Raons d’esperança de Mn. Josep Sastre

QUI SÓN ELS COPTES?

El Diumenge de Rams els coptes, a l’Egipte es convertiren, una vegada més, en blanc dels gihadistes i, cal témer  no seran els darrers.  Els cristians d’Egipte, els coptes, segons les estadístiques de l’Església, són uns 15.000. 000, el 15% de la població; segons el govern serien un 2 % o un 3%.  (FIGAROVOX/TRIBUNE-  )

         Qui són els coptes?

El mot “copte” ve del grec  Aegyptoe (Egipte) : és així com els conquistadors àrabs designaren la població d’Egipte, composada majoritàriament per població indígena. Aquesta paraula avui designa els cristians d’Egipte. L’Església copta, segons la tradició fou fundada per l’Evangelista  sant. Marc a Alexandria, cèlebre des dels inicis pels seus màrtirs i els seus escriptors.

Des del començament del cristianisme, l’escola teològica d’Alexandria tingué molta influència en el cristianisme. Els més importants d’entre  els seus escriptors són Climent, Orígenes, Atanasi, Dídim el Cec i Ciril, aquest darrer defensor a Èfes 431 d’anomenar Theotokos a la Verge Maria.

A més, és entre els cristians egipcians on es donà el floriment de la vida monàstica: Pau l’ermità, el nostre sant Antoni, Macari, Pacomi, homes amarats de Déu, es retiren al desert per treballar amb les seves mans, pregar i viure plenament segons l’ideal evangèlic. Basili de Cesarea a la Capadòcia, Joan Cassià a Marsella en foren influenciats.

Les decisions del concili de Calcedònia 451 dividí la cristiandat. L’Església copta no acceptà les decisions més que res per oposició a Bizanci  que exercia un domini  molt feixuc i pesant. Les persecucions per part dels bizantins feren la separació irremeiable. El 640 quan els àrabs envaïren el país foren rebuts quasi com alliberadors, però els coptes no sabien encara quins amos acceptaven. Seguidament la situació es tornà tensa, els musulmans els carregaren d’ impostos, les conversions a l’islam es feren nombroses, també les persecucions , llevat de sota els Tulúnides i els Fatimís.

Els coptes, amb l’invasió islàmica, adquireixen l’estatus de dhimmi, aplicat a cristians i jueus, que estipula una submissió  als musulmans, amb una colla de prohibicions, i  pagant impostos. Situació  que durà fins el 1856, quan l’imperi otomà, sota pressions de les potències occidentals, concedeix als cristians de l’imperi l’estatus de ciutadans. Quan puja Mahemet Alí (1805-1848) els coptes comencen a prendre part en la vida del país. Adherint-se al moviment nacional, el 1919 contribueixen molt a l’èxit de la revolució que portà a la independència  d’Egipte el 1922. Però la revolució de 1952 els apartà de la vida política.

. A partir de 1970 es van produint periòdicament esdeveniments greus a l’Egipte: atropelles i agressions contra els coptes: els integristes musulmans profanen i cremen esglésies, roben i saquegen magatzems i propietats dels coptes i porten agressions a les seves vides i a la seva llibertat. Els coptes pateixen una segregació difosa: són privats de certs drets fonamentals, tota direcció en l’administració els  és prohibida. Exclusió de funcions en l’exèrcit, la policia, la justícia.

Tot i que el nombre de cristians ronda pels 15 a 18 milionsu de cristians, la seva representació institucional és de menys del 2%.

Als cristians els és molt difícil, sinó impossible, construir noves esglésies, o restaurar les antigues. Els és prohibit professar públicament la seva fe i són empresonats els musulmans que es converteixen.

En la revolta dels egipcians contra Moubarak i contra el president islamista, Moursi, els coptes han jugat un paper determinant. Però la venjança dels islamista fou brutal: molts coptes assassinats, 80 esglésies, edificis i obres socials destruïdes, moltes famílies coptes  van ser perseguides, torturades, extorsionades, i els islamistes s’apoderaren dels béns dels cristians: escoles, camps, casa, ramats.

L’objectiu dels islamistes és múltiple, però primer de tot consisteix en agafar el poder en vistes a recrear el Califat. A més de les operacions militars i terroristes per agafar el control del territori, la seva estratègia passa igualment per  una certa homogeneïtzació  de la població- que no solament ha de ser musulmana sinó pertànyer a l’islam radical reivindicat per aquests grups extremistes. Açò es tradueix per la conversió o l’exclusió de les minories religioses, entre elles els cristians.

Però els cristians coptes no es desesperen de poder arribar a un futur millor pel seu país i pels seus conciutadans.

Josep Sastre i Portella