Seminari Diocesà

claustreseminari
SAN AGUSTÍN
Tagaste, ciudad de la provincia romana de Numidia en la actual Argelia, fue la a de Agustín. Su madre, Mónica, era una mujer de talento y fervorosa cristiana; la familia poseía algunas fincas rústicas, pero pasaba apuros económicos dado que el Estado ahogaba con exagerados impuestos
a los pequeños propietarios. Agustín pudo cursar estudios en Cartago gracias a la protección de un acaudalado amigo de la familia. Pronto se vio que poseía una inteligencia privilegiada sobresaliendo en la retórica y el cultivo de las letras latinas.
Se dejó llevar del anhelo de la fama y de los placeres. Se había inscrito como catecúmeno,pero  pronto abandonó el cristianismo yendo en busca de doctrinas que le parecían más elevadas y que halagaban sus ambiciones. Las oraciones de su madre, el ejemplo de algunos amigos cristianos y la elocuencia teológica de san Ambrosio de Milán le condujeron al fin a la fe y al bautismo que
recibió en la noche de pascua del año 387, después de superar con esfuerzo la tenaz resistencia de sus pasiones y prejuicios. Desde entonces un profundo gozo inundó su corazón.
En su obra autobiográfica de alabanzas a Dios, llamada Las Confesiones, lo manifestaba diciendo: «Qué tarde te he amado, oh hermosura siempre antigua y siempre nueva… Me llamaste y tu grito forzó mi sordera, brillaste y tu resplandor acabó con mi ceguera» (libro X, 27, 38). Su alma cálida
y expresiva buscaba la soledad para saborear los dones del Señor y contemplar sus inefables misterios, pero la Iglesia le pidió que se pusiera al servicio del pueblo de Dios. Fue obispo de Hipona hasta el fin de su vida entregándose a la labor pastoral, así como a la enseñanza y defensa de la fe. Con razón, Lorenzo Riber con certero juicio se ha expresado así: «Agustín y Pablo han creado el lenguaje de la piedad cristiana. Lo que el Salmista [David] hizo del lado de allá del Calvario, lo hicieron Pablo y Agustín después que Cristo, Salvador nuestro, mostró a los hombres su benignidad… Ellos en la fragua del espíritu han fabricado aquellas voces trémulas, aquel inefable balbuceo con que el alma habla a Aquel que es más íntimo que lo íntimo nuestro… eficaces fórmulas que contienen todo sabor de suavidad y todo deleite».
Guillermo Pons
EL CONVENT DE SANT AGUSTÍ DE CIUTADELLA
Tenim poca informació sobre les circumstàncies que dugueren a l’establiment dels frares agustinians de Ciutadella. Una tradició remuntava la seva presència als temps del bisbe Sever (418), encara en vida de sant Agustí, perquè a la carta severiana hi apareixen uns monjos. Tanmateix, la fundació del primer convent d’agustinians no tindria lloc fins un moment indeterminat del segle XV. Aquest convent estava ubicat al port de Ciutadella, fora de la muralla. Segons fra Jaume Jordà, el convent fou reformat pel pare Joan Eixarch. Fou aleshores quan hauria
adoptat la denominació de Nostra Senyora del Socors (popularment el Socós). El convent quedà molt malmès durant el setge turc de 1558 i la represa de la vida de la comunitat fou difícil en els anys següents. A més, la seva ubicació extramurs suposava un perill en cas de produir-se un nou atac enemic, però hi havia altres inconvenients: era humit i malsà i el seu limitat solar impossibilitava una ampliació. Tot plegat mogué els frares a demanar el trasllat del convent a l’interior de la ciutat. Finalment, el 30 d’abril de 1612 es concedí la llicència per construir un nou convent intramurs, a la plaça dels Oms. La construcció del nou convent obligaria a remodelar un ampli espai dins de la ciutat.
