Raons d’esperança de Pere Fàbregues

AVANÇAR-SE

 

Per mi avançar-se sempre ha estat una manera de fer més fàcil la convivència. M'explico.

Quan els meus fills eren criatures en procés d'educació, intentava fer-los veure que avançar-se era una forma de guanyar-se l'amistat entre germans i també entre amics. Si avui no et toca parar taula i, sense que ningú t'ho demani, la pares, en arribar el que l'hi tocava, estarà agraït i tu en tindràs una gran satisfacció.

Aquests fets senzills i casolans fan “família”, fan societat, fan poble, en definitiva apropen persones i es crea una manera de viure més amable.

Parlant d'amabilitat, he vist, en una entrevista al diari, que un dels motius que permet als japonesos  arribar als 100 anys de vida és l'amabilitat i he de creure que aquest fet és extrapolable a totes les persones. Hi ha altres motius, mastegar bé, menjar poc a poc, tenir curiositat, tenir fe, confiar en els avantpassats…, però certament el ser amable també allarga les possibilitats de viure i, endemés, fer-ho amb un to d'alegria al cor, ens fa ser més positius.

Tornem al tema d'avançar-se. Aquest fet és sens dubte un tret de generositat que podem practicar en tots el àmbits de la nostra vida, des del familiar, fins el social.

Perquè ens costa tant ajudar en temes socials? No ens podem tancar en la closca de la comoditat i defugir compromisos que ens demanen la nostra cooperació, dient: s'està molt bé a casa i els altres ja faran la feina. Llavors no podrem dir que les coses no van prou bé. Em ve a la memòria la frase de J.F.Kenedy, allò de “no demanis què fa Amèrica per tu, demana't què fas tu per Amèrica”. És un bon exponent del que us estic plantejant.

Avui per avui, hi ha un munt de societats i entitats que són ateses per gent magnífica, que surt de casa i “s'incomoden” per fer i crear serveis comunitaris. Clubs, Onge's, penyes culturals i esportives, Càritas, Unicef, metges, pallassos, educadors i missioners sense fronteres i perquè no, també polítics honestos, però estan tots plegats voltats de una multitud passiva excessiva. Gent que no ha descobert que donar un pas cap el que jo n'estic dient avançar-se, els donarà un bon marge de felicitat que no té preu, i els maldecaps, que inevitablement donen l'acció i l'entrega, seran sens dubte uns petits entrebancs que no són res comparats amb l'estímul de vida i de saber que, sent útils a la societat en què viuen, la mateixa societat els retorna més del què han donat.

Es cert i evident, que des de la butaca confortable i davant els inacabables programes i sèries que els brinda la televisió, el més fàcil és posar el cap sota l'ala, sovint criticar o dubtar del què fan els altres i viure endormiscats en el més que possible tedi o avorriment. També és un fet que el costum de no fer res va creant hàbit i arriba que  hom ni se'n entera de que està perdent ocasions magnífiques de viure de ple, i socialment, les meravelles de les relacions personals.

Si de ben menuts aprenguéssim l'habit d'avançar-nos, si ajudem a casa, si reposem el rotlle de paper de water quan s'acaba, si ens fem el llit…,sense adonar-nos tindríem el cuquet de la generositat dins nostre i seriem més amables, en definitiva més feliços. I si no és el cas i ja tenim una edat, , no ens pensem que hem fet tard, res d'això. Tots coneixem jubilats que col-laboren, i fins hi tot són puntals, en moltes entitats benefactores i els veiem vitals, actius, llevant-se amb una missió a fer i sovint els manca temps per fer més coses. Em deia un germà, que ell tota la vida havia treballat i cobrat i que un cop jubilat era un plaer fer-ho sense cobrar i no parava de ajudar en coses en que ell hi entenia i també en altres tant senzilles com ajudar al banc dels aliments fent de xofer. Ara conec un metge especialista que s'ha hagut de jubilar i l'hi sap greu que es perdi el que ell sap per estudi i experiència, i va tres dies a la setmana a l'hospital de forma voluntària i no remunerada, on els residents l'hi agraeixen la dedicació i aprofiten els seus coneixements. Són exemples, però tots tenim experiències i maneres de fer, que poden ser útils i cal no tancar-se al raconet de casa. Sí que va bé per reposar i refer-se, però no per dimitir de res. I els de mitjana edat, els que són els responsables del funcionament del món que els ha tocat viure, també han d'afegir a la obligació de guanyar-se la vida, uns espais per “fer societat”, la que cal deixar, als que venen al darrera, sempre una mica millor de com l'han trobada,

Segur que no tothom aplaudirà el què feu. Diu la dita, només el qui no fa res no s'equivoca. Res més fals. És un gran error en si mateix, perquè no es pot comparar la vida, la vitalitat, l'esperit, de les persones compromeses, amb la passivitat inoperant de qui no fa res més que menjar, dormir i veure passar el temps sense estímuls.

Avancem-nos i oferim-nos a ajudar, sense esperar que ens ho demanin. Sempre segons les nostres possibilitats, que, si comencem, veureu que són moltes. Ànims!

 

Pere Fàbregues i Morlà