Raons d’esperança de Pere Fàbregues

COR PLE DE NOMS

Quan ens anem fent grans ens convé fer una mica de recompte per poder veure el final del camí amb més tranquil·litat i, amb senzillesa, acceptar la nostra utilitat dins el pla total de les nostres vides.

Em deia una persona gran que ella ja havia fet tot el què havia pogut fer i que estava preparada per anar-se’n cap al Pare amb el convenciment que la seva missió ja s’havia acomplert i que a partir d’ara no donava més que feina i maldecaps als que tenia al seu voltant. Els metges ja no l`hi aconsellaven sortir sola pel carrer, no podia fer segons quines feines i es veia depenent d’altres. Es creia una nosa.

Error! Tot això que fan ara per tu, com tu vas fer, i molt, pels altres, és una bona manera de fer que el món sigui millor, més humà, menys egoista, més generós. Deixa que renunciïn a alguna comoditat, dóna’ls oportunitats de practicar la bondat, la paciència, l’amor. Que donin valor a l’ajuda mútua és tant necessari com una bona educació. En fer-se grans som una baula important de la cadena de la vida. Aportem saviesa, som símbols per la família i la societat i convé que la nostra presència serveixi de record i de referència. Evident-ment ens cal humilitat i sobretot bon sentit de l’humor per fer agradable el temps que ens resti de convivència amb els altres. Acceptar l’ajuda no vol dir amargar la vida a ningú. Somriure i posar bona cara és un estímul pels altres i fa a tots la vida més agradable.

Deia el bisbe Pere Casaldàliga: Al final de la vida em diran: “Has viscut? Has estimat?” I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.

El cor ple de noms! Tots tenim al cor els noms de les moltes persones que hem estimat, i el nostre nom deu ser, també, al cor d’elles, perquè estimar és viure i cadascú en la seva mida ha estimat i s’ha sentit estimat i això val fins el darrer dia de la nostra vida.

Posem, junt a l’acceptació de les nostres limitacions, un esperit de joia per haver arribat on som i cerquem sempre tot el de positiu que té el nostre dia a dia, envoltat dels altres. I en els moments de solitud cerquem motius d’esperança i d’agraïment per poder estar present, fins que arribi l’hora, en la gran aventura de la vida en la societat que hem estimat i, de veritat, deixem-nos estimar per bé de tots.

Pere Fàbregues i Morlà

Publicat al diari Menorca 26-08-2018