Raons d’esperança de Mn. Josep Sastre

REFREDAMENT DE L’AMOR?

En aquest darrer article ho volia fer sobre el projecte de llei d’Islàndia, presentat el dia 1 de febrer, prohibint la circumcisió als menors de 18 anys, projecte contestat pel president de l’episcopat europeu, i pels cercles jueus d’Europa. Llei que equipara la circumcisió masculina, a l’ablació genital femenina.  La circumcisió practicada en el món musulmà i, sobre tot com obligació fonamental per entrar en la comunitat jueva, als vuit dies del naixement dels infants mascles (Brit milah). Ja me direu si es pot equiparar la circumcisió a l’ablació!

Però davant del carnaval que ja ha passat i el temps quaresmal cristià que ha començat, m’ha semblat que valia la pena senyalar alguns aspectes del missatge del papa Francesc per aquest temps. En el seu  missatge recordava les virtuts de la pregària, l’almoina i el dejuni per combatre els “falsos profetes” que apaguen la caritat, l’amor. És pessimista Francesc? Les seves paraules sobre el « refredament de la caritat » en aquest text ens ho podria fer creure. Però la seva reflexió es sosté sobre la frase de l’Evangeli de Mateu “a causa de l’amplitud del mal, la caritat de la major part dels homes es refredarà”(24, 12), es tracta més tost d’ una reflexió per aquest temps “perquè puguem recomençar a estimar”

“És un missatge contra els falsos profetes i els obstacles a l’amor”, resumia el cardenal Peter Tukson, prefecte del dicasteri pel desenvolupament humà integral. Uns “falsos profetes” que Francesc compara als “encantadors de serps i a xarlatans que ” s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i dur-les on ells volen.

“Quants fills de Déu es deixen fascinar per les seduccions d’un plaer momentani, al qual se’l confon amb la felicitat. Quants homes i dones viuen encantats per la il·lusió dels diners, que els fa en realitat esclaus del lucre o d’interessos mesquins. Quants viuen pensant que es valen per si mateixos i cauen presos de la soledat”, lamenta el papa, denunciant les “solucions simples i immediates als sofriments”. Així, “el fals remei de la droga, d’unes relacions d’«usar i llençar», de guanys fàcils però deshonestos”, o encara “la vida completament virtual, en la que les relacions semblen més senzilles i ràpides però que després resulten dramàticament sense sentit”.

Pel Ppa « el que apaga la caritat, és abans que tot l’avidesa dels diners” que comporta el “refús de Déu” que es transforma ell mateix “en violència  davant d’aquells que són considerats com una amenaça a les nostres pròpies certeses: l’infant a néixer, la persona d’edat malalta, l’hoste de pas, l’estranger, però també el pròxim que no correspon a les nostres expectatives”.

Com no podia ser manco, senyala el que afecta a nostra casa comú: “La creació, també esdevé un testimoni silenciós d’aquest refredament de la caritat”, lamenta: “la terra està enverinada a causa de les deixalles llançades per negligència i interès; els mars, també contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; els cels –que en el designi de Déu canten la seva glòria- es veuen solcats per màquines que fan ploure instruments de mort”.

Senyala també la constatació de com “l’amor es refreda igualment en les nostres comunitats”. I marca uns signes d’aquesta falta d’amor: “l’accídia egoista, el pessimisme estèril, la temptació d’aïllar-se i entaular contínues guerres fratricides, la mentalitat mundana que indueix a ocupar-se només del que és aparent, disminuint d’aquesta manera l’entusiasme missioner”.

Davant d’aquestes constatacions, se’ns ofereix en el temps Quaresmal, “el remei a la vegada amarg de la veritat, el dolç remei de la pregària, de l’almoina i del dejuni” senyala Francesc.

Invitació a la pregària que permet « al nostre cor descobrir els enganys secrets pels quals ens eganam a nosaltres mateixos”, però també l’almoina “que allibera de l’evidesa i ajuda a descobrir que l’altre és el meu germà” , i que Francesc voldria que es convertís “per a tots un estil de vida autèntica”.

El dejuni que “redueix la força de la nostra violència”, ens desarma i es converteix en una gran ocasió de creixement”. D’una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen el que és indispensable i coneixen el fibló de la fam; d’altra banda, expressa la condició del nostre esperit, famolenc de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d’obeir Déu, que és l’únic que sacia la nostra fam” i el Papa convida tothom, més enllà de l’Església, a tots els qui són afligits per la propagació de la iniquitat en el món”. Així ho diu: “Si us sentiu afligits com nosaltres, perquè en el món s’estén la iniquitat, si us preocupa la fredor que paralitza el cor i les obres, si veis que es debilita el sentit d’una mateixa humanitat, uniu-vos a nosaltres per invocar junts Déu, per dejunar junts i entregar junts el que podem com ajuda per als nostres germans”.

En conclusió, Francesc espera que « aquest camí de la Quaresma, sostinguts per l’almoina, el dejuni i la pregària”, i gràcies al “ritu suggestiu del ciri pasqual (…) irradiant del “foc nou”” al vespre de Pasqua, de “reviure l’experiència dels deixebles d’Emaús: escoltar la paraula del Senyor i alimentar-nos del Pa eucarístic permetrà al nostre cor tornar ser ardent de fe, d’esperança i de caritat” . “I – diu- si en molts cors a vegades fa la sensació que la caritat s’ha apagat, en el cor de Déu no s’apaga. Ell sempre ens dona una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou”.

Us sembla que és pessimista?

Josep Sastre i Portella

 

publicat al Diari Menorca 18/02/2018