Raons d’esperança de Pere Fàbregues

Qui pot estar sol, està més preparat per estar amb els altres

Avui en dia sembla que la rapidesa en tot ens aboca a no poder estar sols, però jo veig molta gent sola entre la multitud. No hem de confondre el poder estar sol, amb la soledat. Tampoc es tracta del sentir-se sol envoltat de gent. Potser ens cal fer una mica d’exercici per aprendre a estar sol sense aïllar-nos del món.

Quan era jove teníem un bon exercici que ens ajudava i que avui se n’ha perdut el costum. La visita al Santíssim. Clar que aquesta és una forma més aplicable als creients i n’hi ha d’altres que també poden ser de gran ajuda per tothom.  Ara pot semblar antiquat fins i tot el parlar-ne, però el fet de estar tu sol pensant i reflexionant, és un bon exercici que dóna pau i tranquil·litat enmig d’un tràfec absorbent i poc amic de la reflexió.

De fet l’important és saber trobar aquests moments d’interiorització, en que un mateix va conreant els pensaments i aprofundint en les idees que van apareixent i papallonejant pel cap. En aturar el vol i centrar-les, les idees vull dir, anem formant-nos i també coneixent-nos millor, per tant és en aquests moments quan som més nosaltres i entenem més i millor els altres.

Conec un bon poeta, menorquí de cap a peus, que malgrat la seva amplia preparació literària, es retira a un petit espai solitari al bosc i es allà on brolla la seva poesia. Sí que també hi té un ambient que l’afavoreix, entre altres coses perquè és el que ell mateix s’ha creat, on no hi falta una imatge de Sant Francesc que l’acompanya, tot i no ser un creient confés i de pràctica litúrgica religiosa, també un moix que li deu recordar l’animalitat, i així entre natura, símbol i vida animal, es pot trobar a si mateix i transmetre’ns el que li surt de dins seu.

Ves per on, jo m’extrec davant la pantalla de l’ordinador, envoltat d’uns quants llibres, i trobo el meu “estar sol” escrivint, a vegades molt lentament, pensant una i deu vegades com escriure el que vull dir, i d’altres teclejant sense parar, encara que degut a les noves eines, desprès puc fer i refer els texts les vegades que faci falta. Però sempre han estat fruit de “l’estar sol”, això sí, sabent que aviat estaria acompanyat i podria comunicar als altres, començant pels més propers, el que havia escrit.

Perquè del que es tracta és de fer comunitat i els moments d’estar sol, donen pau i serenor. Si hi afegim un bon raig de bondat, crearem un bon ambient i si ho fem amb generositat, amb gratuïtat i sempre que sigui possible amb agraïment, segur que serem molt més feliços perquè vencerem tota resistència sense ni adonar-nos-en i trobarem sovint la resposta amable que ens aproparà millor uns als altres.

Si som capaços de trobar sovint aquestes estones “d’estar sols”, mai ens sentirem sols, perquè sempre hi haurà algú en els nostres pensaments i, en retrobar-nos, ens sentirem encara més ben acompanyats.

Pere Fàbregues i Morlà

Publicat al diari Menorca 17-06-2018