Raons d’esperança de Pere Fàbregues

Nadal, Sempre nou

 

Quan vaig saber que, per ordre, em tocava omplir l’espai a “Raons d’esperança” coincidint amb Nadal, vaig furgar els meus arxius per poder-vos donar una visió més amplia i engrescadora d’aquesta celebració, plena de tendresa, a la que hi hem d’afegir raons d’esperança i de conversió.

Al Nou Testament ens l’anuncia: …Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús,” perquè ell salvarà dels pecats el seu poble” Mt: 1,20, i també anuncia als pastors: No tingueu por: Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui a la ciutat de David, us ha nascut un salvador…Lc, 2, 10. Ells, els pastors, els poble senzill, hi van anar corrents i van escampar arreu la bona nova amb els cors plens de joia.

I nosaltres? Com veiem i vivim el Nadal?, anem a escoltar diverses veus que ens ajudin a entrar amb els ulls plens de sana curiositat i els cors abrusats de tendresa.

Fa un parell d’anys llegia un sermó que començava dient: Nadal és una festa que regalima nostàlgia. Es canta la pau, però no sabem construir-la. Ens desitgem felicitat, però cada dia sembla més difícil esdevenir feliç. Ens comprem mútuament regals, però el que més necessitem és tendresa i afectes sincers, autèntics, creïbles. Cantem a un nen Déu, però en els nostres cors la fe s’apaga. I més endavant: La festa de Nadal viscuda des de la nostàlgia crea un clima diferent: durant aquests dies es capta millor la necessitat de la llar i de la seguretat. I, si hom és creient, la fe convida

-aquests dies- a descobrir aquest misteri no en un país estrany sinó en un nen acabat de néixer. Així de senzill i d’increïble…I acaba el sermó dient-nos: …Nadal ens pot apropar a Déu. Almenys, si tractem de viure’l amb fe senzilla i cor net. Amb generositat sincera i compartida.

I segueixo escorcollant pensaments d’altres. Les Meditacions sobre el Nadal de Dietrich Bonhoeffer són aquetes: Aquell qui, finalment, a la vora dels pessebre deposa tota violència, tot honor, tot prestigi, tota vanitat, tota supèrbia, tota obstinació, aquell qui es posa al costat dels humils i deixa que només Déu sigui gran, aquell qui, en l’ infantó del pessebre, hi veu la glòria de Déu precisament en la humiliació, aquest celebrarà l’autèntic Nadal.

Per fi, també Leonardo Boff ens recorda que: Correspon a cadascú d’ambientar la festa; preparar les estances de l’ ànima; imposar silenci al cor esvalotat; reconciliar-se amb les coses. És així com podem assaborir la festa. Hem de meditar per copsar el sentit de l’alegria. No som ximples. No estem alegres sense saber el perquè; Podem donar raó del nostre goig desbordant, de la magnificència de la nostra festa…; Déu s’ha fet home i viu amb nosaltres. Heus aquí perquè celebrem Nadal. Aquesta és la raó de la nostra festa.

I seguiré sense dir res meu, només escoltant amb vosaltres.

Ara la veu d’una periodista. Pilar Rahola al Nadal de 2011: …En el meu cas, lo essencial és el menjador de casa. El menjador com a metàfora del conjunt de esser humans que configuren la meva família  i la meva gent…sense els quals res tindria sentit.

L’article, entranyable ens diu que la família domina l’escenari i omple delicadament els buits de la incertesa…el conjunt té un sentit dens, profund i emocionant, es llavors quan tinc la impressió que potser he triomfat a la vida.

Que espiritualment, i en l’escalfor de la llar, tinguem tots un Bon i Sant Nadal.

Pere Fàbregues i Morlà