El 28 d’agost de 1619, festivitat de sant Agustí, es posà la primera pedra de l’església. Les obres, dirigides pel mestre mallorquí Jaume Roig, avançaren a bon ritme en els anys següents i el 1630 ja estava coberta d’aigües. Durant la segona meitat del segle XVII s’aixecaria el convent. Durant el segle XVIII s’hi van afegir alguns elements, com ara les torres bessones de l’església, amb les característiques cupuletes rematades per sengles llanternons (1741). L’església trenca amb la tradició arquitectònica anterior i esdevé una obra única a Menorca. Més aviat s’ha de relacionar
amb el renaixement castellà, ja que sembla que s’inspirava amb l’església de San Felipe el Real de Madrid, també de l’orde de Sant Agustí. Destaca per la seva concepcióunitàr ia i l’elegància del seu interior, equilibrat i harmònic. La planta és de creu llatina, amb creuer de la mateixa profunditat que les capelles laterals i absis trapezoïdal. La coberta és de volta de canó, botzinada a la capella major. Damunt el creuer hi ha una cúpula semiesfèrica sobre petxines, sense llanternó, que queda amagada per un gran cub cobert amb teulada de quatre vessants. Les capelles laterals,
quatre a cada costat, estan comunicades entre si i s’obren a la nau amb un arc de mig punt. La decoració, molt sòbria inicialment, s’enriquí amb retaules barrocs, entre els quals destacava el de la capella major, obra de l’escultor Ferran Miquel Comas. L’orgue, situat sobre el cor, fou construït per l’orguener català Josep Casas i Soler (1794), mentre que per la mateixa època el pintor suís Joseph Duett realitzava les pintures que decoren l’interior de l’església. Destaquen els plafons de la volta, molt malmesos per la humitat, que representen escenes de l’Antic Testament.
Rere la capella major hi ha tres capelles absidals cobertes amb petites cúpules. Els arcs estan sostinguts per pilastres amb decoració helicoïdal, semblant a la de la capella de les Ànimes de la Catedral. Aquestes capelles són obra del mestre Joan Amorós i Cantallops, un dels principals artífexs de l’arquitectura barroca menorquina. També la façana, emmarcada per les dues torres bessones i la portalada de tres arcs ricament decorada, és de gran interès. Del convent cal destacar el claustre de planta rectangular, sens dubte un dels millors espais de Ciutadella. La gran
alçada dels arcs donen al conjunt una notable sensació de lleugeresa. La galeria superior destaca pels seus arcs segmentats. Altres dependències d’interès són la capella del primer pis, la gran biblioteca i l’antic refetor. Els frares agustinians habitaren el convent fins la desamortització de Mendizábal (1835). Aleshores la comunitat  fou suprimida i els seus béns foren nacionalitzats. Els agustins del Socors tenien nombroses finques rústiques a Ciutadella i es Migjorn, que foren subhastades per l’Estat. L’edifici del convent tingué diversos usos fins que al cap d’uns anys fou cedit al bisbat per ser convertit en seminari diocesà. Sota el patrocini de Sant Ildefons, el seminari fou inaugurat el dia de la solemnitat de la Puríssima Concepció de 1858 pel bisbe Mateu Jaume. Durant la Guerra Civil l’edifici fou incautat i l’església, saquejada, perdent-se la major part del ric patrimoni artístic que albergava. Acabat el conflicte, el convent tornà a desenvolupar la funció de seminari, però l’església romangué tancada al culte. Durant molts anys fou la seu de l’emissora de Radio Popular de Menorca. En temps més recents, l’església ha experimentat diverses restauracions per convertir-la en auditori. També fou restaurat el magnífic orgue barroc. Durant segles, el convent de Sant Agustí ha estat un dels principals espais culturals de Ciutadella. Els frares hi tenien una escola de gramàtica i ensenyaven teologia i filosofia. Com a seminari, fou durant molt temps l’únic centre d’ensenyament secundari i superior de Ciutadella, i els bisbes l’enriquiren amb la col·lecció arqueològica i els gabinets de ciències naturals i física.
Actualment és la seu del Museu Diocesà, que recull totesa questes i altres col· leccions, mentre que l’església i el claustre  són magnífics auditoris que concentren cada any un nombrós públic, sobretot als festivals  d’estiu organitzats per Joventuts Musicals.
Miquel Àngel Casasnovas