Raons d’esperança de Pere Fàbregues

No tinguem  vergonya de parlar d’allò que no tenim vergonya de pensar. (Montaigne)

 

El darrer dissabte d’abril el bisbe Sebastià Taltavull ens va dirigir un recés de Pasqua. Ja fa uns anys, pocs, que varem decidir que valia la pena donar- nos ànims i reflexionar sobre la Resurrecció, seguint el camí joiós del triomf de Crist sobre la mort.

Casualment estic llegint una novel·la en la que hi surt la cita de Montaigne que encapçala aquest escrit, i vet aquí que el bon amic senyor bisbe ens diu que ens cal fer com els deixebles d’ Emmaús i dir al món el què pensem, perquè certament ens costa parlar de Déu en públic, dir que som creients, com si ens fes vergonya expressar amb paraules el que creiem, per prudència, per no molestar, perquè l’entorn està distret amb altres qüestions, com si dir el què pensem fos no respectar el què pensen els altres. Llavors amaguem que: Cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestats de la historia. Segons paraules del bisbe Sebastià, que aniré posant en cursiva.

Històricament a casa nostra som més donats a la tragèdia que a la festa pel què fa a les devocions religioses. He viscut una experiència espectacular en les celebracions d’una important ciutat de Castella, en la que l’austeritat n’és marca de la casa. Sí, impressiona el silenci absolut al carrer amb milers d’ encaputxats en la fosca de la nit, on només llueixen les torxes, silenci que guarden també els milers de persones que veuen respectuosament passar el seguici. Sentir cantar al miserere per una coral d’homes enorme, admirable i cal respectar. Tot és sens dubte una expressió popular i molt digne de la Passió i mort de Jesús que pot i ha d’ajudar a la reflexió. Tant mateix crec que ens falta l’expressió potent i popular del triomf de Jesús. La Festa, amb majúscules, la que es predica dins les esglésies, la que ens proclama la litúrgia de la Pasqua, en definitiva, torno a les paraules del bisbe: tenim el millor missatge i no el fem servir. Certament, que se’ns diu que sense Resurrecció ens quedaríem amb l’angoixa, perquè: l’home no pot viure sense esperança: la seva vida condemnada a la insignificança, es tornaria insuportable.

Ens deia Taltavull en començar la seva reflexió: No som guardians d’un sepulcre, som testimonis del Ressuscitat!. I malgrat tot no sempre ens fem missatgers d’aquesta gran notícia del Crist Ressuscitat que és potent i engrescadora. Massa vegades ens quedem amb el seu patiment, que ha de ser més una visió del què és capaç de fer per nosaltres, i fem menys cas, o no suficient, del seu missatge de salvació, d’amor, de bellesa. Torno al bisbe quan parla de les dificultats i entrebancs de la vida i la temptació d’abaixar els braços, perquè busquem el triomf i el reconeixement per damunt de tot, diu: Així, l’Evangeli, que és el missatge més bell que té aquest món, queda sepultat sota de moltes excuses.

No tinguem vergonya de dir que ens atrau aquest missatge.

Deixo que sigui el bisbe Sebastià qui conclogui aquest article amb les seves aportacions. Diu: l’espera porta neguit, l’esperança dóna confiança. I més endavant escriu: Aprenguem a descansar en la tendresa dels braços del Pare enmig de la donació creativa i generosa.

Amén.

 

Pere Fàbregues i Morlà