Raons d’esperança de Mn. Josep Sastre

ENMIG DE L’ODI, L’AMOR  

Engelmar Hubert Unzeitig

(*1911 – Dachau 2 Març 1945)

Molts que es pensaven que els nazis només van assassinar milions de jueus han pogut entreveure, pels articles que s’han publicat en aquest diari, com hi hagué mils i mils d’altres que patiren persecució,  els camps de concentració i la mort degut al seu pensament polític, raça, condició sexual o religiosa.

Segurament molts no sabran que uns quants mils de religiosos, capellans catòlics, ortodoxes i pastors luterans foren presoners dels nazis i van ser executats. Els més coneguts són Maximilian Kolbe que ocupà el lloc d’un pare de família en una represàlia, la carmelita Edith Stein, deixebla d’ Edmund Husserl i ajudant seva a Freiburg, i el pastor luterà Dietrich Bonhoeffer executat al camp de concentració de Flossenbürg. Segons una estadística només al camp de Dachau hi havia 2.720 clergues de diferents Esglésies, d’entre ells 2.579 catòlics (94’88%) i n’hi moriren d’una forma o d’altra 1.034.

En els moments d’horror i patiment es poden mostrar el més baix i el més aberrant de la condició humana, però també el més gran d’ella. Menys conegut és Engelmar Hubert Unzeitig nascut a Greifendorf, Txecoslovàquia. Ordenat prevere el 1939, just començada la II Guerra mundial es trobà amb problemes per celebrar l’eucaristia pels presoners de guerra francesos cosa que era estrictament prohibida. Traslladat a Glockelberg també es trobà amb problemes amb les joventuts hitlerianes que es van molestar per les seva actuació i per la seva predicació.

Degut a que protestà per la persecució dels jueus en els seus sermons, el 1941 va ser detingut per la Gestapo als seus 30 anys,  empresonat i internat a Dachau (6/03/ 41) amb el nº 26147, un més dels prop de 3.000 sacerdots i obligats a portar un triangle vermell a la roba. Les amenaces, el terror, l'abús, la por i la mort van ser els seus companys, dia rere dia, durant gairebé 4 anys: Tot un caramull d’hores de treball diaris, poca alimentació. Però enmig de tot feia una tasca d’acompanyament d’altres presoners, traduir textos de la Bíblia, portar l’eucaristia als seus companys de presó. Les cartes que escriví des de la presó ens mostren un home que mai es va deixar vèncer per l’odi, sempre confiant en la voluntat de Déu en la seva vida.

El desembre del 1944 esclatà al camp de concentració una epidèmia de tifus. Els malalts van ser reunits en uns barracons a part, i se’ls deixava morir sols. Uns 20 capellans es van oferir voluntaris per anar a servir els malalts com el samarità de la paràbola, cosa que, en realitat era una sentència de mort per a ells. Engelmar en va ser un. Va morir compartint la malaltia dels presoners a qui havia anat a ajudar i a servir, el 2 de març de 1945.

A la darrera carta que escriví, quasi com un testament seu, deia: “Aquesta situació no ens fa perdre la calma, perquè ens sentim ben protegits en les mans de Déu. La gràcia del totpoderós ens ajuda a vèncer les dificultats. L’amor multiplica les forces, inventa coses, dóna llibertat interior i alegria. El cor de l’home no es pot imaginar el que Déu ha preparat pels qui l’estimen.

Com si fos una forta gelada, els homes han de suportar la duresa de la realitat, plena d’agitació, presses, desigs impetuosos, exigències, divisions i odis. Però els raigs càlids del sol, que és l’amor de Pare, són més forts i, al final, triomfaran.

El bé és immortal i la victòria ha de ser de Déu, encara que a vegades sembli una tasca inútil estendre l’amor de Déu en el món. De qualsevol forma el cor de l’home desitja l’amor. Al final res no es resisteix a la força de l’amor… Continuem fent el possible i oferiguem sacrificis perquè regnin de bell nou l’amor i la pau”.

Josep Sastre i Portella