Raons d’esperança de Pere Fàbregues

DÉU NO EXCLOU NINGÚ

 

Arrel del recents atemptats a Barcelona i Cambrils, hem vist moltes manifestacions de condol, d’afecta, de respecte, i també d’afirmació d’una manera de viure a la que no hi volem renunciar. D’això darrer, el clam No tenim por, que s’ha popularitzat, n’és una mostra.  

Ara ens toca reflexionar amb la calma que ens va donant el pas dels dies i veure de fer les coses el millor possible.

Com a creients i conciutadans tenim, si cal, obligacions afegides a les de la resta de la comunitat civil que ja són moltes, però els creients no ens podem amagar en moments tan transcendentals, on la societat ha mostrat el pitjor i el millor de si mateixa. Per tant ens veiem compromesos amb el missatge de bondat i no podem excloure ningú per ser diferents a nosaltres. Com diu l’encapçalament d’aquest escrit; Déu no exclou ningú.

Vaig viure dues experiències religioses ben diferents, dins la mateixa fe. La missa a tocar de les Rambles a la parròquia de Santa Anna i la de la Sagrada Familia.

Em vaig sentir prop del afectats, morts ferits i familiars, també de la molta gent que espontàniament, o acomplint el seu deure, van donar d’ells mateixos tot el que podien.

I sí que hi va haver diferencia en aquestes dues celebracions. Però, fent un esforç, he d’acceptar aquest manament de no excloure i treure el millor de cada acte, sigui missa o manifestació pública, de més o menys gent.

Evidentment la celebració a Santa Anna, va aconseguir la proximitat de la gent amb la gent, dels preocupats amb els afectats, tots fent un autèntic acte solidari ple de bondat i d’apropament entre les diferents maneres de ser i pensar.

El celebrants van fer una homilia compartida amb idiomes diversos, català, castellà, italià, alemanys, filipí…i l’assistència era ben variada on fins hi tot hi va assistir, per exemple,  una representació de les floristes de la Rambla, que van viure en directe tot el drama. Els cants, populars i compromesos per ajudar la pregaria i la reflexió.

Es va pregar per les víctimes, els ferits, els seus familiars i amics. Pels qui havien perdut la consciencia i el raciocini , per la convivència civil. Demanant Déu consol, força, i conducció vers la bondat i l’amor, mirant el futur amb esperança.

Desprès, com a colofó, la gent va anar a posar ciris a la Rambla, a tocar on unes joves musulmanes rebien l’abraçada cordial de qui passava per allà. Comunió.

La diferència amb la missa de la Sagrada Família és inevitable. Però jo en voldria treure el millor i mirar endavant.

En aquest “no excloure”, i va tot. Queda clar que el poders públics es fan presents on poden, i les normes els posen als llocs que protocol·làriament els correspon. Jo, i molts, revisaríem aquests protocols que no aconsegueixen l’objectiu de proximitat, tan necessari en moments tràgics com els que hem viscut. Una cosa és no excloure i l’altre és trobar la sensibilitat necessària per assolir el què es pretén. Anàvem a pregar en comunió i, qui va voler ho va poder fer, però inevitablement la parafernàlia oficial, no ajudava a la proximitat amb senzillesa, i era difícil abstreure’s de la vistositat de l’acte i anar a l’essència: Estar, en la presencia del Déu de bondat, al costat del que van patir, i encoratjant els qui els va ajudar. Aquesta sensibilitat demana més tendresa i menys lluïment.

Malgrat tot, penso que l’Església, d’una i altre manera, ha estat ben a prop dels afectats i ara, sense pors, sens temors, ens cal seguir el dia a dia.

 

 

Pere Fàbregues i Morlà