluntariat, adscrit a la Delegació Diocesana de Comunicació. El bisbe Joan em va elegir i em va nomenar membre d’aquella delegació. Ja han passat setze anys. Indefectiblement, a partir de llavors, s’hi iniciava un sovinteig de relacions personals amb tants i tants preveres, col·laboradors, altres voluntaris, i fins i tot, amb no pocs treballadors assalariats de la diòcesi. També, no cal dir, vaig haver d’obrir-me al pensament, als objectius i al dia a dia de l’Església particular. Hi va romandre ben a prop meu, setmana rere setmana, el traspassat Rafel Portella. Tots dos treballàrem amb constància i continuïtat. Ell m’explicava els afers i les matèries a difondre, i m’assessorava per escriure les notes de premsa, les notícies, etc. També, de manera proverbial, vaig tenir a la vora l’estimat Rafel Oleo Cortès, que, abans i després d’aquesta etapa meva, sempre m’havia acollit amb una estima de pare i amic. El confort que sempre havia esmerçat en mi, no el podré retornar mai amb la mateixa abundància de la qual ell em féu receptor. Un altre Oleo, en Pere, rector de Santa Eulàlia d’Alaior, el meu poble, fa més de vint-i-cinc anys, em va incorporar a la comissió de patrimoni d’aquella parròquia.

Cap d’ells, però, ni els germans Oleo, ni Rafel Portella, ni el bisbe Joan —tampoc el bisbe Salvador més tard— van fer, sobre mi, revisió de conseqüència catòlica. Ni poc ni molt, gens.

En una de les contínues visites que feia al domicili ciutadellenc de Rafel Oleo, vam parlar d’una idea, per mi, prou suggestiva: l’Església acollidora, entesa com a institució que té la missió d’estimar a tothom, de no rebutjar ningú, ni tan sols a aquells que li són contraris. Només fent una comunitat de creients sense exclusions, sense prejudicis, sense bons i dolents, sense sacralitzacions però tampoc sense condemnes al foc —em deia— l’Església serà evangèlica, i se situarà a la vora de Jesús, dins el pla de Déu. No es tracta —que afegia— fer una Església pobra per als pobres (que també), sinó adonar-nos que un creient, malgrat que ell no en tengui consciència, és aquell que viu com a persona sensible a no violentar els manaments fonamentals. Aquell que no mata, que no menteix, que no fan mal als consemblants; aquell que evita l’engany i que no té el cor en armes; i aquell que malda de capgirar les injustícies i el dolor d’altres. Aquests, tots aquests, un per un i tots en conjunt —que em revelava Rafel Oleo amb una claror als ulls— són dels nostres, són gent religiosa.

La meva resposta per a les necessitats de l’Església de Menorca, de llavors ençà, ha frissat d’esdevenir explícita; una resposta de voluntariat, de fe modesta (a vegades, trèmula) i de disposició a adoptar allò que és evangèlic, amb molta naturalitat i, particularment, sense formes timorates.

 

Miquel Àngel Limón Pons

Publicat al Diari Menorca el 05-3-2017